11.10.06

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

5 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Fa tems va escriure un poeta anònim i una mica cursi:

"El poeta és el guardià de l'aroma del món.

Trena un parany subtil
d'ales de papallona
i creu poder enllaçar
l'inassolible vent
que pastura el temps...

Però el seu gest
entretenidor,
lluny de ser estèril,
perllonga la primavera dels cirerers florits
fins les darreries de l'hivern.

tonibanez ha dit...

Amic Luri: a mi no em semblen "cursis" aquests versos, ans al contrari.

M'ha agradat molt la doble imatge de les papallones inassolibles i dels efímers cireres florits, però sobretot, això del "gest entretenidor"... com si les paraules fossin l'únic que tenim per a deturar el corrent indeturable del riu heracliti. Fam i set d'eternitat.

Gregorio Luri ha dit...

No li tiris de la llengua que en te més. Pot ser és que tu no el tens que suportar quan se li apareix la musa i ascendeix, en braços de la "theia moira", fins l’atmosfera rara de les altures, on acaba completament intoxicat. El conec una mica. És un paio estrambòtic, perquè sempre parla e castellà. I, ja veus, escriu –en la intimitat amb ell mateix- poesia en català. Jo podria dir-te que, encara que el conec, mai no el comprendré.

tonibanez ha dit...

M'ho temia: tu també tens la teva Mireia Galibo amagada al rebost... i poetastra!

tessa ha dit...

ROSER D’AMOR

Oh, bell roser, amor de l’avi,
El teu tronc gruixut i recargolat ;
Porta memòries de vi i roses,
D’un temps quasi oblidat.

Aquest roser, bell i antic,
és el roser que plantar l’avi
quan despertà al amor novell
i un bes de l’avia l’hi roba.

Amb dolls de cel, feu el jardí,
Escampant rialles de joventut
Eren tan tendres ses mirada
era un estoig d’amor fersit.

Et plau saber que mas robat el cor,
per tu, un versexu curulls rimes;
No soc poeta, ni tan sols escriptor
Sols estimar-te,com un boix vull jo.

Roses ja no ment podràs donar,
Que estàs com jo, gairebé cor sec;
Mes jo en somnis sempre gaudiré
Del niu d’amor que tinc en el roser.