ENTRELLUM

  He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple.  Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península.  Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond).  El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria...

  És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge?  La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses...  No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència) És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer... Ítaka és sempre al final del camí. poemes

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca . La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat. Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare. Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra . Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més esp...

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que ...

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas y la certeza del imposible regreso" D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit) He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta: Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay . Per tant, la frase completa hauria de ser: Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas , publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa. La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des ...

Ho escriu Homer a l' Odissea (al capítol de la presentació d'Ulisses als feacis) i ho tradueix Riba divinament: Car no hi ha glòria més gran per un senyor, a la vida, que allò que amb els seus peus i amb els seus braons acompleixi. Si diumenge feia el cim , avui encara en pateixo les conseqüències: una dolorosa ressaca muscular que els castellans anomenen agujetas . La denominació científica és DOMS ( Delayed Onset Muscle Soreness ). En català hi ha gent que diu "agulletes" o "tiretes", però és incorrecte. Gabriel Bibiloni va dedicar un post a la qüestió: Alguna barbaritat lingüística més? Segons el lingüista mallorquí, l'alternativa catalana a les agujetas castellanes seria esbraonament . Alguns proposen també cruiximent . Ambdues opcions m'agraden (la primera és més mallorquina i la segona més valenciana). Esbraonar-se és perdre el braó, el vigor, fatigar-se en alt grau. A mi els braons que més mal em fan són els braons de les cames, o sigu...

Sempre que penso en Corfú me'n recordo d'aquesta foto: Són Henry Miller i Lawrence Durrell en pilotes l'any 1939 en una platja de Corfú. Miller tenia 48 anys i Durrell 27. La correspondència entre ambdós escriptors ( The Durrell-Miller Letters 1935-80 , hi ha traducció castellana a Edhasa, 1991) és una de les coses més extraordinàries que he llegit mai, sense desmerèixer les seves respectives obres. La bellesa d'aquesta illa ja havia inspirat escriptors com Goethe i Oscar Wilde . Durrell hi va residir llargues temporades en les quals va escriure alguns dels seus llibres més importants, com ara El Quartet d'Alexandria . Era la darrera illa grega del nostre viatge . Els grecs l'anomenen Kérkyra ( Κέρκυρα ) que, segons la mitologia, era el nom de la nimfa amb la qual el ciclop Polifem tingué un fill, Faiakas, del qual serien descendents els feacis (Φαίακες), poble que apareix a l' Odissea d' Homer . La princesa Nausica , filla d' Alcinous , re...

Rellegeixo L'Odissea d'Homer en la traduccció de Carles Riba (La Magrana, 1993). Vas cercant un retorn com la mel, esplèndid Ulisses, i te'l farà treballós un déu, car no penso que passis mai d'amagat d'Aquell que sorolla la terra i que et guarda ràbia en el cor, per haver-li eixorbat el seu fill que s'estima. Tota vegada, encara podeu arribar, passant penes, si t'avens a frenar el teu cor i el cor dels teus homes Les campanes de l'església toquen a mort. Sempre hi ha un retorn a l'horitzó. Potser la mort no sigui res més que això, com deia Màrius Torres : la claror de la terra natal de l'esperit, enllà del mur extrem de la nostra mesura, on es trenquen les ales dels ocells en la nit L'Ulisses que sóc tituba. Penèlope em defuig. Ítaca s'allunya. Alatrencat, tot els pecats del cor se m'agrumollen embrossant la sortida. ¿La mel del retorn? ¿La claror? Aquest matí les campanes de l'església toquen a mort.