28.9.06

Potser

Potser no cal escriure tant. Potser no cal ser tan explícits. Potser no cal rebaixar-se a donar tantes explicacions. Potser l'escriptura no sigui res més que teràpia: la necessitat d'alliberar-se de la foscor interior, la necessitat d'enfosquir el món -papers i pantalles- (d'enfosquir-lo per tal d'aclarir-se), la necessitat d'ombrejar-ho tot sense aconseguir, al capdavall, desempallegar-se de l'Obscur.

Entrellum naufraga entre aquestes dues possibilitats: l'aclariment i l'ofuscació. Potser tenia raó el vell Plató: viure és lluitar per a sortir de la caverna... Però, ¿què passa quan no ets tu qui està dins la caverna, sinó que és la caverna la que habita dins teu com un abisme paorós que et fa ser sovint el que no vols?

6 comentaris:

Jaume ha dit...

Toni, ens han enganyat: Déu no és al cel ni els dimonis habiten el desert. Ens han venut herois falsos, i nosaltres ens els hem cregut. Portem dos mil anys pensant que lluitàvem contra la foscor, cercant-la sota la túnica de l'infidel, o sota la roba del ric, o del pobre perdut que crèiem poderós, incapaços, com érem, d'admetre que era sota la nostra pròpia pell que s'amagava, tal ha estat la nostra covardia.

Plató no va entendre l'autèntic significat del mite, o potser nosaltres no hem entès encara Plató. Mai no és tard, per lluitar, però perquè ens costa tant, d'aprendre? No podem tallar tots els caps d'un sol cop. I, d'un en un, rebroten. Aleshores, on és el punt vital? On hem de ferir per llevar-li la vida al monstre? És tot tan fosc...

Esmaperdut, el guerrer prega per un raig de llum. I recorda que només perd aquell qui abandona la lluita.


P.S: perdona el poti-poti mitològic. La creació és transgressió. O no?

tonibanez ha dit...

Jaume: enlloc he parlat de déus, sinó de mi mateix, de la foscúria interior, de les ombres que m'habiten... I veig l'escriure com un altre ombrejar que no duu enlloc perquè l'escriptor escrivint no és més savi ni més pur... La lluita, per tant, és inútil...

Gregorio Luri ha dit...

La Maria Aurèlia Capmany, persona a la que vaig estimar molt, parlava sempre de “timo” de la caverna. Jo pensava que tenies perfectament clar que no solament vivint en la caverna sinó que no hi ha res fora de la caverna i que la mateixa il•lusió de la llum natural es na figura cavernària. Mira si és cert el que et dic que ara mateix el meu carrer s’està omplint de policies. Tot el barri n’està ple. Ocata està assetjada. El secretari d’organització del PP ve a donar un míting davant casa meva. És quan dormo, etc, etc.

I què coi vull dir-te amb tot això? Ni idea!

tonibanez ha dit...

Gregorio: vaig escriure el 24.7.05 un post a TdQ en el qual deia: "O dit en termes platònics: fora de la caverna NO HI HA RES. És que no hi ha fora, com no hi ha una altra vida." Estaria d'acord amb la Capmany amb això del "timo". Jo em referia a la caverna que som, a l'abisme que ens constitueix, a la foscor que ens assetja tothora i arreu, no pas exterior, sinó intrínseca, innata, constitutiva... No sé si m'explico.

Jaume ha dit...

És que m'he explicat abans d'una manera massa críptica:

Parles de Plató i el mite de la caverna. Per mi, el mite de la caverna és un engany i Plató (i el cristianisme) el gran culpable dels errors dels darrers dos mil anys. Per trobar respostes cal anar més enllà de Plató.

La primera confusió de Plató ve de separar els conceptes del bé i del mal, quan són dues realitats indissolubles. La segona confusió ve de situar el bé en una realitat superior, situada fora de la caverna i de nosaltres mateixos. Per tradició el mal es trobaria a l'inframón i s'escolaria cap al nostre a través de les seves escletxes. Aquesta confusió ens ha vingut transmesa a través del cristianisme. Resultat: 2000 anys de persecucions i recerca inútil de la puresa, que ens ha dut a aberracions tals com la Inquisició, el nazisme, el genocidi jueu, el comunisme, i ara, l'islamisme. Tot això és el resultat de creure erròniament que, allò que en diem el mal, és fora de nosaltres. I n'hi ha molts que encara ho creuen.

Quan descobrim (si és que ho descobrim) que ens hem equivocat, llavors ve la desesperança, en constatar que tota la lluita anterior havia estat debades. O encara pitjor: creient que combatíem el mal hem contribuït a escampar-lo. I ara veiem amb horror que l'enemic és dintre nostre i, el que és pitjor: no sabem com combatre'l. No en tenim ni idea. I això crea desesperança.

M'ha semblat que era això el que volies expressar.

Pel que fa a Plató i el seu mite de la caverna, proposo de clavar-li una puntada de peu i engegar-lo a dida per sempre. Crec que el que va fer Plató va ser substituir un mite anterior: el mite o llegenda del cavaller (Sant Jordi, en versió cristiana, Horus, o Osiris, que ara no ho recordo, a l'antic Egipte) i el drac (el drac habita a la caverna). És aquest altre mite el que permet d'interpretar aquestes ombres interiors de les que parlaves.

Él problema és que no sé com explicar-ho amb poques paraules. A veure si me'n surto: cometem dos errors típics en combatre allò que ens fa infeliços. El primer error és buscar-ho en un enemic extern (l'error del cristianisme i de molts altres ismes). El segon és buscar-ho en un enemic intern (el drac) però fixar-nos només en el que veiem a primer cop d'ull: els caps que es mouen. El que passa, aleshores, és que tallem, un dos, tres caps, però no els podem tallar tots de cop i, a més, rebroten. Cas típic: deixem el tabac i aleshores comencem a atipar-nos de menges pesants i greixoses. Raó: el tabac i les menges pesants són dues maneres d'eliminar angoixes. La tercera, és trobar la causa d'aquests neguits, que són profunds, existencials, perquè tenen a veure amb el nostre ésser més íntim. És a dir buscar el punt vital on clavar el cop. Aquesta és la via bona però també la més difícil.

No estic gens d'acord en què la lluita sigui inútil. Per això deia que només perd qui deixa de lluitar.

tonibanez ha dit...

Jaume, has escrit (dins el teu magnífic comentari que honora aquest blog):

"El que passa, aleshores, és que tallem, un dos, tres caps, però no els podem tallar tots de cop i, a més, rebroten."

¿Ets conscient que amb aquesta frase has descrit exactament l'escena per la qual han censurat la representació d'Idomeneu de Mozart a l'Opera de Berlín?

Els caps tallats dels déus.......

Mozart-maçó els decapita per a instaurar un laicisme racionalista.

TENS RAÓ: EL MAL ÉS DINS NOSTRE.

El Mal és allò que ens destorba quan no som capaços d'admetre les nostres pròpies i inevitables contradiccions: com ara Toni i Mireia.