20.11.09

Una mena d'escriptors

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.

Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».

L'home d'origami, p. 208
Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes, no pas en el seu embolcall. Cal dir coses interessants i dir-les ben dites. Escriure un blog no et garantitza res. Estic contra els puristes (sovint puretes) que defensen valors antediluvians i també contra els esnobs que s'apunten a l'última moda amb papanatisme acrític.


No som escriptors perquè escrivim, sinó perquè escrivim d'una determinada manera. El que et fa «escriptor» és un misteri... Són les teves lletres (aquesta marabunda de formigues que omplen papers i pantalles) les que et delaten i contra les quals només pots rendir-te perquè elles guanyen sempre. És «escriptor de debò» el que està condemnat a ser-ho i no pot escapar-se'n. La resta de mortals, sortosament, són feliços.

5 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Estic amb el que dius, Toni.
Chapeau!
M'agrada com has acabat el post.

SM ha dit...

Un punt de vista molt interessant. Casualment avui he penjat un post sobre un tema semblant (http://bloguejat.blogspot.com/2009/11/un-metode-ii.html). El teu escriptor/vividor complementa el meu escriptor-de-ficció.

Toni Ibanez ha dit...

Príncep: gràcies!

Salvador: uffffffffffff. Em fa l'efecte que tu i jo som dues menes d'escriptor MOLT diferents. Deu ser que tu tens un cervell científic, que no és el meu cas. El meu cervell és bipolar i molt més intuïtiu. Quan escric acostumo a funcionar molt irracionalment. Això del teu "mètode" em sona massa cartesià. Vade retro. Per a mi no hi ha mètode que valgui quan em poso a escriure. M'hi poso i no sé què vindrà a la següent línia, i menys com a acabarà la cosa. Em deixo endur pel riu, pel corrent de la creativitat... Improviso, sóc espontani, flueixo. Clar que després cal revisar, retallar, lo del calaix... Però en essència veig que discrepem força. I ja està bé.

"Quan escrius una novel·la acabes vivint la vida dels seus protagonistes. T'acabes convertint en un personatge més. I un escriptor no pot ser un personatge: ha de ser Déu"

No hi estic d'acord. Jo visc el que escric i escric el que visc. No vull ser déu de res. Sóc humà. Sóc víctima del que escric, no pas botxí. Potser el meu problema rau en que per a mi la ficció no té cap mena d'interès. Diguem que la vida m'omple per si mateixa, sobretot quan la visc intensament, arriscadament, i aleshores en tinc prou amb aparaular-la, consignant-la per escrit. O autobiografia o plagi. Res de ficció. Que fingeixin els pobres d'esperit o els que porten vides avorrides i penoses.

Ja veus que tot plegat ens portaria molt lluny... Són concepcions de la literatura i de la vida (ambdues ensems, en el meu cas, plenament identificades).

Gràcies per la teva aportació.

SM ha dit...

Aquest és un debat ben interessant, Toni. La gràcia és precisament que hi hagi tants tipus d'escriptors diferents com tipus diferents de lectors hi ha! I és natural que la nostra forma de ser defineixi la nostra forma d'escriure.

I la teva manca de mètode és a la vegada un mètode ;-). No estava definint cap cànon en el meu post, només enunciant com funciono com escriptor, tal i com ho fas tu aquí, sense ganes de pontificar.

En tot cas, jo parlo d'escriure ficció, tu parles d'escriure vivències. Són dos gèneres diferents que es regeixen per normes diferents. Si un escriptor aconsegueix trobar el seu públic vol dir que està seguint un bon camí, no cal cap altre mesura.

Arlequí ha dit...

Hola Toni! Com diu SM és un debat interessant. Certament no és el mitjà, sinó l'escriptor en si l'important, la resta són eines que van apareixent, al principi hi haurà gent contrària, però al final hauran d'acceptar que internet és el nou mitjà dels que intentem escriure.

Una abraçada i gràcies per aquest debat!