Ahir una amiga a la qual aprecio molt em va dir que sóc "una bomba". Trobo molt desafortunada l'expressió per diferents motius. En els temps que corren parlar de "bombes humanes" té una connotació molt desagradable. El terrorisme suïcida no és cap broma. Si l'amiga es referia al meu caràcter o al meu temperament "explosiu", podia haver escollit una altra paraula. Cadascú és com és i, sovint, són els altres els que et fan veure la veritable imatge de tu mateix. Afirmar que sóc "una bomba" és com dir que sóc un perill públic. ¿Per què? ¿Per què parlo clar i català? ¿Per què de vegades em perden les formes malgrat que pugui encertar els continguts? ¿Per què la gent no està acostumada a sentir certes veritats dites amb vehement contundència? Afirmar que sóc "una bomba" és reconèixer que li faig por. ¿Per què? ¿Per què el meu esclat és imprevisible? ¿Per què sóc incontrolable? ¿Per què la meva independència no pot ser manipulada? Estimada amiga: no pateixis, perquè "la bomba" que sóc, com totes les bombes, necessita una espurna que l'encengui. En realitat, sóc molt pacífic fins que algú em provoca, aleshores reacciono i es produeix la deflagració. L'explosió acostuma a ser oral o escrita, i no passa d'aquí. El meu no és un foguejar físic, sinó verbal: pura pirotècnia intel·lectual. Per tant, no pateixis, benvolguda amiga, cadascú és com és i els amics estan obligats a ser sincers encara que aquesta sinceritat ens fereixi. Trobo bé que t'aprofitis d'allò meu que et faci més el pes mentre rebutges la part més malagradosa. Nobody's perfect. No esperava menys de tu. Jo sempre t'he tingut per una dona intel·ligent. Ahir una amiga a la qual aprecio molt em va dir que sóc "una bomba". Trobo molt desafortunada l'expressió per diferents motius. En els temps que corren parlar de "bombes humanes" té una connotació molt desagradable. El terrorisme suïcida no és cap broma. Si l'amiga es referia al meu caràcter o al meu temperament "explosiu", podia haver escollit una altra paraula. Cadascú és com és i, sovint, són els altres els que et fan veure la veritable imatge de tu mateix. Afirmar que sóc "una bomba" és com dir que sóc un perill públic. ¿Per què? ¿Per què parlo clar i català? ¿Per què de vegades em perden les formes malgrat que pugui encertar els continguts? ¿Per què la gent no està acostumada a sentir certes veritats dites amb vehement contundència? Afirmar que sóc "una bomba" és reconèixer que li faig por. ¿Per què? ¿Per què el meu esclat és imprevisible? ¿Per què sóc incontrolable? ¿Per què la meva independència no pot ser manipulada? Estimada amiga: no pateixis, perquè "la bomba" que sóc, com totes les bombes, necessita una espurna que l'encengui. En realitat, sóc molt pacífic fins que algú em provoca, aleshores reacciono i es produeix la deflagració. L'explosió acostuma a ser oral o escrita, i no passa d'aquí. El meu no és un foguejar físic, sinó verbal: pura pirotècnia intel·lectual. Per tant, no pateixis, benvolguda amiga, cadascú és com és i els amics estan obligats a ser sincers encara que aquesta sinceritat ens fereixi. Trobo bé que t'aprofitis d'allò meu que et faci més el pes mentre rebutges la part més malagradosa. Nobody's perfect. No esperava menys de tu. Jo sempre t'he tingut per una dona intel·ligent.
Comentaris
Sus alumnos, en cambio, por una simple cuestión de inmadurez, están totalmente expuestos a sus sandeces pseudofilosóficas.
Sé que voy a arrepenterime, como antaño, però mi masoquismo exige su cuota. Además, podría ser relativament divertido, ¿no cree?
Vd. tienen razón: mis ínfulas literarias són patéticas y mis sandeces pseudofilosóficas peor. Y eso que no conoce a fondo mis entresijos... que si no no se tomaría ni siquiera la molestia de dirigirme la palabra. SOY UNA MALA PERSONA, se lo aseguro.
Respecto a los alumnos (cada vez más inmaduros, sí), le explico una anécdota que me ocurrió ayer mismo: al salir de una clase de 1º de BTX (que me había salido lo que se dice "redonda") un alumno se me acerca y me dice: "Toni, ERES DIOS!" (sic)
¿Vd. cree que hay derecho?
Atentamente,
Ofuscado y comentado
No es nota amb la fam de comentar que tenim tos plegats? Què se n'ha fet, sino, dels que ja n'estàvem avessats (i malacostumats) a deixar-hi la nostra cagadeta al "Tròs de Quòniam"(R.I.P.)?.
Serem aquí fins al final de l'Entrellum, Toni, amb pluja i sense.