Treballo al marge de les modes, seguint el meu instint, com sempre he fet.
Em consta que el mainstream i els algorismes no estan gaire interessats en els textos llargs i profunds, sinó que prioritzen l'scrolling i els vídeos de mig minut. Pim-pam-pum. La banalitat efímera. Què podria retenir la ment d'un bombardeig aital d'estímuls frenètics i incessants?
La gent ha deixat de llegir, és a dir, ha deixat de comprendre. Sense saber parlar, sense saber llegir, sense saber pensar i sense saber escriure (amb un aprovat general a l'ESO!), la humanitat ipso facto deixa de ser humanitat i es converteix en un tros de carn amorfa que respon acríticament als inputs que li generin més adrenalina. L'absoluta hiperestèsia atrofia les sinapsis.
Aquesta re-barbarització que patim es veu al carrer i a les pantalles. És molt evident, la davallada del coeficient intel·lectual de les darreres generacions. S'ajunten el desficaci de l'escola woke, la digitalització indiscrimiada de la societat, les tongades de vaccinacions infantils, la invasió immigratòria tercermundista, les ones electromagnètiques i altres "coses misterioses" que no sabem del cert, però que intuïm.
Jo no escric per als fills de catalans que tornen de l'escola parlant castellà. Déu me'n guard. Tampoc no escric per al pares que s'ho deixen fer, això. Jo, en realitat, no escric per a ningú. No penso mai en el lector. L'hipotètic lector que, hipotèticament, em llegirà, no hauria de coaccionar mai la meva llibertat creativa. Les muses bufen quan volen, jo sóc dòcil als seus designis.
Escric per aclarir-me, per arribar a comprendre el món i poder comprendre'm a mi mateix. Escrivint m'escric. Si no escric, desexisteixo, o existeixo menys, infraexisteixo. Les lletres sostenen la meva ontologia, l'acreixen. Si no escrivís, seria menys jo, menys humà. I, alhora, quan escric quelcom, allò que és escrit esdevé més real. El fet d'escriure-ho li confereix una entitat superior. L'escriptura, i més si és literatura, imprimeix substància.
----------
El món dels blogs va deixar pas al de les xarxes socials. Vam abandonar Blogger per caure de quatre grapes a Twitter. Tot això és història. Ara s'anomena X i pertany a un senyor riquíssim que ha decidit que els algorismes promocionin els seus deliris. X està hiperpolititzat. No serveix per parlar de certs temes de manera assossegada. Oblida-te'n. Per tant, el retorn al blog no és una nostàlgia ni una fugida, sinó una necessitat de disposar del teu propi espai (sense algorismes ni censura) on poder dir la teva lliurement.
----------
És evident que el Califat és una gran amenaça per un gai com Jordi Aragonés. Collboni també és gai, però sembla que no està gaire preocupat pel Califat imminent. Iceta és gai. Etcètera. Em temo que, darrerament, la política catalana ha perdut pistonada. La testosterona ha passat de moda.
Que consti que no tinc res contra els homosexuals. Que cadascú s'ho faci com vulgui amb qui vulgui. Com si s'ho vol fer sol o no fer res. És un assumpte d'allò més íntim i privat. El que m'incomoda és aquesta tendència exagerada a publicitar l'orgull gai. Potser no cal tant exhibicionisme. Una mica més de discreció, sisplau.
----------
Al galliner d'X hi ha massa xivarri. Les gallines ponen i trenquen els ous sense haver tingut temps de covar-los. Massa soroll. Massa dicotomia. Massa tibantor i agror. És difícil no sortir-ne esplomat. Jo hi surferjo com bonament puc. Són molts anys de singladura, d'ofici. La immensa majoria va a remolc. És cada dia més difícil trobar veus singulars, amb criteri propi. El sectarisme i el hooliganisme triomfen. Sempre dic que les XXSS es van inventar per tenir-nos entretinguts, no fos cas que se'ns acudís de sortir al carrer i fer coses realment útils, en comptes de queixar-nos tot el sant dia. Les revolucions no es proclamen, es perpetren. La resta fum.
Comentaris