27.10.06

Apunts sartreans

El veritable escriptor neix de la solitud i la llibertat. La literatura té una doble funció alliberadora: allibera l'escriptor i apel·la la llibertat del lector. És una crida a la revolta, una invitació a la lucidesa, a l'examen autocrític, a la desmi(s)tificació, a l'abandonament dels privilegis... No escrivim per als poderosos. Els mots són pistoles carregades. La nostra activitat inútil només demostra que som la conscience malheureuse de la societat. L'autèntica obra d'art s'oposa a l'utilitarisme burgès. El Poder voldrà assimilar-nos, ens convidarà a la seva taula, ens oferirà un seient a l'Acadèmia, però no podem trair l'essència de la nostra tasca revolucionària i maleïda. ¿Per a qui escric, per al crític elitista o per al meu veí d'escala? ¿Què he de fer, desvetllar la consciència obrera, denunciar la iniquitat burgesa, o esdevenir un altre paràsit panxacontent del sistema establert? Som la consciència reflexiva d'aquesta societat. La literatura de consum (= divertissement) és la mort de la literatura. Quan la literatura flirta amb la política acaba convertint-se en propaganda. Un escriptor que no es compromet amb l'època que viu (il faut s'engager!) és un simple escrivent a sou, un esclau dòcil i obedient. Si no entenem per què Sartre va refusar l'any 1964 el Premi Nobel, no entenem res. Malgrat que fou escrit ara fa 60 anys, aquest discurs no és gens anacrònic. Parce que la littérature est par essence prise de position...

Si l’écrivain fait de la littérature, c’est-à-dire s’il écrit, c’est parce qu’il assume la fonction de perpétuer, dans un monde où la liberté est toujours menacée, l’affirmation de la liberté et l’appel de la liberté.


(apunts d'una relectura de Sartre: Qu'est-ce que la littérature, Gallimard, 1948)