Que res no és estable ja ho va dir el vell Heràclit el qual també va sentenciar que el caràcter és el destí. Si ets dels que no hi creuen, en el destí, vés amb compte, no fos cas que un dia d'aquests el destí et presenti les seves credencials inapel·lables i et quedis bocabadat...Quan era jove, jo tampoc hi creia, en el destí, però últimament tinc els meus dubtes. Tots hem vingut aquí a fer alguna cosa, ni que sigui pena. De vegades, he notat que em passaven coses estranyes, fets curiosos que només s'explicarien a partir d'aquesta creença segons la qual hi ha un guió ocult que hem de seguir, un argument que ens mena per camins determinats prescindint del nostre lliure albir...
Que et sentis lliure no significa que, realment, ho siguis. Heràclit (i els grecs en general) tenien clar que hi ha una Necessitat que ho governa tot: déus i homes. Tot això es comprova millor a posteriori, o sigui, amb la perspectiva del temps: mires enrere i li trobes el sentit, el fil del cabdell amb el qual s'ha trenat el que tu has esdevingut a través dels anys... No, no és pura casualitat que tu siguis qui ets i estiguis on estàs i facis el que fas...
Hi ha causes conegudes i causes que ignorem. A aquestes causes ocultes que no som capaços d'esbrinar em refereixo quan parlo del destí. La vida és un sumatori de misterioses causalitats. O dit altrament: al final sempre acaba passant allò que havia de passar. Som actors inconcients d'una trama escrita amb tinta invisible.
Comentaris
Posaré un exemple molt gràfic. Quan tu tires un dau, depèn de l'atzar el número que sortirà. Ara bé, és segur que no et sortirà un número superior al sis, perquè el fet que el dau només tingui els números de l'1 al 6 condiciona el resultat, que no obtant segueix depenent en bona part de l'atzar.
PS: Tan de bo que l'atzar condicionat no hagués fet cremar el turó d'en Baldiri.
Encara que l'exemple no et serveixi, et serveix l'argumentació?
Si és el destí, qui l'ha fixat? Déu? No hi crec, em sembla una invenció de la ment humana. Qui doncs?
I al cap i a la fi... importa saber per què les coses passen? A vegades n'hi ha prou amb saber que passen.
Aristòtil va dir que saber és conèixer les causes...
M'ha agradat molt el relat.
Ens Llegim
Collons, anem forts, contradint el mestre del segle XX
Potser el que cal es que no ens importi el que passa. Potser el que cal es estar en sintomia amb el que passa. Ja que el que passa sempre es tal com es. Potser estar en sintonia amb el és vol dir establir una relacio de no resistencia amb el que s'esdeve. Que quan els teus actes estan en sintonia amb el moment present, l'ara i l'aqui, es quan ja no calen preguntes.
Som actors inconcients ( llastima que no podem dir concients) d'una xarxa d'interrelacions complexa , on un petit moviment inconcient ( llastima que sigui inconcient) provoca altres moviments en aquesta trama que en diem vida.
Hi ha molts potsers.... Potser el que cal es el POTSER del savi com a refus a jutjar el que succeeix.