13.10.07

Una llengua més dolça

No m'he pogut resistir a copiar el fragment d'una redacció feta per una alumna de 1r. de BTX. Enmig d'un context aclaparadorament castellanoparlant m'emociona descobrir que encara hi ha motius per a l'esperança:
Des de ben petita, inclús abans d'aprendre a parlar per mi mateixa, ma mare ja em parlava català. Ella és catalana, però cap dels seus pares ho són ni parlen la llengua, no obstant, ella el va estudiar i el parla i va decidir parlar-me'l a mi també. Suposo que ella és la culpable doncs, de què a mi m'agradi parlar-lo. A casa parlem tant en català com en castellà, però personalment prefereixo el català perquè, encara que soni cursi, em sembla una llengua més dolça, més maca que el castellà. Amb els amics igual, sempre que puc el parlo perquè em sento més còmoda. És trist que, per culpa d'algunes persones tancades de ment que consideren el català com a dolent, s'estigui perdent la llengua (i dic jo que si tant els agrada Espanya haurien de saber que una llengua més no fa nosa, el que fa és enriquir la cultura del país: seria una veritable llàstima que el català s'extingís). I admiro la gent que fa l'esforç d'aprendre'l i parlar-lo; per exemple, la mare té uns amics que, malgrat que entre ells parlen castellà i la seva pronúncia del català no és gaire perfecta, el parlen a les seves filles petitones.

2 comentaris:

Miki ha dit...

M'han vingut al cap dues famílies conegudes i properes, totes dues tenen un fill no major de vuit anys. Una d'elles el pare és castellà i mai l'he sentit deixar anar ni una sola paraula en català, en canvi l'altre és la mare la castellana i tampoc mai l'he sentit parlar en la nostra llengua.
Tots dos nens parlen en la llengua de la mare. És curiós perquè el pacte de les parelles era el mateix, si surt nen el pare tria el nom i si surt nena el tria la mare. Així que tenim un nen amb nom castellà que s'enfada si li tradueixes el nom al català, però sempre parla en català, i en canvi l'altre és just a l'inrevés.
També és curiós que la família del pare castellà ve del nord d'Espanya i té tres germanes que parlen el català millor que jo, fins i tot l'àvia el parla tot i que no tan bé (però amb la voluntat n'hi ha prou) en canvi en l'altre cas són del sud d'Espanya i no hi ha cap membre que ni tan sols faci l'esforç de dir un simple bon dia en català. I tan el pare castellà com la mare castellana són nascuts aquí.

Litus ha dit...

Vaja, un post una mica tendre i va i resulta que no és teu...nts,nts,nts... :)