24.8.07

(EG7) Atenes

Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l'Acròpoli d'Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla:
El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318)

En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335)
De Míkonos al Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment...

Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli, Museu Arqueològic, Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (Estadi Panathinaikos, Zappeion, Parlament, Plaça Syntagma, Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el Propileu. Frisava per veure El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...

A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les cariàtides són una delícia...

La foto que ara encapçala aquest blog

El Museu de l'Acròpoli estava tancat. N'estan fent un de nou al repeu del turó, sota el Teatre de Dionís. La vista de la ciutat des dalt de l'Acròpoli, miris cap on miris, és realment majestuosa. Al sud s'endevina el blau del mar...

Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...

Amb Aristòtil

Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)

Parlant de pensadors... Descobreixo una estatueta neolítica molt curiosa que seria un precedent de Le Penseur de Rodin. En el cartellet hi posa Thinker from Karditsa. Fixeu-vos que l'aital pensador té la mà dreta al cap, però la mà esquerra la té en un altre lloc (molt voluminós, per cert, i destruït probablement per la censura posterior)... Un pensador itifàl·lic potser?

Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...

Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.

6 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

M'estic llegint amb molta atenció i admiració el que expliques del teu viatge...
Gràcies per les fotos i les teves cròniques ...
Jo estic fent una cosa paral·lela sobre el nostre viatge a la Riviera Maia ... però amb estil Sani, esclar ...

Un dia empeny l'altre i em costa una mica aturar el temps , tornar al passat recent i posar-me a recordar i redactar les impressions del viatge.
Però realment paga la pena fer-ho, per reviure-ho encara amb més intensitat ...

Cuida't.

tonibanez ha dit...

Un petonet, Sani.

j o s e p ha dit...

És curiós veure com l'Acròpolis ha estat reconstruïda de la darrera vegada que hi vaig ser. Mancaven columnes de les façanes laterals fruit de l'explosió del polvorí otomà després que la flota veneciana l'encertés de plè, i ara entenc la gran bastida que hi havia aleshores, devien recol·locar les restes.

Dir-te que les cariàtides que veus no són pas les originals, ja que aquestes es troben al museu protegides de la contaminació atenenca. Recordo veure-les de molt a prop, il·luminades tènuament, impresionaven moltíssim. (passa el mateix amb l'imponent escultura del Marc Aureli del Campidoglio romà)

Coincideixo amb tu amb que l'Acròpolis impressiona moltíssim quan es veu per primera vegada enmig del meravellós caos atenenc, i que pujar-hi a través dels camins traçats pel Dimitris Pikionis és un acte emocionant.

D'Atenes em quedo també amb la visita a l'estadi Panatinaicos, i a l'àgora, des d'on hi ha una meravellosa vista de l'Acròpolis.

Pedra Lletraferida ha dit...

Segueixo també des de fa dies aquesta meravellosa crònica de les teves vacances per aquelles terres, Toni. I em quedo amb la sensació de volguer-hi anar de les coses que ens expliques i que hi llegeixo en els teus post's, plens de fotografies i de relats interesants pels no avessats als viatges. Sens dubte que si quan vas per aquests mónsdedéu se t'hi queda l'ànima allà per sempre més, és que el lloc paga la pena. A mi em va passar, per exemple, quan vaig estar a la Mesquita de Còrdova. I pel que ens dius, al Partenó (i l'àgora?) ens hi quedarem tots.

Salutacions cordials i gràcies de noue per aquestes cròniques estiuenques.

El llegidor pecador ha dit...

"Durante mucho tiempo, se nos ha dicho que los antiguos griegos formaban un pueblo (...), que creó sin ayuda de nadie la civilización occidental. Eso no se ajusta exactamente a la verdad. Para empezar, ahí estaban los vínculos con Oriente, detrás de todo lo que iba a ocurrir y ha ocurrido desde entonces.
Sería bueno no olvidarlo."

"El sentido fundamental de la filosofía es el amor a la sabiduría. Esto ahora significa muy poco. En nuestras vidas, el conocimiento y los datos ocupan mucho sitio, así como el aprendizaje y la información, la diversión y el entretenimiento, pero no la sabiduría. (...) Todavía podemos remontarnos al tiempo en que, hace más de dos mil años, las escuelas de Platón y Aristóteles pusieron su sello en lo que se convertiría en la más imperecedera contribución ateniense a la historia intelectual de Occidente: en lugar de amor a la sabiduría, la filosofía se convirtió en el amor a hablar y discutir sobre el amor la sabiduría. Desde entonces, el hablar y discutir han expulsado del panorama a todo lo demás, y hasta la fecha no conocemos otra cosa ni podemos imaginar que pueda haberla."

"¿A quién o a qué mató Platón? (...) si no hubiera hecho lo que hizo, el Occidente que conocemos nunca habría existido.
Platón (y Aristóteles) tenían que cometer parricidio, quitar de en medio a Parménides."

(Peter Kingsley-En los oscuros lugares del saber. Ed. Atalanta)

Quin contrast: vosté desplaçant-se i presentant els seus respectes als creadors de la Filosofia i la Civilització Occidental i jo estàtic i llegint l´assaig d´un paio que tracta l´Aristòtil i el Platò com els adalils d´una conxorxa mil.lenaria que ha culminat en una societat on el valor suprem és el de surar a qualsevol preu; ultra titllar-los de plagiaris, poca-soltes i mentiders.

Mai sabrem la veritat, oi?

tonibanez ha dit...

Cadascú fa el que pot, amic meu: viatjar, llegir, cardar o masturbar-se... Ni Plató ni Aristòtil són gaire sants de la meva devoció. Fins i tot podria subscriure el que sosté aquest Kingsley. Vostè ja deu saber que són nietszcheà i/o pessoà. El felicito per les seves lectures. Té un bon blog, llàstima que l'actualitzi tan poc.