9.2.10

Fins a cert punt

Comprenc fins a cert punt com he arribat aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què. Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates.

Comprenc fins a cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint som àncores. Canviar de pell, desprendre's dels sentiments, passar pàgina, cremar el llibre sencer i començar una nova història. Cors, llavis, flors, fotografies caducades. Insistim i fracassem, perquè tot és líquid, ni les premisses ni les conclusions són definitives. Tanta por a perdre, a canviar. Lleugers per a re-crear-nos cada dia. Lleugers per a volar més enllà de nosaltres. La bogeria del que sap que el món és una comèdia insostenible. No podem salvar-nos sense fugir del ramat.

Ho comprenc fins a cert punt, malgrat la medicació, malgrat l'insomni, malgrat la màscara amb la que provo de semblar mínimament humà. No et prenguis la molèstia indultar-me. Un cigne blanc, elegant, envoltat d'ànecs babaus. Ovella negra. Cigonyes que senyoregen sobre la ciutat. L'altivesa pètria dels moais. Accepto que puguis somiar un futur sense soledat, un demà ple d'abraçades, una mirada que et retorni cada nit l'esperança. Tothom ho fa. Hi ha somriures que maten, punyals com pètals de rosa que travessen la pell i la carn. Només serveixo per a escriure poemes i per a fer felices les dones al catre. Fora del llit totes m'acaben plorant. Quina inutilitat d'home. Mentre els altres guanyen diners i són respectables.

Ho comprenc fins a cert punt, però no em resigno a ser l'ase dels cops ni la riota de la gentalla. De vegades penso que no hauria de dissimular aquesta debilitat. O fas el ridícul o fas llàstima. Tots els llibres de filosofia que he llegit (uns centenars) han servit perquè desconfiï de les idees les quals no són res més que paraules carregades de fum. Almenys la poesia depura les paraules, les deixa en la seva estricta aparença estètica. Massa pensament corseca el gaudi immediat de la vida. Massa sentiment també. Allò que ens fa humans és allò que ens fa infeliços. No és una paradoxa, sinó una putada. Què fem, doncs? Com deien els Beatles: Let it be. Deixem-ho estar.

3 comentaris:

Àlex ha dit...

Veig en el teu escrit un flaire decadent, de resignació però a la vegada d'una esperança que perdura innamovible com el cel blau. Em sento molt identificat en alguns punts del teu text com el que diu "Canviar de pell, desprendre's dels sentiments, passar pàgina, cremar el llibre sencer i començar una nova història". Penso que tots hem volgut, volem o voldrem canviar en la nostra manera de ser, mudar de pell com una serp pitó i començar una nova vida com si res hagués passat, pero sempre queden els records, aquelles ombres que ens fan enrecordar el que hem viscut; els nostres errors, els moments de felicitat i de desgràcia, "miratges" de temps passat que son com uns anuncis: la nostra vida és una pel·lícula i els records son els anuncis que fan que ens aixequem del sofà... En fi, un text introspectiu al més pur estil Toni... veig que no has canviat gens la teva forma d'escriure, ni cal que ho facis.

Anònim ha dit...

Aquesta nit et somiaré en el "meu catre" ...Una abraçada tendra per les teves paraules, per tu siguis qui siguis...

Toni Ibañez ha dit...

Gràcies, Àlex!

Anònima (o anònim, que mai no se sap): tot un honor per a mi esdevenir okupa del teu catre una nit, ni que sigui en somnis...