18.12.06

Tinta invisible

Que res no és estable ja ho va dir el vell Heràclit el qual també va sentenciar que el caràcter és el destí. Si ets dels que no hi creuen, en el destí, vés amb compte, no fos cas que un dia d'aquests el destí et presenti les seves credencials inapel·lables i et quedis bocabadat...

Quan era jove, jo tampoc hi creia, en el destí, però últimament tinc els meus dubtes. Tots hem vingut aquí a fer alguna cosa, ni que sigui pena. De vegades, he notat que em passaven coses estranyes, fets curiosos que només s'explicarien a partir d'aquesta creença segons la qual hi ha un guió ocult que hem de seguir, un argument que ens mena per camins determinats prescindint del nostre lliure albir...

Que et sentis lliure no significa que, realment, ho siguis. Heràclit (i els grecs en general) tenien clar que hi ha una Necessitat que ho governa tot: déus i homes. Tot això es comprova millor a posteriori, o sigui, amb la perspectiva del temps: mires enrere i li trobes el sentit, el fil del cabdell amb el qual s'ha trenat el que tu has esdevingut a través dels anys... No, no és pura casualitat que tu siguis qui ets i estiguis on estàs i facis el que fas...

Hi ha causes conegudes i causes que ignorem. A aquestes causes ocultes que no som capaços d'esbrinar em refereixo quan parlo del destí. La vida és un sumatori de misterioses causalitats. O dit altrament: al final sempre acaba passant allò que havia de passar. Som actors inconcients d'una trama escrita amb tinta invisible.

Bonus-post: Esborralls del futur
(un relat filosòfic apte per a totes les edats)

ENTRELLUM 07 Beta

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Segueixo creient en l'atzar, malgrat contadir Heràclit. O potser no el contradic tant, perquè les casualitats en cadena tenen, en el fons, una causa. La diferènia és que les causes de les que parlo jo són casuals, no estan previstes. Que el caràcter sigui un condiciona el que pot passar, però no ho determina. Atzar o destí? I si en el fons no és ni una cosa ni l'altra, sinó les dues alhora? Una cadena de casualitats condicionades per certes causes que limiten la dosi d'atzar.
Posaré un exemple molt gràfic. Quan tu tires un dau, depèn de l'atzar el número que sortirà. Ara bé, és segur que no et sortirà un número superior al sis, perquè el fet que el dau només tingui els números de l'1 al 6 condiciona el resultat, que no obtant segueix depenent en bona part de l'atzar.

PS: Tan de bo que l'atzar condicionat no hagués fet cremar el turó d'en Baldiri.

tonibanez ha dit...

Per sort, el Turó d'En Baldiri reverdeix amb una facilitat sorprenent... L'exemple que poses no em val: nosaltres no som daus!

Anònim ha dit...

Tinc tants motius per afirmar que és l'atzar com tu per afirmar que és el destí, i cap dels dos no pot demostrar els seus arguments.
Encara que l'exemple no et serveixi, et serveix l'argumentació?
Si és el destí, qui l'ha fixat? Déu? No hi crec, em sembla una invenció de la ment humana. Qui doncs?
I al cap i a la fi... importa saber per què les coses passen? A vegades n'hi ha prou amb saber que passen.

tonibanez ha dit...

Per què hi hauria d'haver un "Qui"?

Aristòtil va dir que saber és conèixer les causes...

Clara Perlerina ha dit...

Exactament. Són com els daus, en realitat. Si treiem un cinc amb el dau, és per una causa que no coneixem (la massa del dau, la superfície sobre la que cau, la caiguda del dau...). El fet de no conèixer les causes ens duu a pensar en el destí o simplement en l'atzar. I per a mi, pensar en el destí és complicar-se massa la vida.

tonibanez ha dit...

Raimon cantant Ausiàs: a joc de daus vos acompararé...

Heràclit ha dit...

Magnific Mestre,

M'ha agradat molt el relat.

Ens Llegim

tonibanez ha dit...

Collons, el vell Heràclit Skoteinos deixa comentaris a ENTRELLUM!!! Jo flipo.

Enric ha dit...

Mira, un altre per a la teva col·lecció d'esqueles de blocs: Niqmad.net plega.

Anònim ha dit...

Una pel·lícula que té a veure amb tot això que indagueu és Match Point, on la casualitat hi juga un paper fonamental. I és que l'atzar forma part de les nostres vides, malgrat que alguns s'encaparrin a fer-nos creure que atzar=destí.

Cat ha dit...

Einstein parlava -no metafòricament- d'allò de Déu i els daus.

Collons, anem forts, contradint el mestre del segle XX

mazda ha dit...

Potser la pregunta no es saber QUI sino QUE
Potser el que cal es que no ens importi el que passa. Potser el que cal es estar en sintomia amb el que passa. Ja que el que passa sempre es tal com es. Potser estar en sintonia amb el és vol dir establir una relacio de no resistencia amb el que s'esdeve. Que quan els teus actes estan en sintonia amb el moment present, l'ara i l'aqui, es quan ja no calen preguntes.
Som actors inconcients ( llastima que no podem dir concients) d'una xarxa d'interrelacions complexa , on un petit moviment inconcient ( llastima que sigui inconcient) provoca altres moviments en aquesta trama que en diem vida.
Hi ha molts potsers.... Potser el que cal es el POTSER del savi com a refus a jutjar el que succeeix.

plleixa ha dit...

Mazda: corroboro fil per randa la teva teoria de la xarxa d'interrelacions complexa, altrament dita "societat".

trapezista ha dit...

Tranquimazín: quan la casualitat és forçada, ja no és casualitat. A les pel·lícules i als llibres, de vegades, això passa molt.

Anònim ha dit...

trapezista: la casualitat, per definició, no és mai forçada.