3.2.11

Seguretat?

L'afany de seguretat ens empeny a conservar allò que tenim, molt o poc, no fos cas que demà ens quedéssim amb el cul a l'aire, sense esquelles ni bous ni bugades ni llençols, amb la nevera buida i el compte corrent buit i el cor buit i tota la buidor absoluta d'haver-nos-ho jugat tot a la carta del risc i haver perdut la partida. Instint de supervivència. Aspirant al somni de la vida assegurada, ens avenim al miratge més idiota: pensar que les coses i nosaltres continuarem igual demà i passat demà i l'altre. S'ha de ser molt ruc per a no adonar-se de la ridiculesa d'aquesta ficció. Obriu els ulls i comprovareu que tot trontolla, que res no és estable, ni els governs ni les plaques tectòniques, i menys el cervell o el cor humans. Feu-me cas: no tingueu por dels canvis, dels terratrèmols, de les revolucions. L'única seguretat segura és la mort. Només per això cal viure intensament cada batec, cada passa. Hi ha qui viu com un fòssil dins una caixa forta. Cadàvers cagats de por.

3 comentaris:

Miki ha dit...

Hola Toni, feia temps que no et venia a veure, he estat remenant els teus darrers posts i veig que encara compartim opinions XD...

A banda de la por crec que hi ha un altre factor important, que es diu autoestima i valorar-se un mateix. La "cultura de l'amo" ha fet que la gent la perdi i no siguin capaços de fer res per ells mateixos, necessiten de l'amo per sentir-se valorats. A més, és curiós com aquest patró ja el porten arrossegant des de l'ensenyament més bàsic. Però al cap i a la fi, qui és l'amo sense els seus esclaus? ningú !

Toni Ibañez ha dit...

Miki,

Crec que entenc el que vols dir amb això de la "cultura de l'amo". El que passa és que avui en dia l'únic amo omnipresent i omnipotent és El Capital, els diners. La gent confon valor i preu. Ens valorem (i ens valoren) per allò que tenim més que pel que som. Cal, doncs, deslliurar-se d'aquest patró materialista, aprendre a perdre en la materialitat, fracassar cara a la galeria, per tal de créixer espiritualment.

Miki ha dit...

No puc estar-hi meś d'acord. Recordo un comentari que vaig llegir d'un Xilè després del terratrèmol de l'any passat, que deia que malgrat els mitjans només mostressin les desgràcies i la desesperació, la solidaritat al seu veïnat va créixer com mai havia vist, la gent compartia menjar i sostre, es reunien i coordinaven per ajudar-se entre ells, i els mass media ni piu. Em vaig emocionar de veritat i em va donar un bri d'esperança (em sap greu però no l'he pogut tornar a trobar). Potser és això el que cal per una mena de "despertar" massiu...