20.8.07

(EG5) Akrotiri

Albada arribant a Santorí

De totes les illes gregues que he vist em quedo amb Santorí, també anomenada Thera. La seva estructura geològica és realment impressionant. En el centre tenim una caldera volcànica inundada de la qual emergeixen dues illes (Palea Kameni i Nea Kameni, és a dir, terra vella i terra nova) i damunt les quals destaquen els penya-segats on s'assenten la capital i Oia. La gran profunditat d'aquest volcà negat no permet l'ancoratge dels vaixells. El Sea Diamond s'hi va enfonsar el passat 6 d'abril. Ara rau en el fondo del mar matarile rile rile... (video amb musiqueta titànica)

Resulta que 16 segles abans de Crist (fa 3.600 anys, a l'antiga Edat de Bronze) una erupció brutal va provocar un tsunami que va destruir tota la civilització minoica de les Cíclades. El vell Plató no anava gaire desencaminat... Això fa pensar en la possibilitat de què la (gens mítica) Atlàntida es trobi submergida sota aquestes fosques i misterioses aigües. És una de les hipòtesis més plausibles, que jo ratifico, perquè, in situ, vaig "notar" quelcom molt estrany...


Més que les típiques casetes blanques i blaves d'Oia, massa de postal turística, el que em va semblar més interessant d'aquesta illa és Akrotiri [+], un important jaciment situat al sud, que no és visitable perquè el sostre que el protegia es va enfonsar. Descoberta pel professor Marinatos a final dels 60, aquesta ciutat de 20 hs. és anomenada la Pompeia grega. Com a prova del desenvolupament al qual havien arribat els seus habitants s'han trobat edificis de tres pisos [imatges], sistemes de clavegueram, mobles i pintures murals molt ben conservades. Alguns d'aquests frescos es troben al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes [imatges] on els vaig poder veure uns dies després.

Micos blaus
Noies boxant

Akrotiri
. No oblideu aquest nom.

Santorí em va recordar una mica Lanzarote. Com a illa volcànica que és, té platges de sorra vermella i de sorra negra. Fan un vi blanc boníssim. Hi tornaria una setmana sencera per a poder conèixer-la més a fons.
Iberojet té vols directes Barcelona > Santorí. Us deixo algunes fotos més...


Sense oblidar la del gos (que ha tingut molt d'èxit).

La baixada des de la capital fins al port la pots fer de tres maneres diferents: agafes el telefèric, baixes xano-xano caminant o et muntes en un burro. Inconscient de mi, vaig agafar la darrera opció. Ni Dragon Khan ni Furius Baco ni Huracan Condor ni hòsties: si vols saber què és l'aventura de veritat puja als burros de Santorini! Els 580 esglaons que salven els 270 m. de desnivell tenen una inclinació vertiginosa. Les bèsties van lligades de quatre en quatre (per si alguna rellisca, cosa factible en aquelll terra de pedra llisa ple d'excrements). Les menen uns vells indígenes que només saben renegar: malakia malakia! La calor, la pudor, el pendent... Marededeusantíssima. D'aquí no surto viu, vaig pensar. Ens estimbarem. A mig camí, quan ja veia el mar més proper, em vaig relaxar una mica i fins vaig collir i degustar alguna figa de coll de dama blanca que vaig trobar a l'abast... A l'arribar al vaixell la roba pudia. La vaig posar a la mateixa bossa que els mitjons d'Istanbul. Salpem rumb a Míkonos...

2 comentaris:

Carles ha dit...

Quina meravella!

j o s e p ha dit...

No sé si ets un gran lector del Josep Pla, però té una sèrie de llibres sobre les Illes Mediterrànies que és una meravella. Allí hi escriu que hagués estat un lloc perfecte per a retirar-se.
Fa uns anys que vaig recòrrer Mykonos, Paros, Thera (Santorini), Creta i Rodes abans de saltar a Turquia, i aquest llibre em va acompanyar descobrint que les pàgines no havien envellit gens.
A Thera vam llogar una moto i la vam recòrrer tota, va ser una meravella sobretot pel fet d'arribar de nit i veure com els poble flotaven al cel ja que la nit amb poca lluna feia invisible el mur que s'aboca cap a l'antic volcà.