6.11.09

Blogs versus editorials?

Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. (Salms)
El post de Josep Porcar Editorials sempre i només? ha generat un debat molt interessant. Fa deu dies vaig abordar el mateix tema a la taula rodona en la qual vaig participar a València. La meva posició es resumeix en el fragment final de la meva intervenció:
Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo, personalment, m'hi sento molt a gust. Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar). En aquest sentit, som “sospitosos”, poc de fiar, i el que fem té poc valor, no és seriós. M'he trobat sovint aquesta opinió: Ah, escrius un blog? puaf, quina manera de perdre el temps, dedica't a escriure novel·les, llibres que valguin la pena... És aquest menyspreu, aquesta reticència, aquesta incomprensió, la que demostra que potser ho estem fent bé, que la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

“En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present” (Biel Mesquida)

Portem 6 anys de blogs catosfèrics i sembla que alguns encara no se n'han assabentat. Viuen en la inèrcia, enquistats, fossilitzats en les estructures periclitades del passat. Les editorials malden per mantenir el seu “poder”, aquest robatori dels “drets d'autor” (90%), les mafietes dels premis i les capelletes dels “autors de la casa”, sense oblidar tota la indecència de les subvencions, el maneig del diner públic en benefici dels quatre noms de sempre, patums consagrades per una crítica submisa amb la connivència d'uns mitjans servils i polititzats... Tot plegat molt vomitiu. Davant d'aquest espectacle tan poc edificant, ¿què ens queda? Apartar-nos-en. Primer perquè no ens volen, i segon perquè no en volem ser còmplices, perquè no hem nascut per a llepar culs, perquè escriure és, per damunt de tot, un exercici radical de llibertat. Ser escriptor (no pas escrivent) suposa assumir una sèrie de riscos que són incompatibles amb certes pràctiques gremials, més o menys institucionalitzades. Es tracta de no tenir por. Es tracta de lluitar per millorar les coses. Es tracta de comprometre's amb el temps que t'ha tocat viure i ser capaç de fer sentir la teva pròpia veu, inalienable, genuïna, autèntica. Amb els blogs ho tenim més fàcil que mai. Es tracta de crear, d'emprar les paraules amb tota la consciència i amb tota la força, per tal d'assolir la bellesa i la bondat d'una obra que pugui servir per als altres, que els faci més lúcids, més lliures, més humans.
El meu discurs (que algú del públic va titllar de decimonònic i romàntic) va més enllà de l'estricte fet editorial i engloba tota la trama social en la qual els blogs irrompen com un element revolucionari. On rau la revolució? Al meu entendre, la clau és que el blog queda fora del "mercantilisme" capitalista i, en aquest sentit, suposa una amenaça per a l'statu quo. El llibre digital perpetua l'estructura dels drets i dels guanys del llibre de paper. L'e-book canvia el suport, però no l'essència perversa on el creador és desposseït de la seva obra perquè aquesta esdevingui mercaderia i benefici per als intermediaris. En el blog se suprimeixen els intermediaris (editors, crítics, mitjans, llibreters) i el negoci desapareix. Resta només l'autor amb el seu text i el lector amb el seu parer. Això per alguns resulta intolerable. Un dels companys de la taula (que, a banda de tenir blog, és crític literari i publica llibres de paper) va dir que el criteri de l'autor no és suficient i que calia que els blogs estiguessin en plataformes de qualitat, és a dir, que hi hagués un sedàs, algú que dictaminés què és bo i què no ho és... Jo no hi estic d'acord. En tot cas, ha de ser el lector el que faci la selecció, no pas altres instàncies, més interessades a guanyar diners que en la qualitat literària de l'obra. La discussió es pot allargar tot el que vulguem. Encara és massa aviat i ens manca perspectiva. Fixeu-vos en el titular de la notícia que va sortir l'endemà a la premsa: "Los blogs serán pronto clásicos de la literatura" ¿En què quedem?

9 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

llibertat i una petita finestra per mostrar les teves paraules. Això sol ja justifica l'existència dels blogs.

RDC ha dit...

EN el món dels bloggers "potser" només falta sistemes i criteris de jerarquització, és a dir, una mica d'ordre. Potser, llavors, faltarà una mica la gràcia que té la espontanietat però el món blogger segurament guanyarà en profunditat i cos.

Salut

palumbuscolumbus ha dit...

Compte amb això de la manca d'intermediaris. El seu blog l'hostatja blogspot, o sigui google (podria ser wordpress, o qui fos, tant hi fa). Jo l'he pogut llegir gràcies a una tarifa plana d'ono (podria ser d'una altra marca), amb open office (podria ser windows), en un ordinador marca hp (podria ser siemens). Jo l'he pogut llegir, i vostè l'ha pogut escriure, perquè dins del total de la humanitat som gent relativament acomodada. Només entrar m'he trobat un o dos anuncis, i en obrir-se la finestreta m'ha sortit un anunci de no sé què de cobertura i ofertes. Molt de mercantilisme, doncs, i transparència, transparència... veurem el dia que se'n vagi la llum!!! Suposo que el que vostè vol dir com a intermediari és un editor que amb el seu parer s'interposi entre autor i lector. Cosa que mai no ha impedit que un escriptor de raça arribés als lectors. Des de Kennedy Toole fins a la Rodoreda. I que potser ens ha estalviat mediocritats insondables.
I, d'altra banda, el timing d'un blog, el fet de constar de petits fragments dosificats dia a dia, ¿és lliure? Jo he sentit de quan en quan algú queixar-se que algun post era massa llarg. Guanyar llibertat respecte als editors per a trobar-se amb la constricció d'haver de fer només dos paràgrafs per no cansar la vista, ¿és gaire guany?
Una abraçada

Joan Arnera ha dit...

Al final, em sembla, l'important acaben essent els mots, i no els llocs (anava a dir els llots, hehe).
Interessant la reflexió, Toni. Respecte de la interessant resposta anterior, en els blocs hi ha potser intermediaris econòmics però aquests també hi són en l'edició en paper (o no tenen un preu, els llibres, i no diguem ja el propi procés editorial), però no hi ha, en principi, intermediaris "culturals", no sé si m'explico. La relació entre la font i el lector és molt més directa.
És veritat que la majoria de blocs són fluixets... però el tant per cent de llibres editats que són una merda (i guanyen premis) tampoc no està malment..
Salut!

Toni Ibanez ha dit...

RDC,

La teva opinió és la que va ser exposada per Xúlio Ricardo Trigo a la taula rodona de València. A mi l'ordre i la jerarquia em produeixen urticària.

Palumbus,

Res més lluny de la meva intenció que revifar la polèmica Todó-Ibàñez com a extrems de l'enfocament blogogràfic (d'acord amb la visió que Madueño va fer en un post: http://llunatic.blogspot.com/2009/06/intermitencies-la-catosfera.html) Em centraré en el vostè comenta ara. Té raó en què per a fer un blog calen també certs intermediaris (en el meu cas Toshiba, Endesa, Telefònica, Blogspot...) (lo de la publicitat emergent és culpa del comptador de visites, per això el vaig treure una temporada, però ara hi torna a ser). El que està clar és que he hagut de pagar el meu portàtil, pago la llum, la connexió a internet i para de comptar (pagar). Per ara Blogger-Google no m'ha cobrat un puto duro per la meva obra. Les editorials se'm queden un 90%. No confongui, doncs, els termes. Si vostè considera que necessitem filtres per evitar la mediocritat i que aquests filtres tenen tot el dret del món a robar-te un 90% de la teva feina, allà vostè. Jo no hi estic d'acord. Sobre la longitud dels posts, què vol que li digui. Cada lloc té el seu marc, i sempre pot enllaçar a un PDF, que és el que faig jo quan la cosa s'allarga. Salut i gràcies per participar.

RY ha dit...

Hola Toni,

Oui mais...

Llibertat vigilada. Condicional.
Fins que els amos de Blogger vulguin, amb les seves condicions.

I amb la mateixa fe com quan ara fa dos mil anys algú escrivia paraules a la sorra o explicava rondalles de pastors a la vora del foc. Qüestió de fé.

David Madueño Sentís ha dit...

Benvolguts tots,

no crec que la qüestió consisteixi en rebifar el debat entre partidaris d'una posició o de l'altra. És més, editors i blogaires s'estan acostumant a conviure de forma retroactiva, trobant punts de contacte que afavoreixen a uns i altres. Toni, crec que els editors (potser no tots, però si molts) fan una bona feina de garbellar materials; no només del país, sinó de l'estranger (amb els costos de traducció, perquè no tots tenim dots de llengües). Alguns (pocs, de moment, cas de Cossetània) investiguen entre els blogs per trobar les noves revelacions del país. Per a l'editor, el blog és una nova eina per saber què agrada als lectors (cas dels blogs de crítica i opinió) i si algun dels creatius podria ser editable en paper. Estic d'acord amb tu que la sagnia de drets econòmics és molt bèstia, però ara els autors teniu no una, sinó dues possibilitats d'edició: el paper, amb tots els filtres i incomoditats però amb una visibilitat establerta (presentacions, llibreries, biblioteques) i el blog, amb una quantitat de camps nous de difusió a costos prou assequibles, que ve a omplir espais inassolibles per al llibre de paper.

Joan (Palumbus, no l'Arnera): si els llibres són cars és precisament pels alts costos d'edició. És veritat que hem de comptar totes les despeses que dius per fer un blog, però estic segur que a la llarga és infinitament més econòmic que l'edició en paper. D'altra banda, no tot el que s'edita en paper val la pena, ans al contrari. És com els blogs: hi ha molta oferta, i som els lectors que hem d'acabar destriant el que ens interessa i el que no. Dir que en els blogs hi ha molta més palla que en el món editorial perquè existeixen els editors, és no dir res. Ells també tenen les seves manies, s'equivoquen, i de vegades segueixen l'art lleig de l'amiguisme. Sí, els autors de raça sempre acaben sortint a la llum. Però en el periple, potser veurem que en el futur alguns d'ells van tenir blog abans d'editar en paper i ser tan reconeguts. El blog no substitueix, complementa; el llibre en paper no és un valor absolut, per damunt dels altres. En el fons, a mi m'agrada pensar que les dues posicions són complementàries.

palumbuscolumbus ha dit...

Aviam, no em vaig explicar bé (de pas, Toni: el de la llargària era l'exemple que em va venir al cap, però era només un exemple).
Estic d'acord amb el tema del 90 %. El que deia respecte a Google, etc. era per moderar els ànims: les mediacions hi són! Sobre això sempre recordo un capítol de "Nocilla Dream" sobre dos missatges que arriben al futur, un en paper i l'altre en CD-rom, i només el primer és llegible perquè el segon ha esdevingut tecnologia obsoleta.
Això de la mediocritat no ho deia en termes de que consideri imprescindibles els filtres. Mai no formularia la cosa com RDC, perquè crec que no va així ni que vulguéssem. És que no ho jutjo. Simplement trobo que cal fer-se càrrec que, des d'un punt de vista de lector, en prescindir de mediadors es gira molta feina. Igual que, amb el procès anàleg que està tenint lloc en el món de la música, cal escoltar molts més grupets que no abans. Sobre el paper, dir que ja no hi ha jerarquies pot fer bonic, però en la realitat significa hores i hores (hores i hores robades a què?) de buscar i comparar abans no trobis el que t'agrada. No és un mal escenari (almenys per a mi, que m'agrada llegir), però és així. No ho veig ni bé ni malament. Però en el fons tampoc no acabo d'entendre (del tot: tingui en compte que em moc entre "quasis", "gairebés", "sí però nos" i grisos) tanta por a l'editor ferotge. Tot i que, segurament, si fos dona escriptora o alguna cosa així potser no pensaria el mateix.
En fi, que ho veig més com el David, com coses complementàries.
Salut!

Tirant al cap ha dit...

Toni, per mantenir viva la flama del debat, he penjat aquest apunt: http://tirantalcap.blogspot.com/2009/11/un-editor-xungo.html