2.9.17

Organyà

És poc el que sé sobre la veritat. Que de vegades fa mal. Que de vegades sura i vessa com un embornal de claveguera. Que pot ser simple, estricta, fins i tot tendra. 


Presento el darrer llibre a la Sala de les Homilies d’Organyà, bressol d’un dels textos catalans més antics. Saludo Vicenç Llorca. Em pregunta on visc i responc que viatjo molt, que sóc nòmada. He decidit deixar-me créixer el cabell. Fa un mes que no em rasuro el pèl del cos. 


És poc el que sé sobre la veritat. Acabo parlant de l’amor i de la Tau. Els assistents fan cara rara quan ensenyo la Tau de fusta que duc penjada al coll. L’amor ens salva com va salvar Faust. Estimar és transcendir-se. 


De la veritat puc dir que té cos de dona i caràcter masculí. La imagino sempre com un ganivet ben esmolat. 


Compro un llibre perquè al seu títol hi apareix São Paulo. Ara me’l llegiré, quan acabi el cafè. La pastisseria Serra d’Artesa de Segre és difícil de superar. Ni Heini de Basel li arriba a la sola de la sabata. Les seves coques de recapte són inenarrables.


L’amor ens salva de ser només nosaltres, aquesta minúscula representació humana que empra paraules per amagar-se.  

1 comentari:

Anònim ha dit...

El amor como apuesta o acto salvífico que nos libera de nosotros mismos, sigue siendo el gran misterio de la vida que sólo se entiende con su práctica.

Un abrazo,


Javier