ENTRELLUM

Els estius acostumo a llegir més que la resta de l'any. Una tradició estiuenca és llegir un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Tinc la col·lecció de 46 volums sencera. Ja n'he llegit uns quants. El cas és que enguany em trobo immers en la lectura de la biografia que ha fet Xavier Pla de Josep Pla:  Un cor furtiu . Un patracol de 1.500 pàgines amb paper bíblia. Ja he arribat a la pàgina 450, quan apareix l'Adi Enberg i ell fa el llibre sobre l'escultor Manolo Hugué.  Dels autors que m'han captivat, sempre he volgut conèixer les seves vides, a banda de les seves obres. Per a mi, ambdues coses són indestriables. Em crema la curiositat. Hi ha vides d'escriptors més literàries que els mateixos llibres que van escriure.  El cas de Pla és ben curiós, perquè és un escriptor que es troba a les antípodes de la meva filosofia. Llegir-lo em permet amarar-me de la seva prosa, fruir de la seva sornegueria, del seu estar a ras de terra. Fa honor al seu cognom: Pla, pla...

Treballo al marge de les modes, seguint el meu instint, com sempre he fet.  Em consta que el mainstream i els algorismes no estan gaire interessats en els textos llargs i profunds, sinó que prioritzen l' scrolling i els vídeos de mig minut. Pim-pam-pum. La banalitat efímera. Què podria retenir la ment d'un bombardeig aital d'estímuls frenètics i incessants?  La gent ha deixat de llegir, és a dir, ha deixat de comprendre. Sense saber parlar, sense saber llegir, sense saber pensar i sense saber escriure (amb un aprovat general a l'ESO!), la humanitat ipso facto deixa de ser humanitat i es converteix en un tros de carn amorfa que respon acríticament als inputs que li generin més adrenalina. L'absoluta hiperestèsia atrofia les sinapsis.  Aquesta re-barbarització  que patim es veu al carrer i a les pantalles. És molt evident, la davallada del coeficient intel·lectual de les darreres generacions. S'ajunten el desficaci de l'escola woke, la digitalització indis...

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres.  No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel.  I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

En el capítol X del llibre Una mestra a Katmandú , Vicki Sherpa visita un gueshe ("doctor en metafísica budista") el qual li revela una antiga profecia escrita fa 700 anys pel guru Padmasambhava ... Existeix una cova entre els cims de l'Everest i el Makalu l'entrada de la qual s'obrirà quan arribi la Tercera Guerra Mundial. Arran d'aquesta conflagració, morirà molta gent, i només se salvaran els que descobreixin aquesta cova i hi entrin. Els afortunats seran aproximadament cent mil persones.  Quan ho escolta, la Vicki es queda perplexa. És que no ha llegit l' Apocalipsi ? Segons el darrer llibre de la Bíblia, la xifra exacta dels "escollits" serà 144.000. Seran els que estiguin marcats amb el signe de la TAU , altrament dits tauistes .       

Em sento inútil i m'emprenyo quan estic malalt. Sé que és una prova d' humilitat , però em costa. La inactivitat em mata. L'hivern i jo som incompatibles, encara que una mica de sol m'ajuda a sobreviure. L'entomo com un llangardaix assegut a la platja mentre escolto la remor monòtona de l'aigua i llegeixo Fam de Knut Hamsun ... Quan es posa el sol, tot esdevé inhòspit.

Hola Toni,  Voldria donar-te les gràcies pel teu blog.  Durant l'hivern, quan estava a l'hospital amb el meu fill malalt i acompanyada a l'habitació pel meu ex amb el que ni ens miràvem, ni ens parlàvem, ni compartíem res, ni tan sols el rebuig de veure'ns, jo tenia a les meves mans una tablet i mirava el teu blog. Allí m'explicaves les teves febleses i les teves fortaleses i era per a mi una finestra al món de les emocions (que no podia alliberar), al món físic (caminar, arbres, coneixences, aire fresc...........) que no podia gaudir. Sense conèixer-te, vas ser una de les persones que em van ajudar més a passar el mal moment.  Fas una feina fantàstica amb el teu blog i t'animo a què continuïs amb ell molt temps perquè segur que estàs ajudant a gent anònima com jo que et necessitem.  Un petó guapo. De vegades arriben mails que t'ajuden a creure que el que fas no és debades. Gràcies a tu, per fer-m'ho saber.  

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució . Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació . Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit... La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots...

Avanço en la lectura d' En la barrera . Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil.  El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure.  A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors.  Entenc el que vol dir perquè ho visc.   Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà o...

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias .  Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia.  ― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad.  ― ¿No estás apenado? ― le preguntaba.  ― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante.  ― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo.  ― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre . Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros...

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa. No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant.  Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticis...

Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol. Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa, obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital.  Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. ...

-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla. -Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram... -Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre! -No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.   Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki... -¿Un niño? ¿Un hombre y un niño? -¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.   Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la...

Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo! José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4 Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

De vegades em pregunten què sóc. Aquesta pregunta em posa frenètic. No suporto les etiquetes. L'important no és què sóc, sinó qui sóc. Per a sortir del pas, acostumo a dir que sóc " escriptor ". És la resposta més superficial. Si veig que la persona que m'interroga està interessada en aspectes més profunds i considero que pot comprendre'ls, aleshores responc que sóc " taoista tàntric ". Sense deixar de ser etiquetes, aquestes dues paraules són les que, a hores d'ara, defineixen millor el què , no pas el qui .  Fa 20 anys va caure a les meves mans un llibre que em va canviar la vida. Dir que un llibre t'ha "canviat la vida" és dir molt, però així va ser. Des que el vaig llegir per primera vegada, sempre m'ha acompanyat, no he deixat mai de rellegir-lo, fins al punt que, juntament amb el Daodejing , s'ha convertit en la meva "Bíblia". Pocs llibres m'han ensenyat tant. Aborda dues qüestions fonamentals: l...

Enfonso els peus al fang Me'ls rento amb aigua pura Deixo que el sol em colri la pell Escolto el clapoteig de l'aigua a la cascada Ressegueixo el vol de les papallones  M'embadoco com les granotes Veig una guilla i dos esquirols Medito amb el Daodejing Aquell que estima és valent El que lluiti amb amor vencerà Parlo amb el pastor Ets amb mi SOM   Dietari de Terradets

El primer que ha fet aquest matí ha sigut afaitar-se la closca. Després, seguint la glera, ha remuntat el riu Barcedana fins a la cascada . Quin espectacle, els caramells de gel penjant del rocam! Caminant sobre els còdols, esquivant els trams gelats, agraint les carícies del sol, escoltant els clamorosos silencis de la natura, parlant amb els ocells, s'ha reconciliat amb l'hivern. En comptes de dinar, ha rellegit uns fragments d' El llop estepari ... Llegeix tota la sèrie T

El sol és l' element més preuat de l'hivern. Com que la terrassa continua glaçada, ha agafat la gandula i l'ha situat al carrer de davant de casa per a poder absorbir una mica de llum i calor mentre llegeix. És l'únic habitant de la urbanització (quatre cases mal comptades) i per aquí no hi passa ni déu. Sota les branques pelades dels roures, com fan el rèptils, ha estat una estona escalfant-se. La lluna plena d'ahir ha sigut prou fecunda. Aquesta tarda torna a fer classes d'anglès. Li preguntarà al teacher si el poema que va perpetrar és correcte o no. A poc a poc, perd la por a expressar-se en la llengua de Shakespeare. Potser algun dia escriurà tots els posts bilingües. Els vespres s'allarguen. A quarts de set encara s'hi veu. El llac és un amic que, com ell, estima el silenci.   Llegeix tota la sèrie T

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels.  Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la . La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent . N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals . No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin.  Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre.  Llegeix tota la sèrie T

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll , un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc . La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat ( cimarrón , feral , runaway , maroon , vogelfrei ) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau , Unabomber , et tutti quanti . Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament am...

Thoreau va estar-se dos anys, dos mesos i dos dies vivint en una cabana a la vora de l'estany de Walden . D'aquesta experiència en va fer un llibre titulat Walden o la vida als boscos . Ell fa quatre mesos que viu a la vora del llac de Terradets i està escrivint un dietari. Sens dubte, Thoreau és un dels seus inspiradors. Com diu el vell Henry, la filosofia només és autèntica si, a més de teoritzar-la, som capaços de dur-la a la pràctica vivint d'acord amb ella. Aquestes són algunes frases que ha subratllat mentre rellegia Walden en versió original (les traduccions són seves, o sigui, molt lliures): A man is rich in proportion to the number of things which he can afford to let alone. (La veritable riquesa es mesura pel nombre de coses de les quals ets capaç de prescindir) Live free and uncommitted (Viu lliure i sense compromís) There are none ha ppy in the world but beings who enjoy freely a vast horizon (Només són feliços els éssers que gaudeixen lliurement d...