El pleniluni no em prova. El cap em pesa. El cervell és una esponja espremuda. Ahir em vaig equivocar. La Presentació fou un experiment frustrat. La responsabilitat és tota meva. La puta pantalla. La puta Mireia. Vaig desaprofitar l'ocasió -el luxe- de tenir 40 persones davant i vaig donar-los l'esquena... Quelcom imperdonable. Quan la pantalla et xucla, oblides fàcilment el que tens al teu voltant. El xat es va allargar fins a l'avorriment. Estava nerviós i incòmode. A mesura que passava el temps, conscient que allò no rutllava, encara em vaig posar més neguitós i incòmode.
Havia d'haver apagat l'ordinador i encetar una tertúlia per a trobar el caliu humà... Sort que, al final, la gent va ajudar-me amb les seves preguntes i comentaris. Deixeu-me ser més autocrític. La idea potser era bona (volia fer la Presentació com vaig fer el llibre), però l'execució no va reeixir. El
tempo a internet no és el
tempo fit a fit. M'ho rumio i arribo a la següent conclusió: em vaig "amagar" rere la pantalla perquè no estava disposat a parlar de
la veritat del llibre. Potser és que no n'estic gaire orgullós, d'aquest llibre. Potser és que els llibres no haurien de ser presentats i n'hi ha prou amb llegir-los. Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.
Mireia, vull agrair públicament la teva col·laboració a la presentació d'ahir. Des del primer moment que t'ho vaig proposar, vas acceptar-ho sense reticències. M'has demostrat tots aquests dies (de mails i de nervis previs) que ets una tia collonuda, seriosa sota la teva màscara lleugera, treballadora de veritat. El teu post sobre el llibre està molt currat i, almenys a mi, em va fer molta gràcia. El que passa és que aquest matí estava depre ("depressió postpart") i massa autocrític. T'he dit "puta" carinyosament. Crec que (com ja temíem) vas acaparar massa l'atenció en detriment del llibre, que és el que havia de ser el veritable protagonista, però no és culpa teva, sinó meva, que em vaig encaparrar amb el xat. Et mereixes un bon descans nadalenc. Jo també. Un petonàs immens allà on tu ja saps. I mil gràcies un altre cop. Ets la més gran. Un mite catosfèric.
El pleniluni no em prova. El cap em pesa. El cervell és una esponja espremuda. Ahir em vaig equivocar. La Presentació fou un experiment frustrat. La responsabilitat és tota meva. La puta pantalla. La puta Mireia. Vaig desaprofitar l'ocasió -el luxe- de tenir 40 persones davant i vaig donar-los l'esquena... Quelcom imperdonable. Quan la pantalla et xucla, oblides fàcilment el que tens al teu voltant. El xat es va allargar fins a l'avorriment. Estava nerviós i incòmode. A mesura que passava el temps, conscient que allò no rutllava, encara em vaig posar més neguitós i incòmode. Havia d'haver apagat l'ordinador i encetar una tertúlia per a trobar el caliu humà... Sort que, al final, la gent va ajudar-me amb les seves preguntes i comentaris. Deixeu-me ser més autocrític. La idea potser era bona (volia fer la Presentació com vaig fer el llibre), però l'execució no va reeixir. El tempo a internet no és el tempo fit a fit. M'ho rumio i arribo a la següent conclusió: em vaig "amagar" rere la pantalla perquè no estava disposat a parlar de la veritat del llibre. Potser és que no n'estic gaire orgullós, d'aquest llibre. Potser és que els llibres no haurien de ser presentats i n'hi ha prou amb llegir-los. Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.
Comentaris
Me n'alegro que hagis baixat dels núvols, espero que també canviis en el respecte a l'altra gent doncs els comentaris respecte al Montilla han sigut molt desagradables.
Una cordial salutació des de la Catalunya interior.
T’he de confessar que la història i enigma entre tu, la Mireia i l’Emma no era el que m’havia fet venir a la presentació (de fet, a elles dues no les he llegit mai, ni m’ha interessat el tema-espectacle-bloggeril entre vosaltres), sinó que la meva curiositat anava totalment encarada al llibre, que no va ser el protagonista del vespre.
Puc confirmar-te que el compraré (ahir no va poder ser), el llegiré, et buscaré per a que me’l dediquis i et diré què me’n sembla. Em pica molt la curiositat.
L’experiment va ser just, tot i que impetuosament llarg; i estic d’acord en que els llibres no s’haurien de presentar sinó llegir; però n’estic ben segur que a la pròxima presentació trobaràs la solució perfecta entre els dos problemes. Jo hi seré per a veure-ho (ei, però serà l’última oportunitat eh! xD)
(Aquest comentari no cal que el publiquis, si us plau)
Si vols que et sigui sincer, a mi no em va agradar massar la presentació. Jo vaig tocar el dos així que vaig veure que us embrancaveu en el xat.
Ara, diu molt de tu que hagis notat que la cosa no txutava.
Crec que ha passat el de sempre: has pagat el preu de ser un pioner. L'experiència és un grau. Tu -amb l'Emma- vas voler fer un llibre novedós amb tot el pes d'internet al damunt, fins el final. El teu plantejament és sumament ambiciós, n'hauries de ser conscient. Però l'experiència s'agafa a base de passar, també, estones com les d'ahir.
Crec, com ja apuntes tu, que havies de donar més corda a les persones que van venir i que ténen en comú amb tu el fet de ser bloggers. Crec que els hauries de demanar el parer des del teu blog. Hi ha gent amb molt bones idees.
T'admiro la teva capacitat d'autocrítica, però hauries de no tornar a donar l'esquena als bloggers i demanar-los el seu parer. Necessites els seu contrapés.
Ara, el més imperdonable: la teca. En qualsevol presentació a aquelles hores, el pica-pica havia de ser millor. No dic a base dels canalons de ta mare. Però, coi, hauries d'apretar l'editor! Això si que deixa mal record! Ametlles salades i cava calent! Imperdonable!
Ara, no veig la relació que estableix n'Alvin amb la repercusió de la presentació del llibre i en Montilla.
Saps la quantitat de coses que es van presentar ahir a la mateixa hora? No te a veure amb l'ús de les tecnologies a casa nostra.
Mai, mai, mai la presentació d'un llibre ha omplert el Palau Sant Jordi, per desgràcia. Sigui parit a la blogosfera o no. Només un cafre com el Boss aconsegueix el ple fins la bandera. Aquest és el drama real, perquè mai l'educació havia estat tan a l'abast de tothom.
Furga per aquí, Alvin. Potser ara entendràs perqué en Montilla pot arribar a ser president.
S'ha de forçar l'optimisme alguna vegada que altre.
Llàstima que no et pugui donar el cop de mà "crític" que, amb el suport incondicional de tots els bloguers que et llegim, et cal per aixecar-te de nou (no puc perquè no hi vaig poguer ser).
Ara em vé al record un post filosòfic etu al ¿TdQ? (dels millors que has escrit!) i que versava sobre "l'esperança".
Acabaves dient-nos que no ens cal esperar res de res ni de ningú, perquè es creaven falses expectatives que al cap i a la fi només portaven, amb el pas del temps, al desencís i a la frustració.
Potser "esperaves" massa de l'acte d'ahir, però crec que la bona intenció (pel que llegeixo, compte!) sí que hi era.
Només et cal ara que els que poguem llegir el llibre te'n poguem dir ben aviat la nostra sincera opinió. La resta és només foc d'encenalls.
No t'hi capfiquis més. La lliçò està copsada, i la Lluna Plena serà la convidada d'honor en una nit millor. No ho dubtis!
des de les Regions Aeries.
Robur.
Trobo encertat pensar que hi haurà una segona vegada i en positiu. Bon pont!
Per la meva experiència, el món virtual avorreix bastant, si no molt, quan s'exposa de forma colectiva al món "real". D'aquest encontre, el del món virtual amb el "real", només he conegut petites descepcions i frustracions. Llàstima que no hagi pogut assistir a la presentació; formo part d'aquell públic solidari amb el ponent, el presentador o el conferenciant, sabedora com és una de la solitud d'aquestos personatges en les seves performances.
Una abraçada,
Clara
No he anat mai a cap presentació, però entenc que el seu objectiu principal és fer publicitat del llibre. És com les preestrenes d'una pel·lícula o d'una obra de teatre. S'hi convida un grup de gent, si pot ser amb contaces i influència social, perquè després en facin propaganda a través del boca a orella. No es tracta d'això? Si és així, és des d'aquest punt de vista que jo en faria una valoració. La resta hauria de ser secundari. Es tracta sobretot, que el públic en surti amb ganes de llegir el llibre.