Tinc arrels boiroses enfonsades en el Far West català. Els meus referents naturals són Màrius Torres, Guillem Viladot i Manuel de Pedrolo.
Sóc perifèric dins un país perifèric dins un estat perifèric dins un continent que ja no pinta res al món.
Som els darrers indígenes —Indíbil i Mandoni— contra l'imperialisme etnocida, castellà i/o globalista.
La meva boirosa identitat fluctua entre la dissidència anarcoindividualista i la pertinença a una tribu que ha perdut totes les guerres importants.
Tanmateix escric amb la llengua dels meus pares, dels meus avis, dels meus rebesavis... Cada mot és una bala al cor dels enemics.
Moriré matant.
----------
Estic més interessat en l'espiritualitat que en la política (que la trobo massa gallinàcia). Només una política d'alta volada em podria interessar. Una política que sigui la manifestació de l'Esperit Català. Aquesta era la tesi central del llibre Fenomen Orriols
Voldria pensar que aquella obra és molt més que un whishful thinking.
El temps ho dirà.
----------
La multiplicació de màscares, heterònims, avatars... és una clara influència de Pessoa, el meu mestre literari.
L'ego és massa esquifit i ridícul per a limitar-se a una sola cara o un sol nom.
En el joc de les màscares —aquest carnaval que anomenem vida— cal jugar sense restriccions, multiplicant al màxim les possibilitats de la llibertat creativa.
És massa avorrit ser sempre el mateix i fer sempre les mateixes coses.
Pessoa deia que la vida és la recerca de lo impossible a través de lo inútil.
Si més no, entremig, hauríem de poder divertir-nos una mica, no?
----------
El gènere dietarístic és l'únic que expressa amb fidelitat el transcurs de l'existència. Les coordenades de l'espai i del temps ens situen en un context concret en el qual s'esdevenen les vivències que poden ser aparaulades.
Les novel·les sempre m'han semblat artefactes artificials. Els poemes són estats de consciència alterats que transcendeixen la naturalitat del llenguatge. Per això considero el dietari -que pot arribar a la prosa lírica- la manera més adient de dir la vida sense escarafalls ni ficcions inversemblants.
Del darrer roadtrip per Aotearoa (Nova Zelanda) va sorgir el dietari MANAIA, que dóna títol a la meva darrera obra. Van ser set setmanes i set mil quilòmetres pel país del llarg núvol blanc. Una meravella, sobretot l'illa sud i la West Coast. He visitat uns seixanta països, he fet la volta al món, però cap indret del planeta m'ha deixat tan espaterrat com NZ. Justament a les antípodes.
Comentaris