31.8.07

(EG10) Sospirs venecians

La primera vegada que vaig visitar Venècia fou l'any 1986, tenia 22 anys i estava fent quart de carrera. Recordo que vam anar un grup d'alumnes de filosofia de la UB entre els quals estava Josep Maria Esquirol. El professor que ens acompanyava era Francisco López Frías, catedràtic de filosofia moral i política. L'excusa va ser un congrés organitzat per la Democràcia Cristiana a Padova. Jo conduïa el cotxe de mon pare (un Ford Escort XR3). Un dels dies ens vam escapar a Venècia.

Aquí em teniu davant el famós Ponte dei Sospiri amb l'Antonio i el Marco (el de rínxols, fill de Marco Vinicio Cerezo, aleshores president de Guatemala).

31.10.86

Vaig tornar a Venècia cinc anys després (1991) com a professor acompanyant en el viatge de fi de curs d'un segon d'FP del qual era tutor a l'IES Marina de La Llagosta. Segona foto davant el coi de pont (fixeu-vos tinc menys cabell, però encara porto la mateixa caçadora ronyosa que a la foto anterior)...

17.3.91

La Setmana Santa de l'any següent, any olímpic, vaig visitar Venècia amb la meva dona. Ens vam allotjar a l'Hotel Antony de Campalto, molt a prop de l'aeroport Marco Polo. En una cambra d'aquest hotel vam concebre la nostra filla la qual va néixer el gener de 1993. No tinc fotos ni del moment de la concepció ni davant del pontet dels nassos perquè aquesta vegada ho gravava tot amb una càmera de vídeo...

Han hagut de passar quinze anys perquè retornéssim a la ciutat dels canals. Ens feia molta il·lusió que la nostra filla la conegués. Val a dir que cap de les vegades anteriors havia pujat en góndola. Tenia l'esperança de fer-ho aquest cop... Hi havia tanta gent que no es podia ni caminar. Ara entenc que Venècia s'enfonsi una mica més cada any; amb el fotimer de turistes que l'envaeixen el que m'estranya és que ja no estigui enfonsada del tot. Ens demanaven 80 € per fer una volta amb la góndola i, a sobre, calia fer cua perquè hi havia tres-cents mil japonesos esperant! Fora via. En comptes de pujar a la góndola em vaig comprar uns mocassins preciosos que estaven de rebaixes en una sabateria molt fashion prop de Rialto.

Ah, que se m'oblidava! Aquí teniu la darrera foto davant el ditxós pont...

6.8.07

NB: La woman in red que apareix al meu costat és una gondoliera que vaig conèixer l'any 1985 quan ella, aprenent de filòloga, estudiava italià i jo, aprenent de filòsof, alemany. Des d'aleshores anem en la mateixa góndola... Què faria jo sense la llum del seu somriure?

7 comentaris:

roser ha dit...

Enhorabona pel mes d'agot. És el mes que m'ha fet "conéixer" (mmmmm)un blog genial, magnífic i que em va portar pel camí d'iniciar el meu, que és clar, no hi té res a veure, perqu+e em fas una enveja de c... Jo no sé fer totes aquestes cosetes amb l'editor del text i ja m'agradaria, ja... Salut i bon setembre!

moz ha dit...

Gràcies per compartir la teva experiència pel Mediterrani al blog. Als lectors ens fa moltíssima enveja això però, ves que hi farem, també és bonic...

Blai ha dit...

Jo també he estat a Venècia aquest estiu i compartisc el que dius del japonesos i turistes en general (ah! i els maleïts coloms!). Massa aglomeracions.

Gràcies per les cròniques estiuenques; l'any vinent més, no?.

Salut!

rafael ha dit...

Quan s'escriu amb la mateixa passió del bressol de la nostra civilització com de les emprentes dels voltants de casa la lectura és un petit plaer. A veure quan ens tornes a deixar algun poema enregistrat amb la teva veu.

tonibanez ha dit...

Gràcies, Rafael. Tot arribarà. Mentrestant, aquí en pots trobar algun.

Anònim ha dit...

De jove encara eres més lleig!

Jesús M. Tibau ha dit...

UNa góndola per a dos és un bon mitjà de transport.