ENTRELLUM

Deficiència, fretura, mancança, neguit, desig, anhel, hàbit, incomodidat, insatisfacció... La vida és això. I no ens aturem mai perquè mai en tenim prou, encara que hàgim assolit somnis importants. Jo no em sento incòmode, sinó tot el contrari. Què em manca? Materialment no gran cosa, fins i tot me'n podria desprendre d' alguna més . La calma no ve de cercar i aconseguir, perquè sempre ens quedaran coses per aconseguir. És com intentar calmar el neguit de viatjar viatjant, atès que sempre quedaran viatges per fer, ni que sigui a la Lluna o a Mart. És aquest “anhel difús” el que toca la pera. No saps exactament el que et manca, el que vols. Podria estar satisfet amb la meva vida i vegetar simplement com els gats o els gossos jeuen al sol. Podria fer l'hort, viatjar, escriure un altre llibre, tornar a enamorar-me... Podria, podria, podria... I el sol fet d'imaginar-ho em causa una mandra infinita. M'estaré fent vell? Estic hivernant?

Matí radiant de diumenge. Gaudeixo del sol a la terrassa de dalt. Sembla mentida que estiguem al mes de desembre. Estols d’ estornells sobrevolen el poble. Quina piuladissa. Éssers alats que mengen olives a balquena. Em quedo bocabadat contemplant la sincronia del seu vol. Ahir al vespre, davant el foc a terra, l'arbre de Nadal guarnit, llegint Private Peaceful , carxofes a la brasa i una copa de vi negre (a poder ser un Vinyes Velles de Martí Fabra), música de jazz, mentre la sopa de ceba fa xup-xup.. Es pot demanar més? Sí, clar. El caliu del teu cau. La tendresa del teu niu . L'oblit del passat i del futur. Ni ambicions ni expectatives. Entre la mar que brilla encegadora i els cims emblanquinats i gèlids. Tu i l'horitzó. No em cal res més. I l'últim perfum de les roses tímides.

Al Port de la Selva hi ha una vella barca blanca i blava. La van batejar Albada . És plena de poemes manuscrits. Pescador-poeta. Paraules-peixos. Singladures fetes versos. Descansa amarrada. Menuda, humil i abandonada, la barca recorda melangiosa la carícia de les onades. A l'hora de la posta, quan el sol s'acomiada per la serra de Verdera i, ombrívol, Sant Pere de Rodes s'esborra, ella somica una rapsòdia que va aprendre quan era nina. Al Port de la Selva hi ha una cala tan bella que no puc anomenar-la. La barqueta voldria morir ran de sorra de la cala. Talleu-li les cordes, deixeu-la anar. L'Albada serà Crepuscle. La Nit serà Fada. Talleu-li les cordes, deixeu-la anar. Ella sabrà trobar el camí cap a casa.    JAZZTABÉ

Els músics de la banda mengen pizza abans de pujar a l'escenari. El local dóna el pego. Qui podria pensar que abans aquí s'hi escorxaven tocinos. Ara fan música. Jam session amb un saxofonista de luxe: Llibert Fortuny . S'acabarà omplint. Entrada lliure. Observo l'estètica de la gent. Moltes dones. La majoria fumen. Quina mania. Com ahir a l'Antares . Quan vaig arribar a casa la roba em pudia a fum. Vaig deixar l'americana tota la nit a la terrassa. Sí, s'omplirà. Davant hi ha taules rodones i darrere cadires. És la primera vegada que visito aquest espai . Un nou edifici que descobreixo. Llibert és un virtuós, una mala bèstia que porta el saxo fins al paroxisme. S'ho passa pipa. Jo més. Ara ha pujat una noia a tocar la bateria i ho fot com el cul. Pobreta. La bona música sempre és orgàsmica . El noiet de la guitarra duu una gorra verda. Molt fluixet. Llibert és, ell mateix, un firmament galàctic. El teclista és bo de collons. M'encanta el seu toc de ...

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres ( post ) Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l' últim llibre de Josep Vallverdú . Més tard, al pub Antares , vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars ). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena . A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López , que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL . Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat. Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble...

Ahir al vespre concert de la Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de Trobadors i Joglars . La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d'ençà que la vam inaugurar . Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l'ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó Alfonsina y el mar . Un aplaudiment especial per a l'acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic bandoneó ). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja. Cultura ? Per desgràcia, l'autèntica cultura sempre serà elitista. La crítica: El 9 Nou (20.7.07) --&-- Avui, a les nou del matí, m'esperava l'Albert Fàbrega a la plaça de l'Església. Havíem quedat perquè v...

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM ( since 21.12.05 ). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines ). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències): (64) política (62) filosofia (57) blogologia (50) L_OI (40) llibertat (39) amor (34) paraules (33) escriure (33) somnis (32) premis (30) institut (29) Catalunya (28) religió (27) literatura (27) Montilla (27) poesia (27) Vallromanes (26) catosfera (26) llibres (25) veritat (22) futur (22) jardí (22) solitud (21) traduccions (21) mort (21) música (20) llengua (20) Nietzsche (20) ombra (20) silenci Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrina...

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners… Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres , que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar. Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la ...

Et preguntes si tot plegat va valer la pena. ¿Encara tens dubtes? Mai no saps fins on poden arribar les conseqüències dels teus actes per insignificants que siguin. David va abatre Goliat de punyetera casualitat. La santíssima bíblia en va plena, de miracles increïbles. ¿Que una miserable formiga pot fer pessigolles a un elefant? ¿Vols dir? T’asseguro que aquella papallona que va aletejar a l’Illa de Pasqua no va ser la que va provocar la caiguda de les Torres Bessones. No siguis babau. ¿Hi ha res que sigui seriós? ¿Ho és la literatura ? ¿Hi ha res que valgui la pena? Escoltes jazz i suposes que, per això, ets diferent, especial, superior a la resta dels mortals. ¿Saps quanta gent escolta jazz? Escrius un bloc i creus que ja pertanys a l’aristocràcia digital. ¿Saps quants blocs hi ha al món? Et preguntes si tot plegat va valer la pena quan ja saps que allò que anomenem «amor» no és res més que un miratge que s’interposa entre dues solituds . ¿Què dius que t'agradaria trobar? No...