A aquestes alçàries de la vida sé el que no vull: una vida virtual, on res no sembla el que és. I sé el que vull: una vida senzilla i tendra (com va dir el cantat-poeta), plena d'alegries (les tristeses ja vénen soles), de complicitat, de petons, d'abraçades... Vull tranquil·litat, vull pau.
Comentaris
- Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.
Jo en sóc una rata d'aquestes que s'amaguen rera una pantalla, i tenen una vida millor aquí que no pas a la vida real. Però a vegades necessito les caricies que una persona, virtual, no em sap donar. Mmmm... No et conec, però... Estàs massa carinyoset? Potser necessitat? :S