Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies.El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis. Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit)
L'ésser no és. Res no és. Ni tu ni jo. Les coses estan i van... amb prou feines. La lògica és una farsa. Viure és naufragar. Batibull d'àtoms. Dinamitada la metafísica, ens queda l'art: aquest afany absurd d'immortalitzar l'efímer.
P.S: Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada