23.2.10

Una bona història

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català:
  • Hola, quina alegria trobar-te!
  • Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?)
  • Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor...
  • Crec que et confons de persona.
  • Que sí, que ets tu.
  • Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes...
  • Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu!
  • Pot ser...
  • I com et dius?
  • Toni, em dic Toni.
  • Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida...
  • Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu.
  • M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren...
  • Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta)
  • ….... (descobert, marxa mutis i cap cot)
  • No, no te'n vagis. Vine un moment (faig el gest amb la mà)
  • Què vols?
  • Vull que m'expliquis la veritat.
  • Quina veritat?
  • La teva. ¿Et sembla bé anar enganyant la gent d'aquesta manera? ¿Et sembla bé usar de forma tan macabra la figura de ton pare, manipulant les emocions de les persones?
  • ….... (calla sense saber què dir)
  • Reconec que te n'has sortit prou bé. Les llàgrimes de cocodril t'han fallat una mica, però serviries per al teatre. T'ajudaré si em dius la veritat.
  • Què vols saber?
  • Suposo que si vas repetint aquest drama pel carrer és que et funciona, no? Quanta gent ha picat?
  • Alguns...
  • I la teva veritat quina és?
  • No entenc...
  • Vull saber la realitat de la teva vida. Si m'ho expliques t'ajudaré.
  • No.
  • No, què?
  • Que no li explicaré res.
  • Per què?
  • Perquè la meva realitat és massa trista. A més, a vostè què li interessa? No n'ha de fer res.
  • Sóc escriptor. Potser en faig un relat o una novel·la. Clar que m'interessa.
  • I per on començo?
  • Doncs pel principi.
  • Ufff. El principi-principi?
  • Sí.
  • Se'ns farà de nit...
  • Jo no tinc pressa. I tu?
  • No...
  • O encara vols entabanar uns quants transeünts més?
  • No, no li penso explicar res.
  • Ara te'n desdius?
  • És que vull saber quant em donarà. Si vostè després fa un llibre i guanya diners, jo tinc dret a cobrar també per la meva història.
  • Et donaré tot el que porto a sobre.
  • I quant és això?
  • No t'ho diré. T'has d'arriscar.
  • Segur que és poc...
  • O no. Qui lo sa... Jugues o no?
  • No. Vostè és un ésser molt estrany.
  • Per?
  • Mai m'havia trobat ningú com vostè.
  • Ni te'l tornaràs a trobar.
  • Digui'm la quantitat de diners que duu a sobre i li explicaré el que vulgui.
  • No t'ho diré.
  • Aleshores me'n vaig.
  • Ok. Tu t'ho perds.
  • I tu també.
He intentat reproduir la conversa el més fidelment possible. Encabat, ell ha marxat en la direcció contrària a la meva. Tot ha succeït al Passeig de Ronda, entre la Plaça dels Pagesos i l'Avinguda de Madrid, enfront del monument a Gaspar de Portolà, a tocar de la farmàcia.

Em pregunto per què m'ha escollit a mi, què ha vist a la meva cara que li ha fet imaginar que podria picar. Suposo que us preguntareu quants diners portava a la cartera. Ell s'ho estarà preguntant durant molt de temps. Exactament portava 17 euros i mig. No sé si és poc o molt. ¿Quant val una bona història?

10 comentaris:

Vinyet Panyella ha dit...

I és que la realitat sempre supera la ficció...

Toni Ibañez ha dit...

Si més no, m'ha inspirat un post, i de franc!

SM ha dit...

Aixô anava a dir jo! Ell no ha cobrat, però tu tens la teva història.

Toni Ibañez ha dit...

;D

Anònim ha dit...

No m'ho puc creure. ¿Entrellum deixa els comentaris oberts sense censurar (perdó, sense moderar)??!!

Toni Ibañez ha dit...

Ja fa dos dies... Algun problema?

marta ha dit...

Home, per només 17 euros jo tampoc explico cap història :)

Àlex ha dit...

Crec que una bona història es com la felicitat, no té preu, si no fós que la història perdura encara més que la felicitat.

Per cert, el paio s'hauria quedat amb un pam de nas llegint la seva història... Estaria bé conèixer la seva reacció...!

Josep Porcar ha dit...

Ben enganxat! Uns familiars meus, a Castelló, també van tenir una experiència pareguda. No són escriptors i no m'ho van saber contar així de bé. En el seu cas, no era el fill d'un pintor sinó d'un conegut barber de la capital de la Plana. La resta de la història s'assemblava. M'estranya un pèl que no et contara la seua història... Mmm. No serà que te la guardes i fas com que no...? O li vas fer massa por...!

;-)

Salut!

Toni Ibañez ha dit...

Mmm... (em reservo la resposta)