15.1.06

Crítica de Plató al relativisme...

Crítica de Plató al relativisme...

Crítica de Plató al relativisme: Teetet 169e-171d. Discrepo. La relativitat depèn directament del factor temporal. La presumpta “veritat” xoca amb Cronos. No és possible la immutabilitat veritativa (l’absolutisme de la idea platònica) en el context temporal, que és l’únic context cognoscible, empíricament admissible. Tot el que existeix naufraga en la contingència del riu heracliti i, a nivell predicamental, en la incongruència de l’argumentació sofística. Només escamotejant la determinació temporal podem judicar “veritativament”. Hipòstasi a partir de la qual inventem una fantasmagoria metafísica: l’entelèquia d’un ésser en el no-temps. Protàgores diu que l’home és mesura de totes les coses. Aristòtil defineix el temps com a mesura del moviment. No hi ha autorefutació pragmàtica del relativisme protagòric, sinó que el refutador implacable de l’absolutisme veritatiu és el temps, el qual relativitza qualsevol realitat. La relatio (προς τί) com a categoria fonamental. La definició escolàstica de “veritat” com adaequatio entre res i intellectus (entre noümen i fenomen) implica el predicament relatiu. No és pertinent ficcionar un context extratemporal o atemporal, atès que el temps és condició sine qua non de la possibilitat del pensament, o sigui, de l’asseveració veritativa. No és que la “veritat” sigui relativa, sinó que no hi ha “veritat”. Només respecte a un acte puntual en un moment concret (hic et nunc) puc aventurar algun judici plausible. De la qual cosa s’infereixen la impossible subtantivitat ontològica i la impracticable coherència discursiva. Ergo, el relativisme és irrefutable. Tota epistemologia és mera hermenèutica. La “veritat” com a transcendental esdevé indefensable i inacceptable. Podríem admetre, fins a cert punt, un relativisme proposicional basat en el sensisme i aplicat a casos concrets. O això o callar. Wittgenstein: Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen. Callem, doncs.