12.8.07

La victòria de Xirinacs

El Baró de Teive, l'heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L'educació de l'estoic amb aquest paràgraf:
Com el gladiador, condemnat pel seu destí d'esclau a posar-se damunt l'arena, saludo, sense que s'estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d'estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l'esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo al pit el glavi que ja no em servirà per a combatre. Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.
Aquesta mort conscient i voluntària simbolitza el desenllaç més estremidor de la decadència a la qual em referia en el post anterior. Jubilats els Pujol i els Barrera, la nostra dissortada pàtria passa per les seves hores més baixes. Xirinacs ens ha deixat la seva postrema lliçó. Hem ultrapassat els límits de la indignitat nacional, i el que resta són titelles polítics i un demos que fa pena. Xirinacs se'n va amb el cap ben alt després de tota la seva vida lluitadora. Ell ha vençut. Vae Victis!

6 comentaris:

ramon ha dit...

Descansi en pau. Els que quedem per recordar-lo, som els covards? Pregunto.

tonibanez ha dit...

Covards, mesells, impotents, submissos, espanyols...

La teva sèria noruega fantàstica! Demà començo jo la meva sèrie grega... (ens hem anat als extrems)

Salutacions estivals, amic

joanet ha dit...

Assabentat de la noticia des de Dublin, a Irlanda, no faig mes que lamentar-me pel fatal succes i pensar que algun dia els irlandesos ens haurien d'explicar com van posar els collons damunt la taula tantes vegades abans no fos la de veres. Nosaltres, acollonits, encara hem de saber on tenim l'entusiasme i la valentia...

Tot plegat fot pena, i em venen unes ganes enormes de fotre un cop de puny a la taula...

(disculpa'm els accents, aqui no en gasten)

Anònim ha dit...

No estic gens d'acord amb en Joanet. Que no els varem posar el 1714? I els anys de la republica? Jo, amb la curta vida que tinc, també faig memoria de una de les postguerres més brutals de la historia, la de la guerra civil. Clar, es molt facil plorar i lamentar. També caldrià preguntar, quants pobles han aguantat el que hem soportat nosaltres i han sobreviscut. El que demano, és fer les coses amb serenor, com la mateixa mort d'en Xirinacs, del contrari, tanta reiteracio sobre el mateix acaba cansant, esgotant i aburrint.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Genial la inclusió del vídeo dels Monthy Pyton

josep ha dit...

D'aquí uns anys Xirinacs formarà part de la boira de la memòria, serà un nom llunyà que a ningú dirà res.

El seu final és la cirereta a una vida plena de fracassos, on l'èxit del senat amaga el fracàs del Bean i tantes altres inciatives seves.

Xirinacs tan sols és l'exemple del camí que no s'ha de seguir, és fill dels maximalismes d'altres temps.