ENTRELLUM

LA DIGNITAT DE CATALUNYA NOMÉS TÉ UN NOM: INDEPENDÈNCIA la independència de Catalunya ja no té aturador

Para realizar este difícil destino es necesario sacrificar a veces la propia felicidad y todo aquello que hace a la vida digna de ser vivida para el ser humano común. La vida de un artista sólo puede ser una vida de conflictos, porque en su interior hay dos fuerzas en pugna, por un lado el anhelo natural de felicidad, de satisfacción y seguridad en la vida, por el otro una pasión avasalladora de crear, que puede ir muy lejos, hasta sobrepasar todo deseo personal. La vida del artista, por regla general, es altamente insatisfactoria - por no decir trágica -en el aspecto humano. Difícilmente hay excepciones a la regla de que una persona debe pagar caro el don divino del fuego creador. C. G. Jung Akollonant & Kollonut

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades Avui tampoc dormirem junts La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra Resto en silenci Riu amunt amb la promesa renovada No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres Riu amunt amb el record de les hores consumades No ploris més No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí Avui també dormirem j...

Vivim un moment històric. Després de 30 anys de constitucionalisme borbònic postfranquista, la via autonòmica ha resultat nefasta per a Catalunya en tots els sentits, sobretot l'econòmic. Ha arribat l'hora d' actuar en conseqüència. L' editorial d'avui demostra que si els catalans ens unim, no ens pararà ni Déu. No cal esperar la sentència de cap tribunal. La data clau és el 13-D . La nostra causa és justa, pacífica i democràtica . El món ho sap . Espanya no té res a pelar. Fora victimismes, fora escepticismes. Ho tenim a tocar de la mà. Només depèn de nosaltres. No n'hi ha prou amb paraules, declaracions, bones intencions o editorials. El que cal són fets , fets consumats. Cal consumar la nostra legítima aspiració malgrat que això impliqui revoltar-se contra la legalitat vigent. No hi ha cap llei ni cap constitució ni cap jutge que pugui aturar la lliure voluntat d'un poble. Catalunya serà rica i plena si deixa de ser espanyola. La dependència d'...

The dignity of Catalonia Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors . L'expectació és alta. L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a ...

En el vídeo que promociona Factual , llegeixo la següent frase: Se acabó el periodismo de papel, pero no el papel del periodismo. Després de llegir el llarg i recomanable article de Montserrat Serra a Vilaweb: El llibre digital a la recerca de mercat , em pregunto si podríem escriure que S'ha acabat la literatura de paper, però no el paper de la literatura.

Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta. Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any...

Hi ha l'èpica silenciosa del dia a dia i l'èpica estrident de les dates assenyalades. Ambdues són necessàries, encara que alguns toixos prediquin la no-èpica com a norma de vida. Que se'ls endugui el diable! Felicito Vilaweb per la seva re-novació, i especialment Vicent Partal , pel seu model de periodisme independent , que tan poc abunda a hores d'ara. Si tinguéssim almenys una ràdio i una TV com Vilaweb, aquest país seria plenament normal i avançaria cap al seu futur amb passes decidides. Malgrat tot, crec que estem ben encaminats i que ens en sortirem. S'acosten moments crucials per a la nostra història com a poble. Cal que TOTS ens hi posem a traüllar, cadascú en el seu àmbit, sense por, amb fermesa, il·lusió i esperança. O ara o mai. Bon article

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri ...

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res. Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors». L'home d'origami , p. 208 Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes , no pas en el seu embolcall. Ca...

Ha estat un rampell. No és la primera vegada que em passa. He sentit la necessitat imperiosa de buscar una llibreria i adquirir un llibre de paper: L'home d'origami de Joan Carreras. Primer he anat a la Caselles del carrer Major, però m'han dit que no el tenien, que l'havien de demanar. Passi-ho bé. He pujat fins a l' Abacus . Bingo. 16,95 €. Allà he descobert amb alegria que hi havia un exemplar del meu últim llibre: Entrellum ... He arribat a casa, m'he assegut al sofà d'orelles i he llegit les 218 pàgines de la novel·la d'una sola tirada. He començat a les 7 de la tarda i ara són la 1:45 de la nit. Escric, per tant, a cop calent. L'home d'origami és una obra mestra. El personatge de Cèlia ( vídeo ) és inquietant, original, brutal, genial. Molt interessants els "fugitius" (Narcís, Genís, el Gran Manila). Etcètera. Jo no sóc crític literari. Ni ganes. Felicito l' autor ( blog ) al qual vaig tenir l'ocasió de conèixer per...

I nternet és l'últim reducte de llibertat que ens queda . Ho deia fa tres setmanes a València : Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat... No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. E...

Vaig escriure la meva primera novel·la amb una Olympia en un pis infecte de Ripollet l'any 1994, és a dir, fa 15 anys. La vaig titular Tant se me'n fot . La portada era groga amb una foto meva de petit on aparec rialler. La vaig signar com a Toni Ros . L'esguerro en qüestió constava de 30 capítols i un relat final titulat El Boig . Sembla mentida que, tres lustres després, aquestes pàgines em resultin tan actuals. Les podia haver escrit ahir mateix. Aquí les teniu escanejades:

Mario comenzó su relación con Rina y, claro, le dedicaba mucho tiempo. Él decía que era porque vivía cerca de su casa y eso le daba juego. Seguía con Pepa y conmigo. A las dos nos dedicaba un día a la semana. Y, en medio, siempre había alguien nuevo que conocía. También le dedicaba un día, pero eso ya iba siendo menos pues no tenía tiempo material para todas. A Rina la veía por las noches y dormía en su casa de lunes a jueves. El viernes por la noche quedaba conmigo o algún sábado. Y alguna tarde que otra quedaba con Pepa. Un día se lo dedicaba a él, quería o necesitaba estar solo sin ninguna mujer. (...) Había veces que me costaba entender la actitud de Mario hacia las mujeres, y me molestaba bastante. Luego pensaba si ellas están contentas con lo poco que les da él. ¿Por qué me va a molestar? Tenía muy claro que no me gustaba esa actitud. Muchísimas veces se lo reprochaba y nunca hemos llegado a entendernos en ese particular. (...) - Es que yo no soy su pareja. Ya se lo he dicho: no ...

Tot el matí remenant capses plenes de llibres , inèdits, manuscrits... El passat caòtic que cal ordenar. Em pregunto si val la pena guardar segons què. El cel és pura flama a l'hora del capvespre. El deixant roent del sol s'escampa a través dels núvols fins atènyer el núvol que sóc. M'he descarregat per 3 € Un año en la vida de un single de Luisa Murillo. Fa estona que el llegeixo. Hi ha faltes d'ortografia, però em fa certa gràcia el que explica, el punt de vista femení. A Bubok he penjat El Camí de la Tau , la meva obra obra més ambiciosa, fruit de molts anys d'investigació. Fins que mori seguiré escrivint-la...

Assegut a la gespa de la vora del riu. Fa molta bonança. Mànigues de camisa. Encara hi ha papallones. Cauen les fulles dels àlbers. He pujat a La Seo. He vist muntanyes nevades enllà del Montsec . He menjat cireres d'arboç. Una nit memorable. Te'n vas sense anar-te'n. Em deixes la serenor, aquest pas lent de les hores, tendra ressaca de mil petons. Toquen les campanes. Deuen ser les quatre. Parelles que passegen. Ciclistes. Pescadors. Piula un ocell molt a prop. La remor del trànsit. Te'n vas sense anar-te'n. Només puc adorar-te . Fruit madur de tardor.

Avui fa sis mesos , sis mesos justos que vaig fer un triple salt mortal sense xarxa, un gir de 180 graus que em va catapultar físicament i metafísicament a les antípodes . El viatge més al.lucinant de la meva vida. Un viatge fins al fons de mi mateix, és a dir, fins a la buidor més absoluta. Mort i Resurrecció. Metanoia. Metamorfosi . Ho puc contar de pur miracle. Encara estic convalescent . No és fàcil capgirar la teva vida d'un dia per l'altre i, damunt, sortir indemne. M'he divorciat, he tornat a les arrels , he escrit més que mai (una novel·la i un parell de poemaris ). Sis mesos sembla molt temps, però les ferides encara supuren. El més curiós és que ja ho havia anticipat fa dos anys i mig en un post premonitori ... Després de 45 anys tinc la sensació de tornar a començar, d'aprendre de nou, com si el passat ja no em servís, com si tot hagués estat Un Gran Error... Direu que exagero i que l'experiència sempre compta, però no puc deixar de sentir-me així, com...

Propugno la lucidesa, el vermell de les roselles, el groc de la ginesta, el blau de l'oceà. Propugno l'abolició de tots els exèrcits, la derogació de totes les lleis, la culminació dels ideals que van fer digna la vida dels profetes. Propugno les mans obertes, les postes de sol, les nits de lluna plena, el teu somriure, les teves pigues, la melodia que xiuxiueges quan l'alegria s'apodera del teu cor. Propugno el cant del rossinyol, les òperes de Wagner, els poemes de Nietzsche, la vida que llisca sincera pels corriols del meu cos. Propugno l'endemà de les tempestes, l'oblit immediat de les foscors, l'extermini en massa de totes les mosques, l'eternitat de les flors. Propugno el nostre amor, inconsistent, paradoxal, aquest amor sense seny que es perpetua en el temps malgrat tots els malgrats. Propugno la prohibició del turisme, les grans superfícies, el trànsit a les ciutats, les telesèries oligofrèniques, el vi dolent i el sexe vulgar. Propugno el respec...

Deu ser la crisi o que la gent està desesperada o que les religions tradicionals ja no molen gens o que alguns immigrants se les empesquen totes per a guanyar-se la vida a costa de la nostra ingenuïtat... El cas que m'he trobat aquests dos paperets publicitaris mentre passejava a prop de casa. Posaria la mà al foc que són del mateix bruixot, malgrat que els noms i els telèfons no coincideixin, ho dic sobretot per la similitud del redactat. Sembla que aquests nigromàntics tinguin la panacea contra tots els mals, des de l'atur fins a la impotència sexual... I no els deu faltar clientela. Ara, que jo em pregunto: ¿Quan i quant deuen cobrar? ¿Cobren abans o després dels resultats (100% garantitzats, diu el paper)? Igual truco i ho esbrino...

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben ll...

És una malaltia. Viure a fons. Estimar sense límits. Lliurar-se confiadament a l'altre. Esbatanar-se per a deixar que el sol penetri fins l'últim porus. Sense esquemes ni tabús. Bogeria. Oblidar el món hores i hores i hores fins que la nit esdevé migdia i la matinada crepuscle. Renéixer, jugar, explorar, divertir-se. Realitat i fantasia. Pessiga'm. És quan te'n vas que et quedes. És quan no hi ets que has tornat. Malaltia. Els àngels ens envegen. El teu somriure de nena. Silenci de passes invisibles. Tot el que et deixes. L'eco dels gemecs. La flaire dels llençols. Melangia.

Saber que hi ets, encara que no pugui tocar-te. Sentir-te dins, molt endins, on el cos esdevé esperit i la sang un cabal que ateny les estrelles. Saber que estem units, que la distància no és absència , que el present és infinit si mantenim la flama encesa. Saber que som així: transparents, imprevisibles, lliures del passat i del futur com nens que juguen l'un amb l'altre. Saber-ho i reincidir, perquè la felicitat és possible, perquè existeixes i existeixo i existim, perquè això no és cap somni. Saber que hi ets. Saber que dormo amb tu quan dormo sol. Saber que sóc millor si m'abraces. Saber-ho i reincidir. CIBERPOESIA

Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. ( Salms ) El post de Josep Porcar Editorials sempre i només? ha generat un debat molt interessant. Fa deu dies vaig abordar el mateix tema a la taula rodona en la qual vaig participar a València. La meva posició es resumeix en el fragment final de la meva intervenció : Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo,...

Groguegen les fulles, els peus es glacen La boira ho embolcalla tot de misteri Batega mon cor alegre, ardent, generós Probablement sóc molt menys del que em pensava Probablement vaig exagerar sobre mi mateix He d'aprendre a caminar descalç sobre l'herba que creix vora el riu No hi ha camins impossibles, sinó caminants inexperts La nit s'ajup sense remei Les cigonyes tornen al niu Demà seré més a prop dels teus llavis Demà els teus braços em seran recer Groguegen les fulles, es glacen els peus Dóna'm sencera l'ànima i el cos obert Amb tu tot ho vull ser Empetitint-me entre els teus dits Batega mon cor alegre, ardent, generós Dóna'm oberta l'ànima i el cos sencer Todo contigo Las hojas amarillean, se enfrían los pies La niebla lo envuelve todo de misterio Mi corazón late alegre, ardiente, generoso Probablemente soy mucho menos de lo que pensaba Probablemente exageré sobre mí mismo Debo aprender a caminar descalzo sobre la hierba que crece junto al río No ha...

Benvolguts, Segur que recordareu la iniciativa ‘ Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació ’ que va fer possible que el dia 7 de març de 2009 se celebrés a Brussel·les sota el lema ‘Volem l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència. El proper 11 de novembre de 2009 , a les onze i onze del matí, farà 91 anys que aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous estats. Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents altre cop a Brussel·les, al Parlament Europeu, per fer sentir la nostra veu i explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català. Entregarem a tots els eurodiputats presents un llibre amb imatges de la manifestació del març de 2009 que va esdevenir un punt d’inflexió en la reivindicació catalana del seu dret a l’Estat prop...

Ahir, fent el post sobre el Montmeneu , vaig recordar que aquesta muntanya apareix en un dels meus llibres, concretament en El Camí de la Tau (1999). El protagonista, Lluís Cotonat, hi passa ben a prop i, abans de travessar l'Ebre, pernocta a l'ermita de Sant Jaume de La Granja d'Escarp . Quan vaig escriure la novel·la, per a mi aquesta ermita només era un nom en un mapa. Ara que l'he pogut visitar, m'he quedat molt sorprès, perquè és exactament com me l'havia imaginada... ( No és la primera vegada que em passa quelcom similar: somio o imagino una cosa, i després me la trobo a la realitat... ) L'ermita està situada justament sobre l'indret on es produeix l'aiguabarreig entre el Segre i el Cinca, ran de la carretera que va de La Granja a Mequinensa, en una posició elevada, com si fos un balcó sobre el riu. El seu estat és ruïnós. Té el sostre ensorrat, però conserva encara algunes pintures entre les quals he pogut identificar la figura d'un Sant ...

El vent ha esbandit la boira. Des de la terrassa torno a veure el Montmeneu , la muntanya més alta del Segrià. Fa gairebé 500 m. Es troba uns 40 km. al sud de la ciutat. Les fulles seques s'arremoren giravoltant sobre si mateixes. El cel és un tapís de núvols inquiets. Fa més fred que ahir. La llum és molt nítida. Més a prop o més lluny, sempre trobaràs un cim on enfilar-te per a poder veure-ho tot de dalt estant, per a poder sentir-te per damunt de tu mateix i del món. És una necessitat. És un consell. Lo Montmeneu ... Des de Maials Des de l'ermita de Sant Joan de Carratalà (Aitona) Des del Monestir d'Avinganya (Seròs) NB: Totes les fotos són meves

En realidad, la sumisión de la mujer a los orgasmos —únicos, plurales, sucesivos— es una sumisión a las formas de placer masculinas. Es ahí donde ha nacido toda esa noción de la frigidez que domina entre nosotros. El orgasmo se convierte, como muchas veces para los hombres, en algo que hay que perseguir, como un fin, como un premio, como una paga. Entonces, el placer está perdido; el placer desconocido, imprevisto, está perdido; aquello se convierte en un trabajo ("hacer" el amor): la imposición de lo teleológico anula cualquiera de las posibilidades que el sexo por excelencia, el femenino, podía tener en sí. Se plantea ahora la curiosa cuestión de por qué, diciendo esto que digo del coño, o más bien diciendo el coño esto que está diciendo por mi boca, si es que acierto, se da, sin embargo, que la mayoría de las mujeres, no sólo es que sean más o menos frígidas y que, como decía honestamente en su canción Georges Brassens, «el 95% de las veces la mujer se aburre follando»,...