5.4.10

Serenitat


Prenc el sol a la terrassa. La tarda s'esvaeix lentament. Els sembrats verds, els arbres florits, el riu ple... Tot plegat és un decorat prou adient. La tensió ha desaparegut. M'he deixat anar, he admès que no puc lluitar sempre contra corrent, que és millor acceptar les coses com vénen encara que, de vegades, no ens semblin bé. ¿Qui som nosaltres per a interferir amb la nostra ridícula voluntat la fabulosa maquinària còsmica? Déu sap allò que ens convé.

Prenc el sol i deixo de buscar la resposta als enigmes que no comprenc. Vull ser dòcil al destí. L'amor és un misteri. També ho és la llibertat. Amor i llibertat no són incompatibles. Trobar la síntesi és la saviesa més gran.

Prenc el sol i deixo d'esperar. El demà ja no em preocupa. Passi el que passi, no m'afectarà. Hi ha una pau que brolla de dins, una serenitat absoluta.


5 comentaris:

Joana ha dit...

Quina paraula tan bonica -serenitat- i assolir-la encara més.
Bona primavera !!!

Toni Ibañez ha dit...

Gràcies, Joana. Bona primavera!

Àlex ha dit...

La serenitat pot provenir de Déu?
Però, quin déu? El dels cristians o els dels filòsofs?

Serenitat, pau... ara falta l'alegria.
Un salut

Toni Ibañez ha dit...

Déu no és etiquetable ni pertany a cap secta o grup. No és una qüestió de noms, sinó una sensació íntima de fusió amb ToT. L'alegria n'és una conseqüència.

Ignasi Revés ha dit...

Gràcies per linkar-me, Toni.