ENTRELLUM

Avui és Sant Vicenç, el patró d'hivern del meu poble , que també ho és de Lisboa i de Mollet , per això avui no treballo. Ahir al vespre, espectacular concert de gospel al nou Casal : The Gospel X-perience! . 70 persones sobre l'escenari i 200 de públic. La música com a catarsi col·lectiva. Arribo a una sèrie de conclusions: La religió, més que l'opi del poble, n'és la farlopa. La música esdevinguda pregària, oració. El gospel tendeix orgiàsticament a l'apoteosi orgàsmica. Hi ha un crescendo reiteratiu que acaba esdevenint un veritable mantra. Es tracta d'allunyar-se de la realitat (l'esclavatge dels negres) per atènyer el reialme de la llibertat fictícia (el cel futur) mitjançant la pèrdua de l'ego individual dins el maremàgnum grupal. Tot plegat sembla una secta amb el guru (director) al capdavant. No estic gaire segur que els mals del món es puguin solucionar cantant (John Lennon in memoriam ). Diuen que avui canviarà el temps. El matí es present...

Dilluns 14.8.06 (10:25) Ja em va passar al Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa: vaig estar mitja hora clavat davant el tríptic de Les temptacions de Sant Antoni del Bosch ( Hieronymus van Aeken ). Al Prado hi ha dos quadres seus que també es titulen així... A mi m'agrada molt, aquest pintor. No m'interessen gaire ni Velázquez ni El Greco ni Murillo ni Ribera ni Zurbarán... De Goya admiro Saturn devorant el seu fill i tota l'obra més fosca. Del Bosch m'encisa la seva extraordinària capacitat figurativa, detallista i surreal, predaliniana. El jardí de les delícies és la seva gran obra mestra. Situada al bell mig de la sala, destaca encara més. M'hi amorro amb avidesa de miop. Ressegueixo cada escena, cada símbol. El temp s'atura mentre m'hi endinso... De sobte, contemplant el deliciós jardí, el cervell fa un link i penso en un quadre de Picasso que he vist no fa gaire a l'exposició Els Picassos d'Antibes que fan (fins al 15 d'octubr...

És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d'un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l'amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música... De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d'una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l'un a l'altre d'ençà que vas marxar, Ferran. Ell m'ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L'he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d'aigua. Tallaré l'espígol. La lluna plena s'ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d'una nansa i l'arrossego cap al balcó. Pesa força. M'aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure'l a fora. La nit em saluda amb la seva...