ENTRELLUM

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant...  Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua.  Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em qu...

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%.  Si, segons Buda, l'aferrament és dissort , desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. ...

Escriptor- Bartleby , decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels , Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels , la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas ...

Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’ Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària . Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo.  Les preguntes són les següents:  1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode?  No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.   2. Què creus que és el que porta una persona a escriure?  La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres. 3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat nat...

Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta. Si el amor aún en otra parte...

Avui fa 7 anys i 5 mesos que vaig encetar aquest blog. La criatura ja podria fer la primera comunió. A hores d'ara el comptador ha assolit els 2.000 posts i les 200.000 visites. Gràcies, Mr. Blogger! (per no defallir).  I gràcies a vosaltres, visitants incansables. Però tot això són xifres sense importància. Lo important és que encara hi escric. Lo important és que en aquest bagul digital hi guardo molts retalls de la vida que m'ha tocat viure, paraules sobretot. Lo important és que avui fa sol i els ocells encara canten.

Avui per la tarda seré a Torrefarrera . L' Associació de dones l'Amistat m'ha convidat a participar-hi. Faré una mena de xerrada-recital poètic i signaré llibres de paper.  Em sap greu per les roses... Una rosa tallada és pura agonia... No sigueu cruels i regaleu rosers.  Bona diada! Dietari de Terradets

De vegades em pregunten què sóc. Aquesta pregunta em posa frenètic. No suporto les etiquetes. L'important no és què sóc, sinó qui sóc. Per a sortir del pas, acostumo a dir que sóc " escriptor ". És la resposta més superficial. Si veig que la persona que m'interroga està interessada en aspectes més profunds i considero que pot comprendre'ls, aleshores responc que sóc " taoista tàntric ". Sense deixar de ser etiquetes, aquestes dues paraules són les que, a hores d'ara, defineixen millor el què , no pas el qui .  Fa 20 anys va caure a les meves mans un llibre que em va canviar la vida. Dir que un llibre t'ha "canviat la vida" és dir molt, però així va ser. Des que el vaig llegir per primera vegada, sempre m'ha acompanyat, no he deixat mai de rellegir-lo, fins al punt que, juntament amb el Daodejing , s'ha convertit en la meva "Bíblia". Pocs llibres m'han ensenyat tant. Aborda dues qüestions fonamentals: l...

Pleniluni. Foc encès . La impressora vomita folis plens de paraules. La gent compra loteria i ell es presenta a premis literaris. Si fa no fa, es tracta de gestionar les il·lusions. L'únic escriptor fracassat és el que deixa d'escriure. Avui engegarà la tele i mirarà el partit de futbol. Un Madrid-Barça sempre resulta morbós. Les llums grogues de l' Hostal del Llac són com un far enmig de la tenebra. Només quan la boira les esborra se sent perdut de veritat. La sensació de pèrdua també la sent en la pregonesa del bosc. Sap que, abans o després, retrobarà el camí, però mentre dura l'esgarriament un pessigolleig indescriptible li rosega les entranyes. Sentir-se perdut és una experiència límit que restitueix la confiança en la brúixola interior. Els que volen trobar-se a si mateixos no saben a què s'exposen. A més, només pots trobar-te si prèviament t'has perdut. El que cal, doncs, és perdre's una vegada i una altra, si pot ser una estona cada dia. Com més per...

Tot el que he escrit avui des que m'he llevat és un capítol ben interessant de la novel·la que visc . Que la meva vida sigui en si mateixa novel·lesca, creativa, original, atractiva, interessant, inspiradora, això és el que compta. Si, després, a més a més, sóc capaç de relatar-la en forma de dietari, deixant-ne constància per als altres o per a la posteritat, molt millor. No m'he de dedicar a res més que a buscar el combustible per als meus textos. Inspiració, sigui com sigui, a través de vivències i de persones, aquí o l'altra punta del món. Tot s'hi val si el resultat és una pàgina valuosa. Resulta una mica dur confessar que “utilitzo” la gent per a una finalitat literària. Així és de fet. Jo mateix sóc la matèria primera i essencial dels meus escrits. Tot existeix en funció de l'escriptura. Si allò que visc no és digne de ser escrit perd tot el seu valor vital. Digueu-li malaltia, vampirisme o com us plagui. Passo d'etiquetes. Els escriptors de debò som ai...

Els escriptors, els de veritat, sempre acaben parlant del que han viscut. Els que vivim ajuntant lletres som una demo que només sap parlar de nosaltres mateixos. I agree . Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera …. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius . La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils. Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes .

Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality. Why I Write , George Orwell 1946

En el seu dia, vaig haver d'acumular desplaences, Viure en solitari, vestir de manera senzilla i nodrir-me de poca cosa; Però sabia que el cos i la fama només són obstacles en el camí. Quan hagueu trobat un indret tranquil on fer les pràctiques, Conreeu amb determinació la gran concentració. Què n'és, de difícil, perfeccionar alhora cos i ànima! Si no heu pogut desplegar el cos, comenceu per la naturalesa innata. Per la qual cosa, abandoneu el lucre i la celebritat. Amputeu tota passió i ja no hi haurà impediments. Quin és l'obstacle? Tot depèn del vostre valor i de la vostra voluntat. Qui us posa entrebancs? Tot és a les vostres pròpies mans. Gaudir de gran renom, ser un escriptor reconegut, tot això són bagatel·les. Manteniu-vos indiferents a les robes sofisticades i a les taules opulentes. Acumular bronze i jade no us conduirà a la salvació. Poemes en prosa, cants i versos ben rimats No són més que ensopegades en el camí. Sigueu com la boirina o el fum vaporós, Com les f...

Segueixo amb les anotacions prèvies a la taula rodona " Cultura en temps de xarxes " que moderaré aquest dissabte 30 de gener a les 9:30 a les Terceres Jornades de la Catosfera . 2- Reflexió sobre les xarxes socials Formem una societat de nòmades digitals , individualistes interconnectats que busquem una tribu on poder reconèixer-nos. Les xarxes socials permeten aquestes connexions on line . Àgora virtual. Ciberpolis. C omunitat global de diàleg. Intercreativitat . Nova cultura digital on prima allò col·lectiu. Tenim les eines per a fer coses junts sense haver de menester les tradicionals (i obsoletes) estructures organitzatives (l'exemple dels partits polítics és flagrant). Cadascú de nosaltres és un node d'identitat . Ja no som una massa unitària i uniforme de subjectes, sinó epicentres en els quals pivoten reticularment els altres d'acord amb uns interessos comuns. Les xarxes socials permeten cada vegada més l' adaptació a l'individu . Blogs, Facebo...

"Venus no acaba d’entendre què significa ser escriptor. Tampoc no ho entenia la meva ex. ¿Com pot entendre una persona que no escriu el que suposa l’imperatiu d’escriure? El més dur no és estar-se hores i més hores assegut, ni tampoc la solitud intrínseca i extrínseca de la tasca literària, sinó la tràgica incompatibilitat entre la vida normal i la vida creativa, entre la rutinària quotidianitat i l’efervescència artística. Això és el més dur, combinar aquestes dues dimensions sense fracassar en una o en l’altra, o potser en ambdues. L’escriptor de raça no és un ésser qualsevol, un ciutadà estàndard, sinó una mala bèstia neoplàstica que necessita la llibertat com l’aire que respira. Sense llibertat no hi ha obra autèntica, sense llibertat només hi ha posa falsària, esguerros abominables. Jo sempre he escrit el que m’ha sortit dels collons. Quan he vist que no podia escriure el que volia, he plegat d’escriure i santes pasqües. Tots els meus llibres són afirmacions llibertàries que...

Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog. (L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog ) A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia. (Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper ) Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor . He intentat deixar-ho vàries vegades , però no puc. En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius , un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix , una obra en progrés , escrita a raig, dia rere dia. Els blogaires som onanistes , narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius , com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som. Per a vosaltres, que em llegiu.

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res. Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors». L'home d'origami , p. 208 Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes , no pas en el seu embolcall. Ca...

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben ll...

Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. ( Salms ) El post de Josep Porcar Editorials sempre i només? ha generat un debat molt interessant. Fa deu dies vaig abordar el mateix tema a la taula rodona en la qual vaig participar a València. La meva posició es resumeix en el fragment final de la meva intervenció : Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo,...

Sóc un escriptor del segle XXI. No perquè porti 6 anys bloguejant (que també), sinó perquè el meu primer llibre de paper va sortit publicat per Sant Jordi de l'any 2000. Està descatalogat. El segon llibre que vaig publicar també està descatalogat. La resta, amb una mica de sort, encara els podeu trobar a les llibreries... ¿Què fas amb un llibre descatalogat? Doncs penjar-lo a la xarxa. Hi ha diferents maneres de fer-ho. Aquí teniu la llista de tots els meus llibres analògics (alguns ara digitalitzats) i la manera d'aconseguir-los: * Darrer poema (2000), premi Òmnium Cultural de Granollers. * Tros de quòniam. Vademècum de sàtires (2003), premi Jaume Maspons d'Humor i Sàtira. * Una certa penombra (2005), premi Gabriel Ferrater de Poesia de Sant Cugat.  * L'oracle imminent (2006), premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida. * Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (2008), premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle i ...