ENTRELLUM

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules . Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

Com si els cossos no importessin. Com si el temps fos aparent. No hi ha herois, només zombis. I love your way of telling. Adam i Eva s'abracen i passegen, l'addicció a la sang els uneix, escuren el calze del vi demoníac. Tenebrós, artificial, claustrofòbic: What a lovely place! El Dr. Faust col·lecciona guitarres antigues. L'alquímia eròtica es nodreix del soma sagrat que creix entre les escletxes de les tombes. L'atracció de l'abisme, aquell vertigen suprem que només pertany als esperits més lliures. Parlem llatí perquè estem morts. Fotofòbia. Jo sóc l'altre, però no puc matar-lo. No n'hi ha prou amb una bala de fusta al bell mig del cor. On són la veritat, la bellesa, la bondat? On és la llum, el cel, l'aigua que corre, el nen que riu, la dona que balla, l'home que somia? Fes-me plorar, allibera'm de les ombres, enlaira'm fins a la lluna. El mal és una metàfora, com el sexe sense amor. Els àngels juguen a disfressar-se . Un petó és ...

Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat , és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'...

Diràs que és massa lluny, que la distància entre els cossos és insalvable, que té raó el mestre de Llofriu quan sosté que l'amor físic és l'únic real i perdurable, trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany, l'adoració i el plaer compartits, la tendresa, el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg, l'acoblament de les ànimes solitàries, evitant el platonisme, tan inhumà, tan decadent, tan trist. Diràs que és massa lluny, que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança, sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres, glatint afamats, assedegats del cel que som sense poder abastar-lo. Diràs que és massa lluny, nineta del meu cor, la teva pell intàctil, els llavis que, agosarats, es desclouen del tot, els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna, la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna. Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts, davant un horitzó infinit ...

No estimem una persona, sinó que estimem l'agradable sensació que ens proporciona el miratge d'estimar-la . Artús Brotau , Dietari d'estiu Aquest és el miratge que nodreix l’amor humà, l’essència última i primera de l’enamorament, la ficció fonamental que mou i remou el cel i les altres estrelles, l’ànima del món, la deu de totes les rialles, l’aiguaneix lacrimal, el suprem malentès que permet la supervivència de les espècies, la mentida més veritable, la veritat més mentidera, el suplici de la carn, la crucifixió de l’esperit, la fosca inspiració dels poetes, el batec enardit, la pulsió libidinal, el sanglot orgasmàtic, la causa final de les primaveres per venir, la núvia vestida de blanc, els anells que encadenen, l’amarga gelosia, els somnis de prínceps blaus, les caputxetes salvatges, els llops encaputxats, la il·lusió dels compromisos eterns, la presumpta fidelitat, la xocolata del lloro, fes-me el que a mi m’agrada que jo et faré el que a tu t’agrada, quid pro quo,...

Sembla ser que tornaran a fer canvis que afectaran l'assignatura que imparteixo des de fa 18 cursos. Tant me fa. Amb l'enyorat COU o amb la merdeta de batxillerat LOGSE, sota el règim polític que sigui, faci fred o calor, la filosofia sempre ha consistit en el mateix: desvirgar cervells innocents, desvetllar l'esperit crític, ensenyar a pensar, obrir les ments... Jo no he fet res més durant tots aquests anys, i per això em paguen. Que ara es digui Filosofia i Ciutadania o Filosofia i Mandangues no és important; l'important és que, més enllà de títols i temaris, currícula i collonades, la filosofia sempre ha sigut i serà el mateix d'ençà que uns quants grecs la van inventar: el camí que mena fora de la caverna, la recerca de la llum rere les ombres, la seducció del Logos que no en té prou amb les aparences. Poden canviar el que vulguin, que jo seguiré ensenyant el que sempre he ensenyat: la conquesta de l'autonomia individual a través de la reflexió lúcida, ...

L'amor és una infecció senti-mental que s'encomana. Si vols que t'estimin, estima. De vegades, Eros és un nen entremaliat que ens puteja posant pals a les rodes. De vegades, ens dóna el menjar i ens treu les dents. De vegades, se'n riu de nosaltres mentre ens fa plorar desesperadament. Eros és un déu molt catxondo . L'amor és una ficció compartida. Si vols que t'estimin, fingeix.

El maig de 1934 Pessoa va publicar a la revista Presença un dels seus poemes més esotèrics, basat en el mite de l'Amor i l'Ànima... EROS E PSICHE Conta a lenda que dormia Uma Princesa encantada A quem só despertaria Um Infante, que viria De além do muro da estrada. Ele tinha que, tentado, Vencer o mal e o bem, Antes que, já libertado, Deixasse o caminho errado Por o que à Princesa vem. A Princesa Adormecida, Se espera, dormindo espera, Sonha em morte a sua vida, E orna-lhe a fronte esquecida, Verde, uma grinalda de hera. Longe o Infante, esforçado, Sem saber que intuito tem, Rompe o caminho fadado, Ele dela é ignorado, Ela para ele é ninguém. Mas cada um cumpre o Destino Ela dormindo encantada, Ele buscando-a sem tino Pelo processo divino Que faz existir a estrada. E, se bem que seja obscuro Tudo pela estrada fora, E falso, ele vem seguro, E vencendo estrada e muro, Chega onde em sono ela mora, E, inda tonto do que houvera, À cabeça, em maresia, Ergue a mão, e encontra ...

La musa et fa trempar les neurones, t'inspira sinapsis i ejacules versos. La musa és més aviat platònica. L' odalisca , en canvi, és més carnal, més epicúria, més dionisíaca: et fa trempar allò que penja, t'inspira fornicis i ejacules nèctar que ella (que no és tòtila) sap aprofitar... Muses n'hi ha 9; odalisques la tira... La rehòstia és quan una musa , a més de musa , esdevé odalisca, o viceversa... Aleshores es produeix el miracle més miraculós de tots: el poeta ejacula a dojo i la vida és un cel, un paradís color de rosa... La llàstima és que (com TOT en aquesta vida) les muses i les odalisques caduquen. També caduquen els poetes. El que no caduca mai són els versos eterns.