1.9.06

A finals de juny...

A finals de juny, en el sopar de comiat de la promoció de 2n de BTX del curs passat, els alumnes em van regalar una ploma daurada en la qual havien fet gravar una llegenda demolidora: EL PUTO AMO.

La ploma és una Inoxcrom que escriu la mar de bé. Em penso que enguany la portaré a sobre cada dia que vagi a l'institut. Els alumnes solen ser uns jutges implacables. Potser el que va passar és que, amb l'estrès de la selectivitat, van confondre la meva humil i limitada persona amb el Superhome nietzscheà, atès que Nietzsche fou l'últim filòsof que em va tocar explicar (jo és que m'identifico molt amb els pensadors quan els explico, sobretot amb en Fede, que és el meu ídol)

Avui s'inicia un altre curs que, en el meu cas, es tracta del número 18, o sigui, que assoleixo la "majoria d'edat" com a professor. Sembla que fos ahir aquell setembre de 1989 quan vaig entrar per primer cop en una aula i, tremolós, vaig fer la meva primera classe...

Després de tots aquests anys em ratifico en l'encert: vaig escollir la feina que millor s'adiu a la meva personalitat; o (si girem la truita) potser és la meva personalitat la que s'ha hagut d'adaptar a la mena de feina que he desenvolupat durant tots aquests anys...

Una cosa està clara: l'obligació d'haver de romandre només 24 setmanals al centre m'ha deixat prou "temps lliure" per a poder dedicar-me a altres menesters, com ara la literatura. No sé si fent una altra feina hagués pogut escriure tot el que he escrit. Aquest és el primer gran avantatge. El segon és el tracte directe amb el jovent. Sòcrates, sempre que podia, s'ajaçava amb els deixebles. Jo no arribo a tant, però quasi. La relació és intensa i, de vegades, apassionant. No paro d'aprendre d'ells.

1 de setembre de 2006. Benvinguts. EL PUTO AMO us desitja un feliç curs nou.