9.2.14

Reaccions

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

    4 comentaris:

    Anònim ha dit...

    Les preguntes que tinc i que t'adreço a tu i a tots els que et llegeixen són aquestes:

    Per què hi ha tan poques persones que es mobilitzen i tantes que diuen que hauríem de reaccionar?

    Per què davant d'un escenari tan llastimós preferim estar-nos a casa asseguts al sofà?

    Per què, en definitiva, tenim tanta por?

    Toni Ibanez ha dit...

    Aquestes preguntes també me les faig jo fa temps... Les respostes no són simples, t'aviso. Al post d'avui he intentat donar algunes claus, però l'anàlisi hauria de ser més exhaustiva.

    Una cosa és blablabla, queixar-se, lamentar-se, twitejar, fins i tot manifestar-se... i una altra molt distinta és ACTUAR de forma conscient, organitzada i efectiva.

    Em temo que la majoria de la gent està "distreta" (= anestesiada) amb l'entertainment de cada dia: Tv, musiqueta, radio, i sobretot internet (carallibre, piu-piu, uatssap, foticos, me gusta, etc). Aquesta majoria ni tan sols es planteja les preguntes que tu t'has plantejat. Van fent la viu-viu, reaccionant de manera automàtica, i tot segueix igual o pitjor, però ells no saben ni volen saber res... Són el ramat que necessita un pastor... ¿Quan has vist una ovella amb iniciativa pròpia?

    Estar-se a casa asseguts al sofà és molt còmode, sobretot si encara no t'han tallat la llum i tens calefacció, o el banc no t'ha desnonat... L'escenari xungo, aleshores, és exterior, no va amb tu... Penses: tampoc està tan malament, mentre jo pugui menjar cada dia i dormir calent i connectar-me a internet... Una altra història és si t'has quedat sense feina i sense subsidi i sense menjar i sense llum i sense calefacció i sense internet i sense casa... La revolta o revolució mai la faran els que manen ni els que encara gaudeixen de certes comoditats dins el sistema establert. Aquests tenen por a perdre el molt o poc tenen. Només aquell que no té por de perdre res és veritablement perillós. Alguns es conformaran amb 400 euros al mes i tindran por de perdre'ls; altres simplement tindran por al canvi, o a què els antiavalots els fotin una pallissa...

    Les coses encara estan massa bé. Això és una "crisi controlada"... Tot ha d'empitjorar perquè es pugui produir una alternativa real. Els que manen saben que la cosa està fomuda, però segueixen estirant la corda a veure si peta...

    No hi ha herois. No hi ha sentit de comunitat ni de classe. Això que anomenem "societat civil" o "poble" (gràcies al capitalisme salvatge) ha quedat reduït a un conjunt d'individus egoistes i consumistes incapaços d'empatia i solidaritat amb el veí, que segueixen la màxima de "ande yo caliente y ríase la gente".

    La por ha creat les religions i l'amor i la resta. La por és l'arrel més profunda de la conducta humana. El contrari de la por és la llibertat, però ¿qui vol ser lliure de debò (i no només de boquilla)? Llibertat és sinònim d'incertesa, d'inseguretat... I la gent vol seguretats (déus, parelles, subsidis, sofà...)

    No tinc respostes. Algú les té?

    Gràcies.

    Anònim ha dit...

    El ego nace del miedo a no ser y por ello te aferras al tener.


    Javier

    Toni Ibanez ha dit...

    Lacónico y cierto, Javier. El miedo a no ser (la muerte) es el miedo fundamental. Por eso vivimos haciendo y teniendo, pensando que el hacer y el tener nos hacen ser. ¿Soy lo que hago? ¿Soy lo que tengo? ¿Soy más haciendo más? ¿Soy más teniendo más? Tanto el hacer como el tener son extrínsecos, suceden fuera de mí mismo. Pueden dar pistas sobre quién soy... Creo que fuiste tú el que una vez dijo: basta con observar lo que hace (y no hace) una persona para saber qué es. Creo que tambiés sería aplicable al tener: Observa lo que tiene (y no tiene) alguien, porque eso te dará muchas pistas sobre esa persona... Me remito a la distinción entre "vida interior" y "vida exterior". Sobra de lo segundo y vamos escasos de lo primero. Un abrazo.