ENTRELLUM

Our revenge will be the laughter of our children.  Se m’apareix el fantasma de Bobby Sands en el dia 66 de la vaga de fam. Em mira de fit a fit i m’etziba: Contra el poder, la resistència; contra la brutalitat, la dignitat. Som i serem partisans. El nostre estendard és la llibertat.  Walter Benjamin : Dem Gedächtnis der Namenlosen ist die historische Konstruktion geweit.  Els sense-sostre, els sense-nom, els sense-estat, els individus marginats, el pàries de la història, nedant contracorrent, perseverant a repel, excèntrics i extravagants, filles i fills d’una tribu silenciada que parla la llengua dels vençuts, que no s’ha rendit mai.

L’anticicló arriba mentre els cadàvers pudents de les velelles omplen les cales de la Mar d’Amunt. Jo somio amb el cadàver putrefacte del prevaricador Llarena. Somio també amb la llibertat del meu poble, perquè la meva individual ja la tinc. Desitjaria pau i el que tenim és guerra. Les guerres es guanyen o es perden, no hi ha terme mig. Ahir a Barcelona vaig veure les cares dels vencedors, dels Grocs, manifestant-se entre la Plaça Espanya (que s’hauria de dir 1 d’Octubre) i el Paral.lel fins al mar. Gairebé un milió de vencedors. L’estat espanyol es defensa com pot, matusserament. Es troba en procés de descomposició, com les meduses. Les vies d’aigua que l’enfonsen són la corrupció sistèmica i la gestió nefasta del “problema catalán”. Perdran més que a Cuba. Nosaltres guanyarem el pa sencer i la cosa més important: la llibertat. Amb dignitat. Empresonats o exiliats, però dignes. Quin orgull, haver nascut en aquesta terra. Quin honor, poder formar part i lluitar per aquesta tribu. ...

No hem vingut a passar l’estona ni a mirar cap una altra banda quan vénen maldades. Som aquí per a lluitar per un món millor. Hem vingut a canviar les condicions injustes d’un sistema intolerable que només beneficia als poderosos i condemna la majoria a la misèria. Som revolucionaris. Tenim ideals i la força de les conviccions. Volem construir una República de dones i homes iguals, lliures, solidaris. No, no hem vingut a passar l’estona ni a ser còmplices dels botxins. Arriscarem la vida per a salvar la llibertat. El bé més preuat és la pau, però no pot existir pau sense justícia. Prou mentides, prou repressió, prou manipulació, prou amenaces, prou jutges i prou policies. Demanem allò que és nostre: decidir què volem ser i amb qui volem estar. Que ens deixin ser el que som. Contra tots els feixismes i totes les tiranies, proclamem el govern del poble, l’autogestió, la lliure expressió, la lliure circulació, la lliure i sagrada essència de l’ésser humà: l’individu que s’uneix amb els a...

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes.  Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat.  Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions.  Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res.  Què pots fer?  La resposta és dins el cor.

No s’és res si no s’és poble , deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut...

Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever.  Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada.  Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple in...

Primavera catalana. Plou. Dissabte humit. Llàgrimes i ràbia. Ja són 16 les persones que pateixen empresonament i exili injustament.  La guerra serà llarga. Els bàndols són clars: o democràcia o dictadura. Som dos milions i escaig. A partir d’avui serem més, cada dia més.  Només hi ha un camí: anar tots a una fins a la victòria final.  Lluitem contra el feixisme que no respecta el resultat de les urnes ni els drets humans més bàsics. Lluitem per la llibertat.  #FREEDOMFORCATALONIA

M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me...  En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos...  Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques... M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida.  Comprenc els que agafen el camí de l’exili...  M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots.  ...

L’única manera que tenen d’aturar-ho és inhabilitant i empresonant els polítics del govern (per insurrecció i sedició), il·legalitzant els partits independentistes, suspenent l’autonomia, estat d’excepció, control provisional per part del virrei Millo, convocatòria d’eleccions autonòmiques i un Parlament nou amb majoria constitucionalista-unionista. O sigui, un “cop d’estat” a Catalunya, sense tancs ni sang, més fi, amb les armes de la justícia i les urnes (ambdues coses aparentment legals i democràtiques). Això és el que passarà. No tenen un altre camí. No es poden permetre el luxe de perdre CAT, perquè seria la ruïna immediata d’España. A l’exterior ningú mourà un dit per nosaltres. Si la cosa no es desmadra gaire, faran la vista grossa, serà un “assumpte intern”. Ara bé, si els catalans sortim al carrer i ens quedem al carrer, si som notícia dia rere dia als informatius de tot el planeta, encara tenim alguna possibilitat de reeixir…

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això.  Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena.  Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al ...

Els dies més freds de l'any. Em deleixo amb l'espectacle de la mar embravida, empesa per les ràfegues del vent, amb l'aigua vaporitzada que s'enlaira entre escumalls efímers transformant el Cap de Creus en una silueta fantasmagòrica. M'encanta aquesta mar despentinada, eixelebrada, salvatge. Rere el finestral –te verd amb mel–, gaudeixo de la fúria aclaparadora de la natura. Cel amunt, el sol saluda amb timidesa. Tot el protagonisme el tenen les onades que, afamades, bramen i s'empassen la sorra de la platja. Els esculls desapareixen per moments. Hi ha la bellesa de les tempestes i de l'hivern. Fins i tot hi ha la bellesa de la malaltia –amoxicil·lina amb àcid clavulànic–, la laxitud del cos que lluita contra els agents patògens. Algun valent gosa transitar pel camí de ronda amb el gosset. Segueixo acaronant pedres i fustes , cercant la forma exacta dels somnis.

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar . Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que...

  ALLENDE

O penses o estimes. Pensar ens fa humans, però també és la nostra maledicció. El pensament és allò que ens separa dels altres. Si meditem deixem de pensar, creem un espai i un temps no discursiu que ens permet alliberar-nos de la tirania de les idees i de les paraules (= ombres). Meditar és fer el buit al pensament, fer fora l'ego perquè la llum del no-ser ens il·lumini. És una acció sense acció. L'amor no és lluita ni conflicte, sinó efusió, donació, benedicció, adoració. El pensament, en canvi, és límit. No pensis. Medita i estima. Estima i medita. 

La condonació dels deutes o la sublevació del poble ofegat pel vampirisme financer. No hi ha gaires sortides. Deixem de pagar crèdits i impostos, a veure quant temps duren els vampirs i quin poder real tenen. Insubmissió fiscal. Boicot a les multinacionals depredadores i monopolistes. La veritable revolució està per fer. Cal engarjolar els responsables de la cleptocràcia organitzada i sistemàtica que ha provocat aquesta crisi galopant. No poden restar impunes els especuladors i els seus còmplices (bancs, empresaris i polítics corruptes: una partitocràcia amb façana de democràcia al servei d’una plutocràcia sense fronteres ni ànima). Com a Islàndia, cal una unitat popular transversal que faci tabula rasa i enceti una nova era comunitarista arrrelada en l’àmbit local-municipal, basada en les cooperatives i l’intercanvi de béns i serveis. No més deutes. Tenim el deure de sortir endavant sense hipotecar el nostre futur ni el dels nostres fills. La revolta dels aturats i dels desnonat...

Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento? L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres, la lluita aferrissada del món contra les ombres, silencis invisibles. No tinc cap intenció de confessar-me. Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre, la melangia de les serps a les acaballes de desembre. I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra. Mira'm als ulls i menteix-me. Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres? No tinc cap intenció de confessar-te. Massa pecats, massa penitències.  poemes

Enfonso els peus al fang Me'ls rento amb aigua pura Deixo que el sol em colri la pell Escolto el clapoteig de l'aigua a la cascada Ressegueixo el vol de les papallones  M'embadoco com les granotes Veig una guilla i dos esquirols Medito amb el Daodejing Aquell que estima és valent El que lluiti amb amor vencerà Parlo amb el pastor Ets amb mi SOM   Dietari de Terradets

Les coses no passen perquè sí, sinó que tot, absolutament tot (fins la trajectòria erràtica del vol d'un mosquit) té el seu sentit dins la trama de l'univers... Hi ha un destí que no escollim nosaltres, un Guió per damunt dels nostres minúsculs guions... Ens costa acceptar que les coses sovint no són com nosaltres voldríem... Ens emprenyem amb la realitat, ens rebel·lem, ens hi barallem, lluitem contra ella... Aquesta actitud és autodestructiva... La il·lusió de la voluntat i de la llibertat personals s'esvaeix davant la contundència amb la qual de vegades s'imposa el Guió Suprem... No pateixis... Malgrat que ara mateix no ho comprenguis, tot és a fi de bé...

Ruta dels castells de frontera amb la moto. Primer el de Sant Gervàs , situat una mica més amunt de Sant Miquel de la Vall . Està molt malmès. Després, passant per Sant Salvador de Toló (han reparat la carretera i és pura grava, quin perill), el motorista ha fet cap al castell de Llordà . El seu habitant més il·lustre, Arnau Mir de Tost , mil anys enrere va lluitar per a reconquerir el Montsec el qual estava en mans sarraïnes. Més avall d'Isona s'ha desviat a la dreta per a veure els estanys de Basturs , d'origen càrstic com els de Montcortès i de Banyoles . Aigua transparent plena de carpes de totes mides. El vent sacseja les branques i els muricecs comencen a volar. La nit no s'apressa. La superfície esmaltada del llac contrasta amb la fosca silueta dels cims pirinencs. Passa el tren de les 21:47 per l'estació de Cellers-Llimiana . ¿Les sensacions són més importants que els sentiments? ¿Què hauria de prevaler perquè la felicitat fos possible? Llegeix to...

Eres tu soledad y tu silencio. El resto es decorado. Busca un bello lugar donde perderte. Ni adelante ni atrás ni arriba ni abajo. Que todo sea espejo. No necesitas luchar ni necesitas mentir. Lo que sucede es siempre lo correcto. Puedes vivir sin libros y sin flores. Hasta puedes vivir sin sexo. Cuando seas nadie serás perfecto. Las personas vienen y van, las cosas se acaban, las palabras también cansan. No fuerces nada. Deja que el agua corra por el riachuelo, siéntate bajo el roble, respira hondo, escucha el murmullo del bosque, olvida que fuiste máscara, duérmete como un niño en los brazos de la noche hasta que te despierten los trinos de los pájaros. Eres tu soledad y tu silencio. No te traiciones.