5.12.06

Autocrítica

El pleniluni no em prova. El cap em pesa. El cervell és una esponja espremuda. Ahir em vaig equivocar. La Presentació fou un experiment frustrat. La responsabilitat és tota meva. La puta pantalla. La puta Mireia. Vaig desaprofitar l'ocasió -el luxe- de tenir 40 persones davant i vaig donar-los l'esquena... Quelcom imperdonable. Quan la pantalla et xucla, oblides fàcilment el que tens al teu voltant. El xat es va allargar fins a l'avorriment. Estava nerviós i incòmode. A mesura que passava el temps, conscient que allò no rutllava, encara em vaig posar més neguitós i incòmode. Havia d'haver apagat l'ordinador i encetar una tertúlia per a trobar el caliu humà... Sort que, al final, la gent va ajudar-me amb les seves preguntes i comentaris. Deixeu-me ser més autocrític. La idea potser era bona (volia fer la Presentació com vaig fer el llibre), però l'execució no va reeixir. El tempo a internet no és el tempo fit a fit. M'ho rumio i arribo a la següent conclusió: em vaig "amagar" rere la pantalla perquè no estava disposat a parlar de la veritat del llibre. Potser és que no n'estic gaire orgullós, d'aquest llibre. Potser és que els llibres no haurien de ser presentats i n'hi ha prou amb llegir-los. Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.
Mireia, vull agrair públicament la teva col·laboració a la presentació d'ahir. Des del primer moment que t'ho vaig proposar, vas acceptar-ho sense reticències. M'has demostrat tots aquests dies (de mails i de nervis previs) que ets una tia collonuda, seriosa sota la teva màscara lleugera, treballadora de veritat. El teu post sobre el llibre està molt currat i, almenys a mi, em va fer molta gràcia. El que passa és que aquest matí estava depre ("depressió postpart") i massa autocrític. T'he dit "puta" carinyosament. Crec que (com ja temíem) vas acaparar massa l'atenció en detriment del llibre, que és el que havia de ser el veritable protagonista, però no és culpa teva, sinó meva, que em vaig encaparrar amb el xat. Et mereixes un bon descans nadalenc. Jo també. Un petonàs immens allà on tu ja saps. I mil gràcies un altre cop. Ets la més gran. Un mite catosfèric.

20 comentaris:

Alvin Straight ha dit...

Per fi un post d'autocrítica i de baixada dels núvols. No hi vaig ser però un amic que hi va ser em va dir que va ser un "taladro", en va quedar decepcionat. Suposo que te n'has adonat que la repercussió mediàtica d'això dels blogs és encara molt fluixa, també te n'has adonat que la repercussió a la blogosfera ha estat fluixa, només quatre gats. Mentre tenir Internet segueixi costant el que costa això no rutllarà a nivell de canviar la societat, ni campanyes sobiranistes ni hòsties amb vinagre, ho llegeix poca gent en proporció als 7 milions que som.
Me n'alegro que hagis baixat dels núvols, espero que també canviis en el respecte a l'altra gent doncs els comentaris respecte al Montilla han sigut molt desagradables.
Una cordial salutació des de la Catalunya interior.

jordi ha dit...

Vas demostrar, sense voler, que això de l’internet és un assumpte íntim de relació amb la pantalla. L’experiment va funcionar, però només en els primers instants. En el moment en que un s’encara a la pantalla i n’espera respostes, tot l’entorn perd importància.
T’he de confessar que la història i enigma entre tu, la Mireia i l’Emma no era el que m’havia fet venir a la presentació (de fet, a elles dues no les he llegit mai, ni m’ha interessat el tema-espectacle-bloggeril entre vosaltres), sinó que la meva curiositat anava totalment encarada al llibre, que no va ser el protagonista del vespre.
Puc confirmar-te que el compraré (ahir no va poder ser), el llegiré, et buscaré per a que me’l dediquis i et diré què me’n sembla. Em pica molt la curiositat.
L’experiment va ser just, tot i que impetuosament llarg; i estic d’acord en que els llibres no s’haurien de presentar sinó llegir; però n’estic ben segur que a la pròxima presentació trobaràs la solució perfecta entre els dos problemes. Jo hi seré per a veure-ho (ei, però serà l’última oportunitat eh! xD)

tonibanez ha dit...

Alvin: t'agraeixo molt sincerament el teu comentari. I tranquil, que de Montilla ja no en parlaré més. Com diu ell: fets i no paraules.

Dessmond ha dit...

Toni,
(Aquest comentari no cal que el publiquis, si us plau)
Si vols que et sigui sincer, a mi no em va agradar massar la presentació. Jo vaig tocar el dos així que vaig veure que us embrancaveu en el xat.
Ara, diu molt de tu que hagis notat que la cosa no txutava.
Crec que ha passat el de sempre: has pagat el preu de ser un pioner. L'experiència és un grau. Tu -amb l'Emma- vas voler fer un llibre novedós amb tot el pes d'internet al damunt, fins el final. El teu plantejament és sumament ambiciós, n'hauries de ser conscient. Però l'experiència s'agafa a base de passar, també, estones com les d'ahir.
Crec, com ja apuntes tu, que havies de donar més corda a les persones que van venir i que ténen en comú amb tu el fet de ser bloggers. Crec que els hauries de demanar el parer des del teu blog. Hi ha gent amb molt bones idees.
T'admiro la teva capacitat d'autocrítica, però hauries de no tornar a donar l'esquena als bloggers i demanar-los el seu parer. Necessites els seu contrapés.
Ara, el més imperdonable: la teca. En qualsevol presentació a aquelles hores, el pica-pica havia de ser millor. No dic a base dels canalons de ta mare. Però, coi, hauries d'apretar l'editor! Això si que deixa mal record! Ametlles salades i cava calent! Imperdonable!

Dessmond ha dit...

L'acte va anar com va anar i en Toni ja ha dit bastant al respecte.
Ara, no veig la relació que estableix n'Alvin amb la repercusió de la presentació del llibre i en Montilla.
Saps la quantitat de coses que es van presentar ahir a la mateixa hora? No te a veure amb l'ús de les tecnologies a casa nostra.
Mai, mai, mai la presentació d'un llibre ha omplert el Palau Sant Jordi, per desgràcia. Sigui parit a la blogosfera o no. Només un cafre com el Boss aconsegueix el ple fins la bandera. Aquest és el drama real, perquè mai l'educació havia estat tan a l'abast de tothom.
Furga per aquí, Alvin. Potser ara entendràs perqué en Montilla pot arribar a ser president.

Anònim ha dit...

alvin straight, també començaria a ser hora que diguessis que t'has equivocat de mig a mig amb les teves sospites paranòiques.

Anònim ha dit...

Toni, l'autocrítica és necessària, però tampoc cal enfonsar-se. No crec que anara tan malament la cosa. El problema és que era un experiment i, com tot experiment, necessita una fase de proves per fer retocs. Anit es feia l'estrena "mundial" en directe. No va eixir bé del tot, però això no vol dir que s'haja de menystenir la idea. Simplement, és millorable. Et puc garantir que he assistit a més d'una presentació "taladro", com en diu alvin, sense cap suport multimèdia...

Mireia ha dit...

"puta Mireia"?, que te fet jo ara?

Anònim ha dit...

Potser li vas donar massa emoció des d'un començament, i no va rutllar com els teus pensaments volien. Per això deus d'anar decebut.. No creguis que tot ha anat del tot malament. Jo no hi vaig ser, no podia, no en tinc l'edat, però hem de posar una mica d'esperança: que la presentació no fos com tu volies, no significa que el llibre no sigui com creus, ni vol dir que no funcioni com a bon llibre.
S'ha de forçar l'optimisme alguna vegada que altre.

Pedra Filosofant ha dit...

Caram, Toni, que n'hi ha ben pocs que com tu saben quin és el moment de fer "autocrítica"!.
Llàstima que no et pugui donar el cop de mà "crític" que, amb el suport incondicional de tots els bloguers que et llegim, et cal per aixecar-te de nou (no puc perquè no hi vaig poguer ser).
Ara em vé al record un post filosòfic etu al ¿TdQ? (dels millors que has escrit!) i que versava sobre "l'esperança".
Acabaves dient-nos que no ens cal esperar res de res ni de ningú, perquè es creaven falses expectatives que al cap i a la fi només portaven, amb el pas del temps, al desencís i a la frustració.
Potser "esperaves" massa de l'acte d'ahir, però crec que la bona intenció (pel que llegeixo, compte!) sí que hi era.
Només et cal ara que els que poguem llegir el llibre te'n poguem dir ben aviat la nostra sincera opinió. La resta és només foc d'encenalls.
No t'hi capfiquis més. La lliçò està copsada, i la Lluna Plena serà la convidada d'honor en una nit millor. No ho dubtis!

Jean Robur ha dit...

Toni! anims! hi ha cops que els astres no ens acompanyen i ens fan la gitza!. Això ho sabia molt bé en Fernando. Per cert, tens data per la presentació de L'oracle inminent a Girona?. Eh!, no vull excuses, tu portes els llibres i jo vaig cridant com si fos el peixeter i ja veureas com esgotes existencies!. Salutacions
des de les Regions Aeries.


Robur.

tonibanez ha dit...

Us agraeixo de debò els vostres comentaris. Els necessito. La meva percepció no pot ser objectiva. És cert que potser esperava massa de l'acte. Vam tenir problemes tècnics i vam tenir problemes no tècnics. Us prometo que la propera vegada sortirà millor.

tonibanez ha dit...

Robur: després de la d'ahir, per ara només tenim prevista la del 2n. Saló Sexe en Català a Manresa (abril 07). Mira aquí. Haurem d'estudiar la presentació gironina.

joan ha dit...

Sr. Ibañez: Només soc un lector del seu Blog. No visc a Catalunya , pero tampoc hagués anat , segurament, a la presentació del seu llibre. Ja em vagarà de llegir-lo. Penso que el mon virtual i el " real " son diversos i no es conecten adequadament entre ells. M´agrada molt llegir els seu Blog i li estic molt agraït per fer que aixó sigui possible. Em sap molt greu que hagi decidit no parlar més del Sr. Montilla.

Mireia ha dit...

Vale, tot aclarit, i moltes mercès Toni.

Dessmond ha dit...

M'afegeixo al sentiment de les darreres paraules d'en joan.

Trobo encertat pensar que hi haurà una segona vegada i en positiu. Bon pont!

Clara Perlerina ha dit...

Amic Toni,

Per la meva experiència, el món virtual avorreix bastant, si no molt, quan s'exposa de forma colectiva al món "real". D'aquest encontre, el del món virtual amb el "real", només he conegut petites descepcions i frustracions. Llàstima que no hagi pogut assistir a la presentació; formo part d'aquell públic solidari amb el ponent, el presentador o el conferenciant, sabedora com és una de la solitud d'aquestos personatges en les seves performances.

Una abraçada,
Clara

Anònim ha dit...

Al final no vaig poder-hi assistir. Era ben bé a la llibreria Catalònia que es feia? Segurament hi vaig arribar massa tard, perque ja era tancada i barrada. Què hi farem! A l'Abacus el trobaré més bé de preu.

No he anat mai a cap presentació, però entenc que el seu objectiu principal és fer publicitat del llibre. És com les preestrenes d'una pel·lícula o d'una obra de teatre. S'hi convida un grup de gent, si pot ser amb contaces i influència social, perquè després en facin propaganda a través del boca a orella. No es tracta d'això? Si és així, és des d'aquest punt de vista que jo en faria una valoració. La resta hauria de ser secundari. Es tracta sobretot, que el públic en surti amb ganes de llegir el llibre.

Anònim ha dit...

Hola, m'agradaria saber on puc aconseguir L'oracle imminent, vull legir-lo i no el trobe a cap tenda. Gràcies.

tonibanez ha dit...

El pots aconseguir per internet aquí o demanar-lo a qualsevol llibreria que te'l demanin a l'editorial Bromera.