ENTRELLUM

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies.  Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida.  Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades.  Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

Què n’hauria de fer, de tantes paraules dèbils, imprecises, ombrívoles? Escoltar el silenci i prou, contemplar l’omnipotència de les onades que s’esbraven contra els esculls, resseguir el vol rasant de la gavina, oblidar que vaig llegir llibres absurds i que en vaig escriure de més absurds encara, dissimular tantes imperfeccions, agrair que vaig descobrir l’amor veritable (un pèl tard, després d’un fotimer de provatures), i que llavors vaig començar a fluir amb el corrent que mena a l’essència divina…  Ella fa sortir la millor versió de mi: Eu faço vc colocar para fora seu melhor self e isso é recíproco! Es podria dir res més elevat? Plató hi estaria d’acord. Es tracta d’això. I tanmateix són paraules dèbils, imprecises, ombrívoles.  La llevantada entra per la terrassa i es s’esmuny passadís endins. El meu cor és una pinya esberlada. Plou sense parar.  Ella és real o una creació meva? Sóc real o ella m’està creant? Estimar-se és re-crear-se cada dia.

I. Haiku He dit: silenci. I m'aturo un instant badant entre dos blaus. Ella s'asseca els cabells amb el sol de la tarda. Hi ha una brisa que acarona el pal del veler. II.  Rebel·lia Tot és estrany en el mirall de les coses que brillen ulls enllà. Com el teu somni que irromp enmig de la nit. Com la quieta remor  de les onades. Tot és estrany i no me'n sé avenir. III. Retorn Ets tu, Ítaca, ho sabies? Sabies que no cal travessar oceans, que no calen  odissees? Ets tu,  principi i final, cada passa, cada pedra, cada pregunta, cada silenci... Tu sol  davant la immensitat. Tu, Ítaca suprema, en la minúscula aspiració d'esdevenir angelical.  IV. Presència "Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència" Nua,  es pentina com ho feia Eva al paradís abans que la serp la temptés amb  la saviesa. Saviesa és adonar-...

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas  Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir ...

Marlies diu: Schlafende Hunde soll man nicht wecken (no s'han de despertar els gossos adormits ) (encara que jo traduiria lliurement així: no s'han de remenar les ombres). Gossos, ferides, ombres... Let sleeping dogs lie . Es tracta d'un refrany que hauríem de tenir molt en compte, els "estudiants de la Llum" (manllevo l'expressió del Llibre d'Or de Saint Germain). Marlies té el cabell vermell com Lilith . Se'l tenyeix amb alquena . A ella li parla la seva Kundalini (que es representa en forma de serp ). A mi Lilith, una serp que se'm va aparèixer en la primera visualització en la qual ella (Marlies) em va guiar. Abans de trobar-me-la (la serp), vaig haver de superar un mur. M'hi vaig enfilar amb una escala i, de dalt estant, vaig poder contemplar que a l'altra banda hi havia un desert ple de dunes. Marlies em va dir: pregunta si hi ha algú... Vaig preguntar-ho: Hi ha algú? La sorra es va remoure i una cobra va treure el cap to...

Debo dejar que todo fluya como hasta ahora, confiando en el destino, sin forzar nada ni interponer mi ego o mi voluntad codiciosa... El desig demostra que hi ha dualitat, alteritat, tensió. Per una part, hi ha el subjecte que desitja i, per una altra, allò desitjat (l'objecte del desig). Buda va dir que cal eradicar el desig si volem deixar de sofrir. Es pot viure sense desitjos? Desitjar no desitjar no és també un desig? Qui desitja exactament? L'ego?  Si flueixo amb l'energia còsmica, si confio i permeto que les coses siguin allò que han de ser... On queda el desig? El desig de fluir no és també un desig? I el desig de ser feliç? Desitgem només el que no tenim o podem desitjar conservar i incrementar el que ja tenim?  Arribar a la plenitud ( Pleroma ), a la il·luminació o a la saviesa (Sofia) seria ser conscient que tot és u, que no hi ha cap separació entre subjecte i objecte, ni entre subjecte i subjecte, és a dir, sobraria el desig com a pont o intermed...

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%.  Si, segons Buda, l'aferrament és dissort , desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. ...

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne.  M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu.  No em cals. Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negativid...

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ...

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules . Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia . Un nen . Un salvatge . Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles ... El primer pelegrí que ...

La força de l'amor ho pot tot. No has de tornar odi per odi ni insult per insult. Torna alegria per tristesa, felicitat per amargura, pau per violència. No perdis els nervis, keep calm , conserva la positivitat. Sovint la malícia és una barreja d'ignorància i ofuscació. Sigues comprensiu i compassiu amb aquelles persones que encara no han evolucionat prou. Tard o d'hora abandonaran les ombres i arribaran a la llum. És una qüestio de temps. Paciència. Recorda quan tu també eres cec i et rabejaves en la foscúria. La força de l'amor ho pot tot perquè l'amor és difusiu, expansiu, contagiós. Allò que regales et fa més ric . Estimar és la força més poderosa. Mai te'n penediràs, de fer el bé. Mai. Segueix el teu camí i ajuda als altres en allò que puguis. Tu seràs millor i el món serà millor. No ho dubtis. 

Sóc l'eremita de Canadell. No tinc ganes d'escriure. No m'agraden els gossos, els gats, les mosques ni la gent que fuma. Com diu Rafael Narbona , el món és ple d'idiotes que viuen adormits mentre ho embruten tot. No crec en la humanitat. Només crec en la Natura i, depèn del dia, també crec en mi. Sóc càtar perquè sóc pur. En mi no habita el mal. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva .  Escriure és embrutar el món de paraules. La felicitat no té res a veure amb les paraules. La felicitat és una flor senzilla i perfecta que creix en l'escletxa d'una roca . La felicitat és una posta de sol que envermelleix l'horitzó. La felicitat és l'oblit del passat i l'oblit del futur. La felicitat és endinsar-se a poc a poc en el mar i sentir-se peix. La felicitat és menjar un albercoc madur. La felicitat és fer l'amor sense demanar permís. La felicitat és saber que no saps res i aprendre alguna cosa cada dia. La felicitat és un concepte ...

Despertar no és obrir els ulls, sinó obrir el tercer ull . Despertar és deixar de mirar-se el melic (i la pantalla : escapar-se de la Matrix) per a mirar la lluna, les estrelles i aquells ulls que et necessiten. Despertar és no parar de fer-se preguntes encara que no trobis respostes. Despertar és callar quan tothom crida i cridar quan tothom calla. Despertar és retirar-se al desert , dejunar i parlar amb les serps i els escorpins. Despertar és fugir per a retrobar-se . Despertar és adonar-se que som el que mengem, que som el que estimem i que som el que somiem. Despertar és aprendre a ser ombra a l'estiu i caliu a l'hivern. Despertar és oblidar la paraula culpa. Despertar és tenir el cap al cim i els peus a la vall sense estripar-se. Despertar és acceptar que les imperfeccions formen part de nosaltres. Despertar és donar en comptes de demanar. Despertar és beneir la pluja i el vent. Despertar és plorar sense voler i somriure sempre . Despertar és mantenir la c...

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam . Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla . El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum , que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura...  Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent: 10 anys  3.000 posts 500.000 visites 12.000 comentaris Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc ), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho ...

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges ) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava. Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat... Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de just...

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar.  El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar.  El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres.  El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por.  El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de le...

I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent ( pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a...

O penses o estimes. Pensar ens fa humans, però també és la nostra maledicció. El pensament és allò que ens separa dels altres. Si meditem deixem de pensar, creem un espai i un temps no discursiu que ens permet alliberar-nos de la tirania de les idees i de les paraules (= ombres). Meditar és fer el buit al pensament, fer fora l'ego perquè la llum del no-ser ens il·lumini. És una acció sense acció. L'amor no és lluita ni conflicte, sinó efusió, donació, benedicció, adoració. El pensament, en canvi, és límit. No pensis. Medita i estima. Estima i medita.