2.1.09

El punt de no retorn


"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas
y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:
Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar
És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:
Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar
Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

1 comentari:

Anònim ha dit...

A Rapa Nui