5.7.06

La vida està feta...

La vida està feta d'encontres i desencontres; de vegades, amb sort, també hi ha reencontres. Avui he tornat a veure una persona que feia just 22 anys que no veia. Hem dinat un arròs a banda al Tapelia de Passeig de Gràcia, 15. Amb l'ajut inestimable de l'Albariño, hem xerrat pels descosits durant cinc hores. Les nostres vides van divergir aquell estiu de 1984. Jo vaig venir cap a Barcelona i ell se'n va anar a Bonn. El retrobament d'avui m'ha emocionat. 22 anys és mitja vida. Encara recordo quan traduíem les cançons de Los Pecos al grec clàssic i al llatí macarrònic. Jo maltractava la guitarra i ell les cantava amb prou feines. Els companys del Colegio Mayor Belagua Torre II xalaven d'allò més amb la nostra música goliàrdica. Ara ja no som els mateixos, les nostres circumstàncies són distintes, però l'humor i el caràcter no han canviat. Com va sentenciar el vell Heràclit: Ηθος Ανθρωπῳ Δαιμων (el caràcter és el destí). I el destí, capriciós, conxorxat amb la xarxa (conxarxat), avui ens ha tornat a reunir. Ha estat un dàimon mystèric dialògicament molt fecund. El meu amic és un cervell privilegiat i un poliglot extraordinari. Quin gust deixar-se enlluernar per una lucidesa com la seva. Conec pocs plaers tan sublims com lliurar l'intel·lecte a aquesta plenamar que amara les neurones d'una escuma ben maièutica... que diria el vell Sòcrates.

Arribo a casa i m'assabento que pels volts del migdia hi ha hagut un incendi a Can Gurguí... Un infern de fum, cendra i nervis... Agafo la moto encara calenta i enfilo riera amunt amb el cor encongit... Passo per Can Gurguí i no veig res. Ufff. Segueixo fins al camí de la carena i els Mossos m'aturen. Els demano on ha estat l'incendi i em diuen que més amunt, que vagi fins al mirador i ho veuré... Faig cap al mirador de la carena i trobo tot de vehicles de l'ADF i dels bombers... L'incendi ha estat al turó d'en Baldiri, a uns quatre quilòmetres de casa... Encara fumeja... Hi ha un helicòpter groc llençant aigua sobre la terra cremada... Sempre que veig un bosc cremant-se ploro. No ho puc evitar. Avui he tornat a plorar. El turó d'en Baldiri és un dels meus indrets preferits. Des d'allí dalt puc contemplar la immensitat marítima, gran part del Maresme i la Ciutat dels Prodigis allà baix, llunyana, enfonsada en la seva pròpia misèria megapolitana... Un incendi massa a prop... El primer avís seriós de la temporada... Viure envoltat de bosc mediterrani té els seus riscos... Els pins massa secs... L'ai al cor... Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur...




No paro d'escoltar el CD de Morrissey que he comprat al fnac (la cançó núm. 7 és Life is a pigsty, 7:22 de durada, una passada)

PS: Estreno casc: un Nolan N102 Smart (negre)