2.5.06

Parmènides s'equivoca...

Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies.

El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis. Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit)

L'ésser no és. Res no és. Ni tu ni jo. Les coses estan i van... amb prou feines. La lògica és una farsa. Viure és naufragar. Batibull d'àtoms. Dinamitada la metafísica, ens queda l'art: aquest afany absurd d'immortalitzar l'efímer.