ENTRELLUM

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals. Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle! El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura , com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha espera...

El dietari començarà amb aquesta frase: "He vingut a escoltar el mar..."  Perpetrant un somni antic, gosaré habitar a la Mar d'Amunt , ran de camí de ronda, entre Grifeu i Garbet, entre les cendres de Pere Calders i l'últim repòs de Walter Benjamin , davant l'hipnòtic blau de Josep Palau i Fabre ... i més amunt encara, amb el far d' Antonio Machado , mestre de mestres. Escoltar i mirar els dos blaus, amb la línia de l'horitzó com a pauta. Tramuntanades i llevantades. Escumalls i tamarius. Cap Norfeu, Cap de Creus, Cap Ras ... Hi ha una geografia de l'ànima. La meva és brava, brava mediterraneïtat.

Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes , somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses.  Ja no hi sóc. I camino . Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort. Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-...

Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar , m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu , encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa , però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me. Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson . Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent qu...

Dietari de Terradets   GRÀCIES!

Aules buides. Només resten alguns alumnes que recuperen assignatures. Esmaperduts. Molts professors de viatge de fi de curs. Itàlia. Costa Brava. Reunions. L'últim claustre serà el dia 31. El curs vinent tindré una hora menys de Filosofia a 1r. BTX i un llibre nou. Estiu. Un cel sense núvols. Dinar de departament aquest divendres a la vora del mar . Fins al setembre no tornaré a corregir. Ja tinc els bitllets d'avió per a l'agost. Anirem a una illa. Tot és massa perfecte. No em mereixo aquesta vida. Ara fa un any