22.9.06

Pluja

Comença a ploure quan sóc a uns cinc quilòmetres de casa. En sortir ja sabia que plouria. De fet, volia que plogués. No he agafat l’anorac. Només porto unes bermudes texanes, una samarreta, uns mitjons curts i les inseparables i atrotinades Timberland. Les primeres gotes em refresquen la suor del cap. Fa una hora que camino i s’agraeix aquest bàlsam. Malgrat que el camí és costa avall, alenteixo la marxa per a entomar la pluja esperada. Sempre m’ha agradat mullar-me. De petit, quan plovia, agafava la bici i sortia a pedalar sota l'aiguat. Encara recordo els crits de ma mare: “Toniiiiii, toooorna, que et refredaràs!” Si era estiu, m'agradava banyar-me a la piscina plovent. Era una sensació molt especial. Algun cop també m’he banyat al mar mentre plovia...

Camino sota la pluja i sento a la pell les pessigolles que em fa l'aigua. La samarreta xopa. Les ulleres també. No tinc pressa. No tinc fred. Camino a poc a poc. M'aturo i escolto el remoreig que m'envolta: un xip-xap que s'intensifica cada cop més. Em sento líquid. Les bromes han enfosquit el cel crepuscular. La visibilitat és escassa. No passa res: em sé el camí de memòria, el podria fer a ulls clucs. Segueixo caminant i em trobo el Lada blanc de l'Arturo el qual s'atura i em diu que pugi, que em portarà fins al poble. Li dic que no, que no cal, que vull anar caminant. Em diu que estic moll de cap a peus i que encara sóc lluny... No pateixis, li dic, és que vull mullar-me... Se'n va amb una cara rara. Segur que pensa (si no ho pensava ja abans) que estic tocat de l'ala. El Lada s'allunya pel camí de Can Gurguí. Jo segueixo xano-xano, remullant-me, feliç. Quan arribo a casa m'ho trec tot al garatge i pujo a dutxar-me. L'escalfor de l'aigua de la dutxa em deixa el cos perfecte. He vist bolets de deu classes distintes. El bosc fa goig. La tardor és la meva estació predilecta. Em quedo assegut a la terrassa mirant l'última llum del dia. Me'n vaig al despatx, engego el portàtil i escric aquest post.

Caminant per Vallromanes

1 comentari:

Pedra Filosofant ha dit...

Toni, siguem (per una vegada tan sols!) sincers...
La gosadia teva de dutxar-te vestit sota la pluja és directament proporcional al risc que cadascú té dins del seu cos de patir (o no) una pulmonia del 15.
"¡Allà tu!", que diuen els castissos, i tan sols em serveix l'experiència d'una guàrdia al mig de la muntanya a la mili, plovent a bots i a barrals...
Dit això, estic d'acord amb tu en que la tardor és una estació molt visual i acolorida. De sensacions humides als boscos, de farums intenses, de bolets que et demanen que els vagis a "plegar" (com diuen a Lleida)...
També és temps de castanyes que esclataran tot d'una als morros de més d'un polític del país als volts de la mitjanit del dia de Tots Sants...
Et llegeixo1.