Dins un sobre gran, m'arriba a la bústia el qüestionari de l'
AELC titulat
La professió d'escriure en català. Estat de la qüestió, 27 pàgines i 77 preguntes... Responc amb avorriment. La
febre encara dura. El cap encara no és meu del tot. El metge no ha estat capaç de d'identificar l'origen de l'augment de temperatura corporal. M'ha receptat
paracetamol i m'ha dit que begui molts sucs i em dutxi amb aigua tèbia. El qüestionari no m'interessa gaire fins que arribo a la pregunta 42:
Pensant que els avenços en la tecnologia de la comunicació i transmisió d'informació poden modificar l'activitat, indiqueu si considereu que les afirmacions o canvis següents són probables o desitjables, al vostre parer, en les pròximes tres dècades.
La creació literària estarà a l'abast de tothom
Els sistemes d'edició i l'ús d'internet permetran arribar al gran públic sense la intervenció de distribuïdors
Internet permetrà una relació més estreta entre creador i destinatari
Les tecnologies de les comunicacions articularan xarxes entre els professionals que els permetran treballar en organitzacions virtuals
Sí, tot molt desitjable. A la darrera pàgina deixen un foli en blanc per a "Observacions i comentaris". Per a esbravar-me, escric això:
La desgràcia d'aquest país és que, per les circumstàncies, ser escriptor suposa ser un heroi ple de voluntarisme. Treballem per la nostra llengua i ens trobem solament entrebancs. L'heroisme es multiplica quan descobreixes que el pastís és tan petit que ja està repartit entre les 4 patums de sempre, amb el suport de les editorials de sempre, i els ajuts de l'administració van sempre als mateixos, així com els actes, recitals, activitats, etc. Els mateixos noms sempre! Per sort, això està canviant gràcies a internet. S'acabarà el llibre de paper i les editorials hauran de tancar. Només sobreviurem els ciberescriptors que fem ciberliteratura amb els nostres ciberlectors fidels, amb plena llibertat i sense intermediaris. L'escriptor del segle XXI no tindrà res a veure amb tot això que demana aquest qüestionari. El futur de l'escriptor català passa pels blogs: GENERACIÓ BLOG. Ja fa anys que alguns treballem en aquest "futur". Tenim blogs amb 300 lectors diaris els quals poden deixar comentaris creant una interactivitat inèdita fins ara. La tasca del ciberescriptor encara no ha estat reconeguda per ningú (ni premis ni ajuts ni res), però fem una feina molt important per a les noves generacions que vénen. Podríem publicar els nostres textos digitals en paper, però no és tampoc el més important. Veig que les institucions encara no s'han assabentat del que s'està coent a la xarxa. Treballem sols i per amor a l'art. Hem guanyat cada lector dia a dia, post a post, sense promocions ni editorials al darrere, sinó amb el valor de la nostra obra... DEMANO que algú comenci a tenir-nos en compte. No sóc jo sol. La CATOSFERA és una comunitat cada cop més important d'on sorgiran els escriptors futurs, la pedrera on agafen ofici i es donen a conèixer. Hi ha un nou escriptor que s'obre pas a la xarxa: el ciberescriptor. Canvia el concepte i la manera de fer. Canvia el mitjà. Entre l'escriptor i el lector no hi ha ningú. Augmenta un 100% la llibertat. Autoedició. Autopromoció. El problema és econòmic (no hi ha retribució). Aquí és on cal que s'hi posin les institucions i promoguin i recolzin aquesta realitat emergent. El català creix a la xarxa, amb nivell i qualitat literària. L'heroisme aquí (som pioners) també es reduplica. Malgrat tot, seguim endavant convençuts que aquest és el camí.
Dins un sobre gran, m'arriba a la bústia el qüestionari de l'AELC titulat La professió d'escriure en català. Estat de la qüestió, 27 pàgines i 77 preguntes... Responc amb avorriment. La febre encara dura. El cap encara no és meu del tot. El metge no ha estat capaç de d'identificar l'origen de l'augment de temperatura corporal. M'ha receptat paracetamol i m'ha dit que begui molts sucs i em dutxi amb aigua tèbia. El qüestionari no m'interessa gaire fins que arribo a la pregunta 42:
Comentaris
Ah, i a la meva boca hi acostumo a posar coses interessants i de gustet gustet, res de coses toniibañezades.
Bueno, fins d'aquí uns mesos o uns anys, un petonàs.
Tampoc no crec que internet substitueixi les editorials clàssiques i el llibre de paper. D'entrada, caldran llibres dolents per a poder agafar el son a la nit. Tenir l'ordinador al llit és molt incòmode.
Sí que pot servir per donar oportunitats a gent que fins ara podia passar desaparcebuda. Si això es consolida, els agents literaris rastrejaran el món dels blogs per a buscar nous valors. Però la fama, el prestigi, te'l donaran sempre les editorials clàssiques, que són les que tenen la pasta per a promoure't.
GAT: No provoquis més. La Mireia i jo no som la mateixa persona.
Jaume: Veig que encara et mous amb esquemes del segle passat. La Nova Literatura s'obrirà pas per si mateixa més enllà d'editorials i crítics antiquats. ¿Què és Literatura? Allò que està ben escrit i enganxa els lectors. La xarxa, en aquest sentit, no menteix. La Catosfera és plena de morralla, de gent que -més que escriure- el que fa és esborrallar pantalles, però que li pot servir per aprendre'n. Jo parlava per mi.
La literatura, penso, està per sobre del suport, del seu mitjà de conservació en la memòria social. Es retroalimenta del suport, és cert, però ni el paper ni els píxels fan la literatura. La Nova Literatura és, per definició, la que s'escriu de nou, i per a què això passi no cal que es publiqui necessàriament a la xarxa.
No m'agrada aquesta visió "martirològica" del ciberescriptor. Escriure i veure's publicat en català és una tasca difícil, ja sigui en paper o en format electrònic. Això sí, el ciberescriptor compta amb el privilegi de disposar d'un suport que no li fallarà mai, per més que les institucions i els reconeixements oficials li donin l'esquena.
El fragment del Livro do desassossego és preciós. Gràcies.
I millori'´s, señor Toni Galindo.
M'agrada pensar que els dies de la censura ja hagin passat al seu bloc, perquè a mi em van tocar els dies de repressió. I ho dic sense ànim de provocar, que cadascú es lliure de censurar (o no) a casa seva.
D'alguns dels seus ciberescrits sembla emanar una lamentació per la manca de reconeixement oficial, sobretot en forma de subvenció. Si no recordo malament, vostè en va demanar una i li van denegar. No seria això vendre's al poder públic? (Aquí sí va una provocació amistosa).
Llàstima dels escriptors "Bauçàs", que s'oficialitzen gràcies a la hipocresia necròfila de les autoritats polítiques i culturals. Amb això vull dir que resulta molt difícil escapar a certa "oficialitat", en vida i post-mortem.
Les subvencions me les va denegar -dos anys seguits- el Sr. Subirana, a Vancouver sigui.
JO NO EM VENC A NINGÚ. Mentre pugui controlar la cosa sent viu, jo decidiré què faig i a què i amb qui jugo. Un cop mort, que fotin el que vulguin els voltors. La meva Obra parlarà per mi.
No vol ser un escriptor oficial, però guanya reconeixements oficials (o com a mínim, públics) en forma de premi i demana subvencions a organismes oficials. Tot plegat sembla molt oficial, oi? No és que vulgui discutir amb vostè, però m'agradaria tenir-ho més clar, tot fent honor al meu nom. Puc assumir les contradiccions i les interseccions entre oficialitat i marginalitat literària: no ens les tenim amb dicotomies irreductibles. M'avala l'admiració vers la seva Obra, la impresa en paper i la ciberimpresa. Ara, uns comentaris:
a) "JO NO EM VENC A NINGÚ". No cal que cridi amb les majúscules. El llegeixo perfectament en minúscules (la font Trebuchet és perfecta per a ser llegida en pantalla, és molt bona tria per als comentaris. La Times New Roman -crec que és aquesta- no és una opció tan encertada per als seus posts. És més llegible en pantalla un tipus sans serif.)
b) "els membres dels quals no coneixia". És una puntualització innecessària.
c) "La meva Obra parlarà per mi". I viurà per vostè, inclús després que els voltors s'hagin atipat amb les seves restes:
"Es la obra de la mente que se yergue
desafiando políticas y edades.
Y uno perdura en ella por los siglos."
José María Fonollosa
M'he presentat a premis i me'ls han donat. he demanat subvencions i me les han denegat. La vida va així. Sartre l'any 1964 va refusar el Premi Nobel. ¿I què?
Per a mi, "oficial" és un insult, quelcom denigrant. Cal moure's pertot i jugant sempre el teu joc.
Efectivament, els posts els escric amb Georgia. A mi m'agrada i ningú -tret de vostè- s'ha queixat. Blogger no ofereix la Sans-Serif.
"M'avala l'admiració vers la seva Obra, la impresa en paper i la ciberimpresa." Ara, Clara, no m'atabala, sinó que m'afalaga.
És un honor tenir comentaristes com vostè.
et contradius força. Per un costat vols anar d'escriptor maleït i bohemi i per altra banda vols reconeixement i popularitat. Fa temps que et segueixo a tu i a la teva Mireia i estic espectant per veure la resolució de l'experiment que portes entre mans.
Tot això de la subvenció em sembla una "pataleta" de mal perdedor. Saps perfectament que encara falten anys perquè els blogs siguin reconeguts. Està bé que siguis pioner i obris camí per la resta però no montis aquests números quan no et subvencionen. És possible que hi hagi "amiguisme" i "xanxullos" estranys en les subvencions però també en donen a gent que se les mereix pel seu treball diari.
La teva feina és professor i el teu hobby escriure, segueix fent ambdues coses i lluitant alhora però amb més classe si us plau.
Salutacions
La contradicció m'acompanya, és cert. I em seguirà acompanyant.
La Mireia no és "meva" ni és cap "experiment". La resolució de tot plegat la tindràs ben aviat, al novembre, quan fem la presentació de L'Oracle Imminent...
Tinc tot el dret del món a queixar-me si no em donen la subvenció que demano, sobretot quan veig que se la donen a gent molt curiosa i estranya. Si la demano és perquè crec que me la mereixo, i si em queixo del Subirana és perquè ha estat ell el responsable. Aquest ERROR l'acompanyarà sempre, per molt que s'amagui a l'altra banda del món.
Escriure per a mi no és un "hobby". Em nego a veure-ho així.
Pagar per literatura o per art en general, segons la meva esbojarrada opinió es com pagar per sexe, vendre una cosa incalculable a un preu molt inferior al seu. No hi ha cap necessitat d'estar retribuits. A més, vosté, per exemple, ja té una feina estable que li deixa temps per dedicar-se a la literatura.
La literologia (com jo anomeno a l'art d'escriure) es una part de la meva vida, com anar a classe i no sóc pas famós per estudiar.
Sense res més a afegir, li desitjo una ràpida i plaent millora, sr. Ibàñez.
Moz: Si escriure fos un hobby, ja ho hauria deixat. Mai m'ho he pres així. Que jo tingui una "feina estable" no significa que no aspiri a guanyar-me la vida escrivint, encara que sé que la cosa està complicada, i més en català. Si em paguen pels meus textos, perfecte. Jo no em considero "prostituït" si rebo una remuneració per la meva obra. De vegades, als meus alumnes els dic que això de fer-los classes és el meu hobby, un hobby que em serveix per a pagar la hipoteca, i que el que jo sóc realment és escriptor, aquest és el meu veritable ofici, un ofici amb pocs beneficis, per ara... Ells riuen perquè no ho entenen. ¿Ho entens tu?
Va demanar expressament no ser inclòs a la llista de candidats al premi. Les raons de Sartre tenen a veure amb una fòbia vers l'oficialitat. No desitjava per res del món passar a la història com un escriptor-monòlit, consagrat pel poder públic. El seu compromís, diguem, no s'alineava amb el poder.
Canviant de tema, la font Georgia m'agrada molt, però no està recomanada per a ser llegida en un monitor, perquè és una tipografia serif. I sí, pot canviar la tipografia dels posts (si vol), modificant la plantilla de blogger:
body {
background:white;
margin:0;
padding:0px 0px;
font:x-small Georgia,Serif;
text-align:center;
color:#333;
font-size/* */:/**/small;
font-size: /**/small;
}
Només cal modificar el valor de la propietat font per la tipografia desitjada.
No canviaré el tipus de lletra d'ENTRELLUM. Per dos mesos que li queden...
De Sartre estic acabant de re-llegir Qu'est-ce que la litterature. És boníssim. I molt actual. Prometo comentar-lo en algun proper post.
No nego els avantatges dels blogs literaris: Democratitzen la literatura, perquè dóna possibilitats a tothom d'escriure i ser llegit. També permeten un contacte directe i immediat entre l'autor i el lector. Això amb el sistema tradicional, és impossible, però perquè es consagri el que en dius ciberliteratura, cal que hi hagi diversos factors: un públic fidel, un sistema de valoració o de crítica, que permeti d'escollir el que a un li interessa i un altre de publicitat, que permeti de divulgar-ho, i sobretot, que s'hi pugui guanyar diners.
A més, la ciberliteratura té, de moment, inconvenients greus: està lligada a l'ordinador. En comparació amb un llibre és un trasto. Un llibre el pots llegir al sofà, al llit, al metro o al wàter. L'ordinador no és tan versàtil. Per començar, l'has d'engegar i apagar. Fins que no arribes al blog, has perdut cinc minuts, o més. No és pràctic. La tecnologia haurà de millorar molt encara.
Mentre això no passi ho veig sobretot com un mecanisme que permet que nous valors puguin manifestar-se, però el que continuarà donant prestigi a un autor són els llibres. 2000 anys d'història no s'esborren així com així.