ENTRELLUM

La figa és la meva segona fruita preferida després de la cirera. Ja fa dies que en tenia l'antull. A les botigues no se'n troben gaires i les que arriben estan malmeses, perquè la figa és una fruita delicada. La millor manera de menjar-se-les és in situ , agafades de l'arbre. Recordo les típiques figueres estalonades de Formentera . Recordo també la vella figuera de Sant Mateu . Quants records dolços i sucosos! No debades la capital de la comarca on ara visc es diu Figueres.  He sortit a caminar entre els olivars amb l'esperança de rampinyar-ne alguna. No he tingut sort. Olives verdes moltes, i móres negres també, però figues ben poques. Tornant cap a la urbanització he vist unes quantes figueres joves situades rere una tanca dins el tros d'un veí. Es diu Diego, té un bé de déu d'hort i un gall que canta tot el sant dia. He entrat a saludar-lo amb la intenció d'aconseguir alguna figa amb el permís del seu propietari. L'home m'ha dit que eng...

Aperitiu: xolís , tupí , allioli de codony , pa torrat sucat amb all i tomata. Plat fort: escudella amb pilota. Espectacular! Vi i oli de collita pròpia (tenen 1.200 oliveres). Postres: codonyat amb formatge i un porronet de vi de nous. Tot a Casa Roca de Sant Martí de Barcedana. La Mònica ens ha tractat molt bé. Un dinar potent per a quatre boletaires afamats que han plegat rovellons per donar i per vendre. Els altres se'n tornen cap a la capital mentre ell es queda sol, encén el foc a terra i s'endormisca al sofà. Enguany avorrirà els bolets. Demà dissabte. Els caps de setmana són fatídics perquè arriben els forans i ho foten malbé tot. No trobaran gaire res. Ha fet molta feina entre setmana. Els rovellons estan cada cop més amagats. La setmana vinent només hi haurà fredolics. S'ha encarregat de tapar ben tapades les rovelloneres. Ha plantat mares de rovellons (clapes de terra amb miceli ) al seu bosc privat. La tardor vinent veurem què passa. Abans d'anar a dor...

Avui han pujat reforços familiars i, al llarg del matí, l'expedició boletaire ha aconseguit trobar diverses espècies de fongs comestibles: fredolic , bec de perdiu , mucosa o llenega , molleric , pampa , pet de llop i rovelló . Els més abundants els fredolics. Els rovellons molt escassos. Ell n'ha trobat un parell de ben macos. Val a dir que la majoria han aparegut per sobre dels mil metres d'altitud. Per a celebrar-ho han dinat a Casa Roca de Sant Martí de Barcedana. Impressiona veure el lledoner centenari davant la porta de la masia. La mestressa ens ha ensenyat el foc de rogle (una habitació que té 500 anys amb un foc central on tot el sostre és xemeneia). També han pogut visitar els antics trulls de vi i d'oli. Els rovellons, veritables delicatessen , han fet cap a l'estómac a l'hora de sopar. Poca gent pot dir que enguany ha menjat rovellons del país. D'aquests (encara) no en venen a les botigues. Llegeix tota la sèrie T

La vaig conèixer el 18 de maig de 2009 a les 8 del matí davant l' Ahu Tautira , a O'Tai, la petita badia de pescadors de Hanga Roa, a l'illa de Rapa Nui . Ella feia fúting i jo em volia suïcidar. Li vaig demanar si em podia fer una foto. Me la va fer: Valérie. 32 anys, francesa (alsaciana), infermera. Viatjava sola pel món amb la motxilla a l'esquena. Feia mesos que havia sortit de casa i ja havia recorregut tota l'Amèrica del Sud. Portava dos dies a l'illa i l'endemà marxava cap a Tahití. S'allotjava al residencial Apina Tupuna . Li vaig explicar la meva història... Li vaig dir que disposava de 24 hores per a convèncer-me que no em suïcidés. Primer va riure, sense creure-s'ho, però després va acceptar el repte. Aquell matí ella tenia una excursió organitzada i jo volia pujar al Rano Kau . Vam quedar per a dinar al restaurant Au bout du monde (un nom magnífic, literal, per al millor restaurant de Rapa Nui). A les dues en punt ens vam retrobar. Vam m...

M'ho expliquen i no m'ho acabo de creure, no sé si riure o plorar, pero l'anècdota s'ho val. Resulta que tres parelles, després d'estar a la llista d'espera dos anys, per fi van a "menjar" a El Bulli . Un cop entaulats, plens d'il·lusió, un d'ells diu: va, ja que estem aquí i avui és un dia molt especial, demanem un vi bo... I demanen una ampolla de 600 euros. Com que són sis, se l'acaben de seguida i en demanen una altra. No ve d'aquí, un dia és un dia i estem a El Bulli. Llavors apareix Ferran Adrià in person per a saludar-los... Flipen. Quina emoció. Podran explicar als amics que han donat la mà al millor cuiner del mon! Tot són flors i violes fins que els porten la factura. El total puja 14.000 euros. Hòstia! Co-llons!! S'han equivocat, no? Criden al cambrer. No, no hi ha cap error. Resulta que el vi que havien demanat no costava 600 euros, sinó 6.000. L'espavilat que va mirar la carta de vins es va deixar un zero. Ai, car...

Fa dies que tenia ganes de baixar a Butsènit pel camí del riu. Avui l'he fet. Vuit quilòmetres d'anada i vuit de tornada. Tres horetes i mitja (o quatre, depèn del ritme i dels descansos). Potser és un itinerari més adient per a fer amb bici, però caminant també es pot fer sense problemes. Val a dir que aquest tram coincideix amb el Camí de Sant Jaume (les fletxes grogues les va pintar mon germà Eduard). Butsènit em porta entranyables records d'infantesa. A Butsènit hi vivia el tiet Paquito, el meu padrinet (padrí de bateig). Em vaig passar molts estius collint fruita al seu tros. A Butsènit baixàvem sovint els del Col·legi Episcopal (en vaig ser alumne dels 4 als 18 anys). Jugàvem al camp de futbol (ara han desaparegut les porteries) i ens amagàvem pel bosc de la vora del riu. L'ermita té pintures de Víctor Pérez Pallarès, el meu profe de dibuix a l'Episco. Les fonts encara ragen just a sota de Cal Nenet, el restaurant on fan els millors cargols a la llauna de Ll...

Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi . A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.

ATZARÓ + BLUE MARLIN + YEMANJÀ + CAFÉ DEL MAR + BAMBUDDHA GROVE + PACHÁ

El nostre pare ens va ensenyar a estimar la muntanya. Pescador i boletaire, de petits ens portava amunt i avall pels Pirineus. Ara que té 72 anys l'hem portat nosaltres. Els tres fills mascles (Toni, Robert i Eduard) hem organitzat una excursió aquest cap de setmana per a poder acomplir una de les seves il·lusions: fer el Portarró d'Espot . S'hi ha afegit el Xavi, fill de ma germana Montse, que té 20 anys i fa dos metres d'alt. Tres generacions d' Ibanyes, sense dones, hem passat dos dies en el cor del Pirineu català. Dissabte vam fer la travessa des de la Vall d'Espot fins a la Vall de Boí . De nit la lluna havia fet el ple i el dia va ser esplèndid, sense núvols, perfecte. Vam caminar i vam gaudir del paisatge majestuós del parc nacional d' Aigüestortes . Encabat vam passar el nou túnel de Viella, el port de la Bonaigua en obres, i vam sopar al restaurant Lo Pigal (Casa Kiko) de Llessuí: Si Ceres et Bacus fugiunt, Venus non venit . Menú: entrants de l...

Dinar de departament al restaurant Agua . Impressionant la fotografia que hi ha penjada a l'entrada. Impressionant la paella amb carxofes, gambes i calamar feta al carbó. Acomiadem la Pilar, una companya que ens deixa. Li escric aquestes ratlles... L’estiu arriba sempre amb el perfum de les magnòlies i de la pólvora de Sant Joan. Les aules es buiden. El pati és un desert. Retorna el silenci. Records, mil records que omplen els passadissos. Mil exàmens que s’amunteguen als calaixos. Mil mirades adolescents que ara miraran el mar en comptes de la pissarra. L’estiu arriba sempre amb la ressaca de les hores tacades de guix. Mil lliçons repetides. La vida arriba sempre amb el neguit del futur, de no saber què passarà demà. Pel camí trobes gent, persones que t’acompanyen. Alguns vénen de sobte i se’n van de seguida; altres continuen al teu costat mentre passen els anys... Són aquestes persones que hem conegut les que ens han ajudat a créixer. Totes i cadascuna, perquè cada persona ens...

Quan he sortit de Vallromanes plovia. Un dia rúfol. He arribat a Cotlliure a dos quarts d'una. Com que la reunió a la qual estava convocat no començava fins a les 14 h. he aprofitat per passejar una estona fins que m'he assegut a la terrassa del restaurant Le San Vicens , davant del mar, i he demanat un verre de vi blanc. Vaig començar el Quadern de Cotlliure el 21 de febrer. Avui el duia amb mi i he continuat escrivint... El cel està molt ennuvolat. Bufa vent de tempesta. Sembla que la gropada prové de Catalunya. Si cauen gotes m'hauré d'aixoplugar dins el restaurant. He demanat una assiette San Vicens (una salade que porta salmó fumat i un bloc de foie). El vi blanc és sec i fresc, perfecte. La reunió és al Centre Cultural. Primer m'entrevistaré amb l'editor, Jean-Pierre Gayraud , de Cap Béar Éditions . Hem de decidir com farem el llibre. Serà trilingüe (català / castellano / français ). La traducció al castellà ja està enllestida. L'he feta jo ma...

M'assabento de l'atemptat criminal als estudis de Ràdio Arrels de Perpinyà (carrer dels Agustins). Joan Pere Sunyer m'ha convidat per enregistrar una lectura de poemes que seran emesos durant les dues properes setmanes dins l'espai Instants poètics . Hem passejat pel centre, però la insistent tramuntanada ens ha fet la guitza . Hem dinat al petit restaurant Le coq au riz (carrer de la Revolució Francesa) regentat per un iraquià cristià. Tajine amb sèmola, pastanaga, carbassó i mandonguilles. La Laura està mirant Vilaweb i veig la tràgica notícia. Mentre torno per l'autopista alterno la SER amb la COPE . Escolto i rumio... En aquesta pseudodemocràcia espanyola (no hi ha res que empobreixi més la democràcia que el bipartidisme), resulta molt sospitós que l' acte final de les dues últimes campanyes electorals hagi estat un atemptat terrorista... yo no me fío...

Divendres 22.2.08 16:50 Sóc a la glorieta que hi ha més amunt del Museu d'Art Modern Jean Peské . És un belvedere excepcional. La panoràmica de Cotlliure és magnífica. El sol, a l'esquerra, va a la posta. M'encanta la imatge del poble des d'aquí dalt: la capella de Sant Vicenç, el campanar, el castell, l'apoteosi dels blaus... El cel és un coto fluix de núvols. Ha fet un dia esplèndid. Ara corre una lleugera brisa. Després de dinar a Les Templiers , he anat a l' hotel . M'han donat la cambra número 11, situada a l'annex que està just davant del cementiri. No m'ho puc creure: veig la tomba de Machado des de la finestra! Qui fos gavina . Avui fa 69 anys. A aquesta hora Machado ja era mort. La pau que sento és la seva pau. Em quedaré aquí fins que marxi el sol. La línia de l'horitzó em captiva la mirada. Vetllo Machado des d'aquesta talaia privilegiada. Calma infinita. El temps desapareix. Em deixo bressolar pel paisatge. Una parella de franceso...

Avui el Muy Honorable Cordobés del Año ha dinat al meu poble, concretament al millor restaurant , just davant de l' Ajuntament . Sembla ser que era un dinar amb empresaris. No ha tingut ni la cortesia ni la delicadesa protocol·lària d'avisar de la seva presència a les autoritats, potser perquè a les darreres eleccions el PSC ha perdut els dos regidors que tenia al consistori vallromaní i els del seu partit ja no pinten res al nostre poble, o potser perquè s'ha assabentat que a la sala de plens encara no han penjat la seva foto. La qüestió és que en volia fer una crònica, com la vaig fer quan va venir Carod a la Carpa o, més recentment, quan ens va visitar l' Artur Mas . Ni curt ni peresós , he agafat la càmera digital i he anat a esperar-lo a la plaça. He vist un parell de policies de paisà, algun guardaespatlles mal camuflat; però vet aquí que eren dos quarts de tres i encara ni rastre del MH. Jo duia la documentació en regla per si me la demanaven i havia prepara...

Ahir vaig assistir a la comunió del Víctor, un nebot meu. No entenc per què segueix existint encara aquesta tronada tradició. La Seo de Lleida estava plena de familiars endiumenjats pendents d'unes criatures disfressades ridículament. Mentre el capellà estava fotent el sermó, jo em fotia una canya a la terrassa del bar que han posat (molt ben posat) allà dalt, amb unes vistes magnífiques de la ciutat; ideal per anar a prendre un gintònic les nits d'estiu. El millor de les comunions (bateigs, casaments i altres cerimònies absurdes) és el banquet. Vam anar a Balaguer i vam dinar a redós d'un alzinar molt agradable. Fa dos anys que també va fer la comunió l'Anna, una altra neboda meva. Aleshores vam dinar a la pineda del mític Cal Nenet de Butsènit. Vaig escriure-li la següent dedicatòria en el llibre de records (un d'aquests llibres tan kitsch ):

La núvia surt del restaurant quan comença a ploure. La perversitat de les gotes relliscant sobre el parabrisa del cotxe. El cel regalima. Passi el que passi, no tinc por del futur.

Vam inaugurar el Casal. Van venir les autoritats i mig poble. Vam assistir al concert de la Coral. Vam sopar al Sant Miquel amb l' Abel Folk i la Glòria Casanova. Vam fer la copa a Ca La Montserrat. Me n'assabento tard . Molta sort, Oriol! Aforisme: El pitjor engany és l'autoengany.

Hi ha coses molt difícils d'entendre, com ara que el MACBA obri a les 11 del matí els dies laborables i a les 10 els festius. ¿Per què no obre cada dia a les 9? Els turistes (la majoria de visitants) solen matinar per aprofitar el dia. I els que no som turistes també. Hem fet temps anant a la llibreria La Central del carrer Elisabets. Bar amb zona wifi. Te verd amb menta. A les 11, lògicament, hi havia una bona cua per a les entrades. Tercermundista. Una altra cosa difícil d'entendre: la pintura de Palazuelo . El paio comença pintant formes repetitives on predomina la línia recta amb blancs i negres, passa a les formes repetitives fetes amb línies corbades i acolorides, per acabar amb els quadres de gran format totalment coloristes. De les escultures millor no parlar-ne. El més divertit: els títols presumptament espirituals i tota la xerrameca poeticopitagòrica amb la qual vol revestir els seus gargots: una mala barreja de Kandinsky, Mondrian, Klee i Chillida. Si Palazuelo n...

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada . Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez . Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, ...

Surto de casa a les 17 h. Agafo l'autopista en direcció a Tarragona. Peatge de Martorell i dos peatges més fins a les envistes de la Imperial Tarraco . Fosqueja quan pago el darrer peatge (total: 7,85 € els peatges de l'anada). El Pont del Diable il·luminat contrasta amb les llums novaiorqueses de la petroquímica. Sortida 34. Passo al costat de l'aeroport . Faig cap a l'Avinguda de Marià Fortuny. Tot està damunt davall, en obres. Es nota que s'acosten les eleccions municipals. No puc accedir al centre. Dono tombs sens èxit. Tot està tallat. Davant els cinemes Lauren Reus hi ha un McDonald's. Una amable empleada d'aquest afamat restaurant m'indica com puc penetrar fins al cor de la ciutat. He d'entrar per la carretera de Montblanc. Val. Riera de Miró avall fins que trobo una zona blava d'aparcament. Tiquet d'un euro. Són les 19 h. Per fi deixo el cotxe. Ara a buscar el carrer Major. Veig el campanar de la prioral (que no catedral) de Sant Pe...