2.1.08

El meu íntim fracàs

El meu íntim fracàs. El meu Gran Fracàs. El fracàs més immens, absolut i rotund de la meva vida. No ser capaç de fer-te feliç. Per ser com sóc. Per no ser com hauria de ser. Per fer el que vaig fer. Per fer el que faig. Per no fer el que hauria de fer. Perquè no sóc com voldries que fos i no faig el que voldries que fes. I no ser capaç de gestionar aquest fracàs indiscutible, ineluctable, intolerable. No saber i no poder sortir de l'atzucac. ¿De què em serveixen tots el èxits del món si aquí, en el més essencial, he fracassat estrepitosament? No saber estimar. No poder estimar. Analfabet sentimental. Àtila emocional. El meu íntim fracàs. I, al darrere, una corrua interminable de damnificats... ¿N'hi ha prou amb demanar disculpes? ¿Què se suposa que hauria de fer? ¿Què collons s'ha de fer davant un fracàs d'aquest calibre? ¿Assumir-lo? ¿Què significa assumir? "Feu-me el favor de ser feliços..." -escrivia ahir. Jo, pobre de mi, que no sé què és la felicitat. Seria feliç si fossis feliç. He estat a punt de destruir l'ordinador. He estat a punt de destruir-me. Sempre estem a punt de i, al final, no passa res. Mai no passa res. Quatre crits. Quatre plats trencats. Una forma com una altra de renovar la vaixella. Potser sí, que la solució seria destruir-se, destruir-ho tot, a prendre pel sac. ¿Fracassar no és destruir-se? Els somnis que hem perdut pel camí... Els somnis enrunats. Cataclismes del cor. Tinc l'ànima adolorida. El meu íntim fracàs. El nostre fracàs de cada dia i de cada nit, sobretot de cada nit. Rere el mirall s'amaga la puta veritat, que és una vella pudenta, fastigosa i assassina. Les victòries són mentida. Només els fracassos ens fan grans. ¿Grans o encara més miserables? ¿Qui seria tan imbècil de confessar públicament els seus fracassos? La lletania de sempre. Anys i panys. Forrellats oxidats. Golfes inhabitables, irrespirables. ¿Què hem de fer quan les ombres ens aclaparen? ¿Cap on hauríem d'anar? ¿Hi ha alguna espurna enmig d'aquesta nit glaçada? To die, to sleep; to sleep: perchance to dream... N'estic més que tip, de tantes tragèdies. Que somiï sa tia, que jo me'n vaig a clapar. Tu fuma, fuma, no deixis de fumar... El meu íntim fracàs. There's the rub... There's the swamp.

14 comentaris:

Quico Ventalló ha dit...

No sé pas, el cas és que el Carles Riba escrivia allò de "qui no mori d'amorós, l'amor no el prendrà a mercè", però la meva àvia deia: que Déu hi faci més que nosaltres...i crec que moltes vegades la segona opció és la més encertada.

jaka ha dit...

Bon any 2008!!!

=;)

Núria ha dit...

Explicar victòries, premis i il·lusions és fàcil. Ens agrada a tots. Autoreconèixer els nostres errors o fracassos vol una dosi de sinceritat important i difícil.
Els fracassos ens fan grans quan els hem assumit i n'hem après. Aleshores, no cal que ens torturem eternament. Cal que pensem en traçar un camí positiu per nosaltres i els qui ens envolten. No cal refugiar-se en el plany, no serveix per a res.

zel ha dit...

Jo com la Núria, penso també que`l'èxit i el bonfer s'expliquen bé, i en el nostre cas, (jo molt humilment no arribo encara a 200 posts i el meu alianzo que m'escriu i no sabia qui era em diu coses que no entenc)és un model menjador de vida de a peu, que això de ser davant la pantalla m'ha robat (m'he deixat robar)moltes hores per una feina que fa il.lusió perquè hi trobo de moment un espai per dir la meva o reivindicar el que convé. Ara. a mi també em diran aviat això que tu sents, perquè el blog m'acosta als blogaire i m'allunya dels propers. O assumir o limitar, tu mateix. Bon any, bona vida.

Jesús M. Tibau ha dit...

Però també cal apuntar-te un altre triomf: el de reconèixer el fracàs, el de ser-ne conscient, que és el primer pas per a resultar triomfant la propera ocasió.
Ànims, bon any i trempera

arlequí ha dit...

Cap ésser humà s'escapa del fracàs. La vida té les dues cares de la mateixa moneda, èxit i fracàs. L'èxit ens aviva i ens fa sentir-nos feliços; el fracàs és un cop a l'orgull que ens fa créixer i recordar que fent i desfènt aprèn l'aprenent. Ni els èxits ni els fracassos ens han de fer perdre el nord de vista.

themoongoesdown ha dit...

Es tracta de poder arribar a la felicitat sense la felicitat dels demés. Quan arribis a sentir-te feliç i perfecta seràs feliç i perfecte per qui vol veure-ho en tu.

Quan intentem ser perfecte per als demés davant els nostres ulls passa com un torrent d'aigua que sens emporta i ens destrueix.. Això ho crec perquè crec que és el que m'ha passat. Tanta perfecció ens fa arrivar a ser totalment imperfecte. I quan som imperfectes som dèbils i vulnerables, molt més que mai, i som el pitjor per a tot a qui volem.

Així acavem, intentant ser perfectes i destruint la nostra perfecció fins a arribar a ser la propia antípoda d'aquesta.

S'ha d'arribar a l'èxit per poder dir que, propiament, ens apropem a la felicitat i a la perfecció d'això. I no hi ha més.

Anònim ha dit...

Malgrat les faltes d'ortografia del comentari anterior (deu estudiar batxillerat LOGSE), crec que l'encerta de ple. El problema del teu post, Toni, és que fonamentes la teva felicitat en la felicitat dels altres i, aleshores, dius que "fracasses" quan no aconsegueixes fer feliços als que t'estimen. Però, ¿on està escrit que la veritable victòria sigui aconseguir la felicitat aliena? Ho trobo idiota. LA VERITABLE VICTÒRIA, L'ÈXIT SUPREM, ÉS ACONSGUIR LA PRÒPIA FELICITAT. I si tu l'assoleixes escrivint, bloguejant, o fotent-te palles, de puta mare. On està el fracàs?

Anònim ha dit...

Darrer anònim, ho brodes amb bons arguments. Ara et convido a que vinguis, però, i m'expliquis com ens ho hem de manegar -pobres humans¡- per dur-ho a la pràctica, sense caure ni un brí en l'egoïsme. Gràcies!.

Anònim ha dit...

Aquí està el quid del problema: en el descrèdit de l'egoisme! La culpa és de segles i segles de nefast cristianisme... ¿Recordes com acaba el Zarathustra de Nietzsche? A la merda els altres, a la merda la felicitat, JO només estimo la meva OBRA! Però cal ser molt valent per abraçar la SOLITUD. Aquest és el parany: la necessitat que tenim de re-coneixement, el caliu que ens manca... Dalt del cim fa molt de fred i lluny del ramat l'hivern és molt dur...

Casimir Caragirat ha dit...

Miri, Toni, jo és que no ho veig gaire clar. El seu menfotisme és all pervading, així que permeti’m sospitar de vostè quan parla de tragèdies, drames i fracassos. No és Hamlet una consciència “inflada”, una tragèdia amb potes? Vostè es complau en la paraula reflexiva, en el coneixement de l’home dionisíac, no pas en les accions que el mourien a “fer el que hauria de fer”. Així que la solució no és ni tan sols somiar, sinó “clapar”, desinflar aquesta consciència tràgica que es dissol en Dionisos. Finalment, vostè no pot evitar ser com és: “That our devices still are overthrown:/ Our thougths are ours, their ends none of our own.”

tonibanez ha dit...

No sovintegen els lectors intel·ligents com vostè, Mr. Caragirat. ¿I vostè pot evitar ser com és? ¿Com s'ho fa, doncs?

Anònim ha dit...

El Caragirat es un capullo igual que tú, todo el día va girando la cara..................

Casimir Caragirat ha dit...

Estic igual que vostè. De moment, no puc evitar ser com sóc. Per això vostè i jo fabulem, i ens creem nous personatges, però de manera que no arribem a crear noves existències, d'altres alteritats, sinó que només inventem amb paraules i ens inventem a nosaltres mateixos amb nous heterònims. Aquesta és la (in)suficència de la paraula.