16.4.10

Natürlich

"N'estic fins a la soca dels ous" (p. 60) de gastar-me una pasta gansa comprant llibres de paper. 18 euros són molts euros per aquesta novel·leta que no arriba a les 200 pàgines.

MC és la història d'una fugida. "Jo he fugit tota la vida, sempre" (p. 62). ¿Fugir per a què? "Per provar de ser un altre" (p. 11). "Una serp que mudava la pell..." (p. 34). De Mallorca a Barcelona. La novel·la fa curt, sembla interrompuda en el moment que la cosa comença a posar-se interessant. ¿Hi ha prevista una segona part potser?

La llengua emprada (segons l'autor "inventada"), clafida de mallorquinismes, provoca l'exasperació per l'abús dels diccionarismes: enfony, calibòssia, tudat, traülla, nítols, cofurna, bòbilis-bòbilis, flastomis, aconhortà, pròdrom... És el que sol passar a les òperes primes: un vol demostrar tot el que sap, ho vol fer tant rebé que es passa tres pobles i ho enfarfega tot de barroquisme. "T'entaferraré una singlada que aniràs pàndol la resta de la teva vida." (p. 105)

La qüestió jueva (p. 34)... Ufffff. No comment. Volent fer un acudit li surt el tret per la culata. La frivolitat en aquest tema és de vergonya aliena.

MC és una Bildungsroman casolana. Té empenta i una certa gràcia, encara que em costa copsar l'humor peculiar que traspua.

S'agraeixen els capítols curts.

Les dues femelles (Antònia i Mònica) que es passen per la pedra el protagonista (Joan) actuen d'una manera molt pornogràfica, vull dir que són elles les que porten tota la iniciativa i ell resta com un simple tros de carn passiu que es deixa fer mentre comenta la jugada...

No mata. Se n'ha fet un gra massa, d'aquest llibret. Reïx com a exercici de malabarisme literari -massa literari per al meu gust-, és a dir, poc versemblant, poc realista. La forma i l'estil aclaparen, estaborneixen el lector el qual, si grata una mica, no trobarà gran cosa en el fons, tret d'una sèrie d'obvietats mal disfressades. Confesso que m'agrada la literatura d'idees, la càrrega de profunditat. Aquí brilla per la seva absència. Pàgines i més pàgines (molt ben escrites, sens dubte) surfejant sobre onades d'inanitat.

Felicito el corrector i l'editorial perquè no he estat capaç de trobar cap errata. Això és un fet absolutament extraordinari avui en dia.

5 comentaris:

Pafiam ha dit...

Feia molt, apartat com estava de la blogeria, que no passava per aquí.
He vist content -repassant els darrers posts, sobretot un- que al final les meves paraules s'han escolat, lenta, imperceptiblement dins teu, potser sense saber-ho i has trobat el bon camí, al menys l'inici. Espero que del Tot passis al Nostre. L'enhorabona.

I amb tot allò que em vas arribar a dir :)

Un, que tira de biblioteca i s'evita enrabiades ha dit...

Amb aquest comentari, agafen ganes de llegir el llibre, li fas a l'autor una bona propaganda.

el llibreter ha dit...

No t’ha agradat, no puc fer-hi res. Però sí voldria puntualitzar que Males companyies no és de cap manera un Bildungsroman. Potser aquest error de perspectiva ha frustrat una lectura més lúdica i profunda del llibre. Evidentment, si l’estil no et fa el pes, no crec que calgui esmenar cap perspectiva. Ara bé, vaig escriure un apunt paral•lel sobre Señales que precederán al fin del mundo del mexicà Yuri Herrera perquè em van sorprendre les similituds amb Males companyies: en tots dos casos un protagonista jove emprèn un viatge i el llenguatge fortament dialectalitzat contribueix precisament a la versemblança de tota l’operació perquè delata la raó fonamental que impedeix que totes dues novel•les siguin un Bildungsroman: canvia el lloc —amb totes les conseqüències que això comporta— però res no ha canviat en el seu interior, no hi ha hagut una evolució de la personalitat. La cosa transcendental seria demanar-se per què res no canvia. En qualsevol cas, no he trobat cap crítica que s’hagi queixat l’abús de mexicanismes de Yuri Herrera, malgrat que la textura estilística és molt propera a la de Marc Cerdó.

Salutacions cordials, i gràcies de nou.

Joana ha dit...

Estic amb tu, com a lectora més que habitual, gasto una fortuna amb llibres...
La cultura encara és massa cara.

Toni Ibañez ha dit...

Llibreter: si res no canvia en l'interior de la personalitat del protagonista és que l'eruga segueix sent eruga. Aquesta ha estat la meva Gran Decepció amb aquest llibre. Ja fa dies que només cerco papallones.