ENTRELLUM

Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món.  I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable.  No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó.  Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs... La vida que pampallugueja incessant La vida que s'escola entre els dits La vida que crida tothora: Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, c...

Tan a prop que res no ens destorba en la penombra fràgil dels instants volàtils abans que la mort se'ns endugui mar enllà a la remota illa dels benaurats. Tan a prop que somio tendreses llunyanes. Tan a prop com la sorra i l'escuma després del temporal. Tan a prop que la nit i la lluna es confonen. Tan a prop que sento el batec del teu cor dins el meu cor. Tan a prop com l'ahir del demà. Tan a prop que podria endevinar la propera nota, el proper gest, el proper mot. Tan a prop que el silenci s'allargassa fins a deixar-nos una buidor plena de joia. Tan, tan a prop, que res és real.    (Gràcies pel concert d'aquesta nit a Alpicat) Tan cerca que nada nos estorba en la penumbra frágil de los instantes volátiles antes de que la muerte nos lleve mar adentro a la remota isla de los bienaventurados. Tan cerca que sueño ternuras lejanas. Tan cerca como la arena y la espuma tras el temporal. Tan cerca que la noche y la luna se confunden. Tan cerca que siento el la...

 Vam inventar la divinitat... Déu ets tu... 

A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment.  Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" pe...

Oh Vida, no et canses mai de bategar, si cal sota les pedres, en la més fosca penombra, sempre endavant, incansable, delerosa, apassionada, febril... Malgrat els nostres errors i les mentides que omplen el món, t'obres pas com un riu que travessa muntanyes i valls, sempre sorprenent-nos, sempre decidida... Som els teus instruments, recipients, vehicles... Imperfectes i efímers... Tu la flama, el caliu, la llum que ens inspira... Tu la força i l'estímul que ens empeny cap al cim... Tu imprudent, esbojarrada, generosa, altiva... Ens fas bullir la sang i ens esgarrifes... Femella havies de ser... No temo el tall de la teva espasa esmolada... T'abraçaria moribund... Sona la guitarra, deixeu-la sonar... Oh Vida, què puta, com t'obres de cames... Mireu-la, què demana? Amorreu-vos-hi... Som seus... Quan ja no ens necessiti ens decapitarà... Mentrestant, feu-me cas, amorreu-vos-hi sense por... Aprofiteu-vos-en... Ella estarà contenta i nosaltres tastarem un besllum del paradís....

Camino sense esma pels camins daurats El verd és tot nou i el cel molt més blau M'acompanyen ginestes i roselles Les flors s'esbadellen al meu pas Mastego fonoll Cullo sucoses cireres M'endinso pel bosc amarat de penombra Flairo amb delit la pinassa molla Refilen ocells invisibles Falgueres i heures infinites Les fulles del roure em saluden Arribo a la font on copulen els senglars Camino sense esma pels camins daurats Un altre maig que se'n va i un altre juny que comença Vídeo il·lustratiu CIBERPOESIA Versió italiana

Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules . Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records. Bones notícies del nord

Hi ha una boira espessa que ho embolcalla tot: el Vallès, la meva vida, tot. Hi ha hagut sempre un impuls cap a l'abisme, una tendència gairebé suïcida... No m'ha importat mai escollir l'instant que se m'oferia temptador. Boira, penombra, entrellum. Encara estic aprenent a ser qui sóc.

És així que la lluna m'envia un mail: "Prepara't, Toni, que vinc tota plena i no et salvarà ni déu"; què malaputa la lluna quan s'acosta amb la seva llum sibil·lina; què malaputa; ¿Com podria preparar-me per a tanta disbauxa? ¿Com podria preparar-se ningú quan la mare de totes les femelles ataca sense contemplacions? És així que miro el mar a les fosques; escolto Corinne; m'allunyo dels somnis; sóc fugitiu; És així que malmeto el secret més ben guardat: la veritat és un revolt on s'amaguen les mentides; si hem de ser feliços, si aquesta absurda expressió ( felicitat ) és alguna cosa més que un mite, si significa quelcom, quelcom real i versemblant, només pot ser hic et nunc ; És així que m'endinso en la confusió; més punts i comes; la boira sobre el mar; pluja infinita; la comèdia un altre cop; la música de les onades; el balbuceig de l'escuma; illes perdudes; És així que la lluna em sedueix sense remei, definitivament, amb dolcíssima penombra...

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa ( noümènica , que diria Kant ). La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi ). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles. La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques ( el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38 ). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna . Les paraules són ombres i habi...

Fou al santuari de Cura , al capdamunt del puig de Randa , que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes? Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat (1283) De dalt estant contemplares la plana mallorquina La lluna era immensa, la mar infinita Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes? Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes? Al capdamunt del puig de Randa.

Divendres 11.8.06 (19:40) Al matí no hi ha hagut despertador. Hem esmorzat passades les 10 i hem baixat a Llanes . Hem comprat formatges asturians (Vidiago, Gamoneu, etc.) Dinar a "El Buzu" de Niembro : cloïsses, pop, salmonetes , xargu , pastís de nous. S'han afegit al dinar uns altres catalans que s'allotgen al mateix hotel rural que nosaltres. Tenen un nen petit que es diu Èric. Després de dinar els hem ensenyat el camí per anar a la platja de San Martín . A mitja tarda hem caminat fins a Porrúa . Uns 5 km. Aquesta nit hi fan un festival de tonada asturiana. No ens el perdrem. Serà la millor manera d'acomiadar aquesta nostra cinquena estada a Astúries. Com cada any, escriuré un text al llibre de visites. Transcriuré el poema que vaig fer sota el roure dimarts passat i el traduiré al castellà... La Mar La mar sempre estranya a l' entrellum del cel, la pell del món, l'herba dels dies que són pètals que el vent s'endu. La mar sempre lluny, muda i a...

No trobo a faltar les aules o potser sí... (el meu fort sempre han estat les penombres )

Hi ha bandes sonores que posen els pèls de punta... Hi ha mirades impenetrables que ho diuen tot... Hi ha raons que vencen sense convèncer... Hi ha cels que es tenyeixen de roig... Hi ha maletes buides d'esperança... Hi ha llunes que s'esmicolen... Hi ha deserts dins el cor... Hi ha silencis criminals... Hi ha llàgrimes mudes... Hi ha un dolor que avança cap al centre de totes les coses i s'hi instal·la com un corc... Hi ha una penombra certa en el futur que volem oblidar per a fugir de la nostra misèria massa humana... Hi ha paraules que no arriben a dir gran cosa quan el món s'entesta a rodolar sense aturall cap al desastre...

Malgrat la calorada que fa, estic content perquè 500 visites no es tenen cada dia. Entre l' e-notícies i en Saül Gordillo , ahir el comptador va pujar com el mercuri del termòmetre. Una exageració. Suposo que avui tornarem a la normalitat. També estic content perquè només queden 10 dies per a les veritables vacances. Com ja és costum, durant l'agost tancaré la paradeta i descansaré d' aquesta execrable addicció blogogràfica . El sedentarisme no és cosa sana i, de tant en tant, cal voltar i veure món... Sempre em passa el mateix: gaudeixo més planejant el viatge que fent-lo. Mesos abans ja estic escorcollant mapes, cercant informació sobre indrets concrets, dissenyant rutes, somiant nous horitzons... Després, a l'hora de la veritat, tot passa molt de pressa i, quan te n'adones, ja tornes a ser a casa envoltat pel mateix paisatge de sempre. Has fet un fotimer de fotos i has esborrallat algunes anotacions, però és el que queda dins el que compta... Ja ho va dir Pesso...

Llegeixo l'Encíclica Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat. Em sobta que la primera Encíclica del nou Papa parli de l'amor. A la Introducció cita el Dant i Aristòtil. Anem bé. Distingeix els dos termes grecs que designen "amor": eros i agape , reivindicant el segon... Em quedo al·lucinat quan veig que la primera nota a peu de pàgina (I,3) és per a Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse , IV, 168. No n'hi prou amb això que, a continuació, Benet es posa a parlar de la prostitució sagrada en el "món precristià" (= pagà); i, dues pàgines després, esmenta el Càntic dels Càntics . Coi, no s'està de res, aquest Benet! El problema és que, entremig, ja ens ha colat un parell de falsedats... 1- La primera frase de I,3 diu: Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i dona Et deixes de dir que de l'amor ...

Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí ( Matías López !), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic... El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades?...

Tot és incert. Descartes fa veure que dubta de tot fins que s’agenolla jesuíticament davant la idea de déu. Tot és incert. Incerta la idea d’un ésser perfecte que només sap crear coses imperfectes. Incerta la idea d’un Descartes imperfecte que fonamenta tota la seva dubtosa filosofia en la dubtosa idea innata d’un ésser perfecte. Tot és incert. Idees i somnis . Imatges i paraules. Larvatus prodeo . Avancem cap al no-res. Avancem cap al no-res. Cridòria adolescent. Elles parlen de sentiments. Ells fan avions de paper que sobrevolen l’aula. Avions i boles, petites pilotes que encistellen a la paperera. Elles pinten l’agenda: grafits i poemes dolents. Ells fan anar el tub buit del bolígraf com a canó de plàstic per a disparar projectils de paper mastegat. Avancem cap al no-res. Riallades púbers. Elles s’abracen i es petonegen. Ells es piquen les crestes i combaten cos a cos. El cel és una teranyina grisa i opaca. El calendari diu que és divendres, però podria ser dimarts o diumenge, i to...

Després se'n va anar, desaparegué en la penombra en la que precisament viu desaparegut. A ell , sens dubte, sempre li ha resultat més fàcil desaparèixer que a mi. Comptat i debatut, la seva condició natural és la d'estar desaparegut i aflorar només de tant en tant, a ser possible en moments no gaire oportuns. Jo vaig romandre allí una estona. Encara que era migdia, vaig escollir de moure'm durant una estona més en tenebres, com si aquest fos un camí o una sendera obscura que se m'oferia a través del dubte. Posats a dubtar, m'estimava més fer-ho en la penombra . "Dubtar és escriure", deia Marguerite Duras. Perdut en la penombra i enmig de tota mena de dubtes, vaig deixar de tenir-los, tal com suposava, quan em vaig dedicar a comparar un dels meus pares amb l'altre. Allí, en aquest terreny (i segurament només en aquest), no tenia cap dubte. Ni tan sols en la penombra . O potser no tenia cap dubte precisament per estar en ella, en l'obscuritat. Enr...