19.10.07

Melangies

Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals. Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats. El drama de les separacions. Llàgrimes infantils. Mirades perdudes. Vides esquinçades. Sona el mòbil de la mare. Hola, mami, estem bé. T'estimem. Jo també us estimo. Us trobo a faltar... Fosqueja a Mas Voranell. Les fulles dels plataners groguegen omplint la riera de melangies...

9 comentaris:

David Montilla ha dit...

l'egoisme, tu hauries de saber-ho, és un de les característiques de l'èsser humà, i en aquest tipus de drames, acostuma a haver-hi força egoisme. Els fills com a moneda de canvi, un fet massa habitual en les separacions. Tema complexe el de les separacions, amb un greu greuge comparatiu dels pares enfront la impotència de la justicia. Els fills, encara que els pares es separin, necessiten les dues figures, no un pare cada quinze dies...
Aprofita el moment sentimental, et prova.

rafael ha dit...

Vigila Toni amb la melangia. El post d'ahir era clarament Pavesià "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls..." el d'avui Verlainesc "Les longs sanglots de l'automne..." Et veig amb el de divendres amb les elegies d'en Riba. Bé, això, o al Sant Miquel cruspint bolets.

tonibanez ha dit...

Més aviat al Sant Miquel. És que la tardor m'afecta massa.....

Miki ha dit...

L'amor és acceptació que puja des de l'admiració, en canvi el desig és una mera il·lusió que tard o d'hora s'acaba i es destapen les caretes donant lloc a un desengany (s'està enamorat de la imatge que es té de l'altre). La societat ens obliga a viure amb presses i això fa que la gent s'aferri als seus desitjos confonent-los amb l'amor. La mateixa pressa crea la necessitat de tenir fills quan la relació s'estanca o canvia d'alguna manera (notes que et falta alguna cosa), i com bé dius, això és una manca de responsabilitat vers als nouvinguts (ja que lo que et falta és l'amor i no els fills).

Pedra Lletraferida ha dit...

"Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat". Darrerament em sento molt proper al teu sentir i al teu pensar, Toni.
M'hi identifico de totes-totes. Però fixa-t'hi bé: el forts i els irresponsables van per feina, mentres nosaltres estem aquí amb la llagrimeta, fent-la petar...

Anònim ha dit...

Una pregunta: quina relació hi ha entre amor o matrimoni???

tonibanez ha dit...

Anònim: la relació entre amor i matrimoni pot ser múltiple... El més normal (a la nostra cultura) és que la gent es casi perquè s'estima, però pot existir amor sense matrimoni i matrimoni sense amor. Hi ha tot.

Anònim ha dit...

Llavors, si pots haver-hi amor sense matrimoni, perquè ens casem?

bitxo ha dit...

Per inèrcia... I el meu fill no plora quan se separa de mi o del seu pare, al qual veu cada quinze dies. És qüestió de deixar de banda els egoïsmes personals i pensar en les terceres persones en discòrdia (en aquest cas, els fills)