6.5.16

Mestres

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres. 

Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells

Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego). 

Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador. 

M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu. 

Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior. 

Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció. 

Mira'ls als ulls i demana'ls per la seva experiència espiritual. 

Com suportaríem la vida sense espiritualitat?  

5 comentaris:

Anònim ha dit...

El millor mestre és la voluntat d'aprendre.


Un abrazo,




Javier

Anònim ha dit...

Cada vez cuesta más leerte. No te lo tomes a mal. Es como si las palabras ya no te sirvieran para expresar lo que sientes. Se nota esa incapacidad. Por eso escasean cada vez más y, cuando aparecen, resultan confusas. A estas alturas ya debes haber comprendido que la literatura es un artefacto demasiado imperfecto para comunicar la vivencia de lo espiritual. Por eso optas por la música y los pájaros... Bienvenido al club!

Toni Ros ha dit...

Amic Javier, el dia que deixem d'aprendre serem vells. Mentrestant, el mestre interior ens guia cap al cim---

Benvolgut Anònim, no sé de quin club em parles. Fa dies que vaig deixar de ser escriptor. Fa dies que sé que les paraules són ombres. La Natura és maternal i respon a totes les preguntes que li facis, i no pas amb paraules. Mantinc el blog per pura nostàlgia. Cada dia oblido una paraula i aprenc un silenci nou.

Anònim ha dit...

Escriptor és aquell qui escriu...i per pura nostalgia? ...o potser una de les disfresses del ego?... Food for thought!!!

Toni Ros ha dit...

Una de les disfresses de l'ego, sens dubte.