3.10.07

Petita felicitat

¿On està escrit que hem vingut aquí per a ser feliços? Deixeu-me dubtar d'aquest imperatiu que ens obliga a atènyer la fictícia felicitat. La felicitat la va inventar un flonjo que somiava floretes. Quina quimera més vulgar. Ja ho deia Nietzsche: la felicitat és una cosa burgesa que només està a l'abast de les vaques i de les dones.

Jo no vull ser feliç, sinó sentir-me pletòric, fort, poderós... La felicitat és una anestèsia que deprimeix la meva vitalitat. El que necessito són sensacions punyents i no pas sentiments mandrosos. La calma és per als rius estancats. Doneu-me meandres ràpids, fredes cascades, la violència dels guèisers, l'esclat dels volcans, abismes oceànics... La vostra petita felicitat em fa fàstic.

--&--
No hi ha hagut mai a la història de la humanitat un mitjà de comunicació més lliure que els blogs la qual cosa no significa que tot s'hi val. Un blog anònim o sensacionalista té els dies comptats. La credibilitat del bloguer i la fidelitat dels ciberlectors només es guanya dia a dia donant la cara i amb una feina honesta. (RdY)

9 comentaris:

rafael ha dit...

El viatge a la felicitat és una de les grans aventures humanes i l'Eduard Punset ho escriu i descriu molt bé.“Hace un poco más de un siglo la esperanza de vida seguía siendo de treinta años: lo justo para aprender a sobrevivir, si se contaba con la suerte, y culminar el propósito evolutivo de reproducirse. No había futuro ni, por lo tanto, la posibilidad de plantearse un objetivo tan insospechado como el de ser felices. Ésta era una cuestión que se aparcaba para después de la muerte y dependía de los dioses. La revolución científica ha desatado el cambio más importante de toda la historia de la evolución: la prolongación de la esperanza de vida que ha generado más de cuarenta años redundantes –en términos evolutivos-. Por primera vez la humanidad tiene futuro y se plantea, lógicamente, cómo ser feliz aquí y ahora. La gente se ha sumergido en esas aguas desconocidas, prácticamente, sin la ayuda de nadie. Ahora la comunidad científica intenta iluminar el camino”.

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

Benvolgut Toni, no gosaré qüestionar la teva autoritat a la catosfera ni la teva feina honesta, fruit d'un treball constant, culte i de qualitat, el que si et puc assegurar es que confidencials en forma de blogs anònims han estat liderant els blocs en català i actuant amb total impunitat, també et podria citar una dotzena de blogs a França o al Regne Unit que ningú veu però tothom segueix (com a la TV) i que són absolutament sensacionalistes i és que el morbo també ven. Res més que això.

A la fi i a la cap Stendhal escrivia pels "happy few" però ves a saber si parodiava a Byron i el seu cant 11è o simplement és l'arenga d'Enric V de Shakespeare en el dia de Sant Crispí. Chi lo sa? ;)

Anònim ha dit...

es nota que, malgrat tots els teus coneixements, no en tens ni idea de què és la felicitat.
Sentiments mandrosos? Això no és felicitat, això és romanticisme.
Per cert, molt verdagueriana, molt Caspar David, o sigui, molt romàntica, la foto.

tonibanez ha dit...

Chi lo sa... Mira, Punset, tan "cientificista" ell, no ens respon la pregunta fonamental: ¿Per què volem 40 anys més (redundants) si no sabem què fer-ne o si les nostres condicions vitals són decadents (Allzeihmer, etc,)? Ah, clar, que han inventat la Viagra! No es tracta d'allargar la vida (quantitat), sinó d'eixamplar-la (qualitat), però per això primer ens hem de jubilar (iubilare: quina alegria!). Tanmateix no tinc clar que viure més anys ens pugui fer més feliços, perquè la felicitat és un mite com un altre que jo, en aquest post, he intentat ridiculitzar.

tonibanez ha dit...

El romanticisme, benvolgut anònim, és la versió més lamentable de la mitificació eudaimònica. En el fons, tots tenim aquesta imatge idílica de la felicitat provinent de les pel·lícules ensucrades que vam assimilar de petitons amb Walt Disney. Només volen ser feliços els oligofrènics.

Xavi Moya ha dit...

Un cantant tronat de fa un grapat d'anys cantava: "...la felicidad me la dió tu amor, hoy puedo cantar gracias al amor..."
Penso que avui dia el mot està desprestigiat, com la paraula "amor".
El que parles, Toni, de "meandres ràpids i esclat de volcans" no és més que un eufemisme del que en realitat per tu pot representar de la felicitat.

tonibanez ha dit...

Amor, felicitat... i tota la resta de mites que portem a sobre. La realitat és una altra cosa,, per sort, molt més senzilla i elemental.

Anònim ha dit...

Però a veure...ja que un té el valor de parlar de Romanticisme i de Gaspar David Freidrich, com a mínim no blasfemem siusplau...

Primer de tot s'escriu Gaspar i no Caspar i segon: la foto que ha posat en Toni a part de patètica, ridícula i graciosa (això últim depèn de l'humor de cadascú) s'assembla més als dibuixos suplementaris dels Teletubis que a la pintura romàntica del segle XIX a Alemanya. Puc deduir que ho deies irònicament, però ho aprofitaves per desprestigiar el Romanticisme com a sentiment mandrós. La persona que actualment és romàntica, tendre, dolça i desapassionada tampoc va gaire amb mi, però, perdoneu, el Romanticisme és una altra cosa ben diferent i no defineix a quatre romàntics de pa sucat amb oli, sinó que a un moviment artístic absolutament revolucionari al qual molts autors contemporanis li deuen tot el que creen. Que ens pugui agradar més o menys és un altre tema, però no confonguem termes: una cosa és que el nuvi t’enviï missatges al mòbil confessant com t'adora i l'altra és llegir a Keats, no?

Ser feliç no té perquè significar resultar monòton, fàcil o ensucrat: qui ho diu que la felicitat és això, Toni?

Anna

tonibanez ha dit...

Hi ha tantes felicitats com idees de felicitat. Evidentment, jo em referia a la felicitat més teletúbica, a aquesta imatge edènica a la qual alguns cretins aspiren: una mena de letargia somrient for ever more. Jo sóc antiromàntic. Crec més en la sensació que en el sentiment. Proclamo la metasentimentalitat. Quan escolto la parauleta felicitat em vénen basques. Per què?

Anna ha dit...

M'encantaria poder escriure o narrar una història amb el mateix vocabulari que ho fas tu, Toni, però suposu que degut a l'edat encara me'n falta molt per apendre. La única cosa que sí que puc afirmar amb fermesa, independentment del meu escàs vocabulari ric, és que si et vénen tantes basques al sentir la paraula "felicitat" és perquè potser encara mai ho has sigut, de feliç. No gosaria afirmar una cosa de la vida d'un altre de la qual tan sols en sé el nom, però vist la teva opinió el primer que m'ha vingut al cap, és aquesta pregunta. Plantejata-la!