Potser no cal escriure tant. Potser no cal ser tan explícits. Potser no cal rebaixar-se a donar tantes explicacions. Potser l'escriptura no sigui res més que teràpia: la necessitat d'alliberar-se de la foscor interior, la necessitat d'enfosquir el món -papers i pantalles- (d'enfosquir-lo per tal d'aclarir-se), la necessitat d'ombrejar-ho tot sense aconseguir, al capdavall, desempallegar-se de l'Obscur.
Entrellum naufraga entre aquestes dues possibilitats: l'aclariment i l'ofuscació. Potser tenia raó el vell Plató: viure és lluitar per a sortir de la caverna... Però, ¿què passa quan no ets tu qui està dins la caverna, sinó que és la caverna la que habita dins teu com un abisme paorós que et fa ser sovint el que no vols?
Comentaris
Plató no va entendre l'autèntic significat del mite, o potser nosaltres no hem entès encara Plató. Mai no és tard, per lluitar, però perquè ens costa tant, d'aprendre? No podem tallar tots els caps d'un sol cop. I, d'un en un, rebroten. Aleshores, on és el punt vital? On hem de ferir per llevar-li la vida al monstre? És tot tan fosc...
Esmaperdut, el guerrer prega per un raig de llum. I recorda que només perd aquell qui abandona la lluita.
P.S: perdona el poti-poti mitològic. La creació és transgressió. O no?
I què coi vull dir-te amb tot això? Ni idea!
Parles de Plató i el mite de la caverna. Per mi, el mite de la caverna és un engany i Plató (i el cristianisme) el gran culpable dels errors dels darrers dos mil anys. Per trobar respostes cal anar més enllà de Plató.
La primera confusió de Plató ve de separar els conceptes del bé i del mal, quan són dues realitats indissolubles. La segona confusió ve de situar el bé en una realitat superior, situada fora de la caverna i de nosaltres mateixos. Per tradició el mal es trobaria a l'inframón i s'escolaria cap al nostre a través de les seves escletxes. Aquesta confusió ens ha vingut transmesa a través del cristianisme. Resultat: 2000 anys de persecucions i recerca inútil de la puresa, que ens ha dut a aberracions tals com la Inquisició, el nazisme, el genocidi jueu, el comunisme, i ara, l'islamisme. Tot això és el resultat de creure erròniament que, allò que en diem el mal, és fora de nosaltres. I n'hi ha molts que encara ho creuen.
Quan descobrim (si és que ho descobrim) que ens hem equivocat, llavors ve la desesperança, en constatar que tota la lluita anterior havia estat debades. O encara pitjor: creient que combatíem el mal hem contribuït a escampar-lo. I ara veiem amb horror que l'enemic és dintre nostre i, el que és pitjor: no sabem com combatre'l. No en tenim ni idea. I això crea desesperança.
M'ha semblat que era això el que volies expressar.
Pel que fa a Plató i el seu mite de la caverna, proposo de clavar-li una puntada de peu i engegar-lo a dida per sempre. Crec que el que va fer Plató va ser substituir un mite anterior: el mite o llegenda del cavaller (Sant Jordi, en versió cristiana, Horus, o Osiris, que ara no ho recordo, a l'antic Egipte) i el drac (el drac habita a la caverna). És aquest altre mite el que permet d'interpretar aquestes ombres interiors de les que parlaves.
Él problema és que no sé com explicar-ho amb poques paraules. A veure si me'n surto: cometem dos errors típics en combatre allò que ens fa infeliços. El primer error és buscar-ho en un enemic extern (l'error del cristianisme i de molts altres ismes). El segon és buscar-ho en un enemic intern (el drac) però fixar-nos només en el que veiem a primer cop d'ull: els caps que es mouen. El que passa, aleshores, és que tallem, un dos, tres caps, però no els podem tallar tots de cop i, a més, rebroten. Cas típic: deixem el tabac i aleshores comencem a atipar-nos de menges pesants i greixoses. Raó: el tabac i les menges pesants són dues maneres d'eliminar angoixes. La tercera, és trobar la causa d'aquests neguits, que són profunds, existencials, perquè tenen a veure amb el nostre ésser més íntim. És a dir buscar el punt vital on clavar el cop. Aquesta és la via bona però també la més difícil.
No estic gens d'acord en què la lluita sigui inútil. Per això deia que només perd qui deixa de lluitar.
"El que passa, aleshores, és que tallem, un dos, tres caps, però no els podem tallar tots de cop i, a més, rebroten."
¿Ets conscient que amb aquesta frase has descrit exactament l'escena per la qual han censurat la representació d'Idomeneu de Mozart a l'Opera de Berlín?
Els caps tallats dels déus.......
Mozart-maçó els decapita per a instaurar un laicisme racionalista.
TENS RAÓ: EL MAL ÉS DINS NOSTRE.
El Mal és allò que ens destorba quan no som capaços d'admetre les nostres pròpies i inevitables contradiccions: com ara Toni i Mireia.