Itacaré

Sóc al ferry que va de Salvador a Itaparica travessant la Baia de Todos os Santos. Molta calor. Sense l’aire condicionat del Nissan Match moriria. 

La humanitat en aquesta ciutat és predominantment de pell fosca i jeitinho (caràcter) alegre. Si encara queda algú que no cregui en Déu, que vingui a Salvador i contempli les dones baianes, quina bellesa més natural i exuberant. Són femelles de somni, obres divines, Venus d’ivori. Llàstima que la majoria no tinguin una altra expectativa que quedar-se prenyades abans dels 15 anys...

Seguint la costa do Dendê cap al sud, arribo a Itacaré, indret on desguassa el riu da Contas, que neix a la Chapada Diamantina. Demà visitaré les millors platges (Resende, Tiririca, Siriaco). 

La propietària de la pousada Casa Blanka es diu Sara i és italiana, de Trieste. Va arribar aquí fa 14 anys i s’hi va quedar. Ara té dos fills i es lamenta dels canvis que ha patit aquest recanto (racó) de món. Em recomana visitar un parell de pobles més al sud on encara no hi ha electricitat...

Menjo acarajé, una especialitat molt baiana (un bolinho fet de farina de fessols farcit de gambes). Em passo el dia bevent aigua de coco freda i sucs naturals de fruites estranyes que experimento. El meu gelat preferit és el d’açaí (baia d’una palmera que conté propietats antioxidants). 

Brasil és ple de canalla. Demogràficament, és l’antítesi d’Europa, on només veus vells i gossos passejant pel carrer. Suposo que per això diuen que aquest és un país “emergent”, o sigui, el contrari que decadent.

Ja fa uns dies que dormo amb tela mosquitera. Les mosquites aquí tenen molta mala llet. Pitjor són els aparells de música que els joves posen a tot drap al carrer. No he portat taps!