8.7.06

Vetllada de divendres a Caldetes...

Vetllada de divendres a Caldetes. Pèrgola de Can Muntanyà. Quatre columnes de maons sense coberta i un estanyol amb nenúfars. Magnífica balconada sobre la Mediterrània. El luar de Selene gairebé plena brilla sobre l'aigua. L'hotel Colón. La camisa verda d'en Biel. La cadira de rodes de Palau i Fabre. La sonsònia de la Maria del Mar. El cap de Toni Sala assegut al davant (em confessa que llegeix ENTRELLUM). La ridícula cueta del Cornudella. Poesia i música. Del m'enculares mesquidià a un Cant Espiritual rogallós i agònic. Bona nit i tapa't.

-------------------------------------------------------------------

Enric Vila a l’últim número de Benzina (p.67):


Moliner em sembla un gran exemple de l’escriptor sangonera: sense generositat moral, que lluny d’escriure compromès amb una idea de justícia, de posar-se al servei de la tribu, se n’aprofita, i viu d’afalagar la vulgaritat i la mediocritat general, d’invertir els valors, de fomentar la confusió. Aquests autors poden tenir èxit. Però acostumen a no deixar rastre, perquè escriuen pensant només en la seva butxaca i la seva vanitat. Utilitzen els defectes socials exclusivament pel seu benefici, no creen res. Es limiten a baixar el llistó per fer veure que salten alt (…) Quim Monzó, que a mi m’agrada força, i del qual Moliner és un subproducte (…) El seu discurs i el seu personatge exploten tant el facilisme que no s’aguanten lluny d’unes regles de joc que no siguin estrictament seves. En contacte amb la vida, esdevenen una carcassa inútil i pedantesca. Passa com amb la seva imatge de teenager enrotllada: resulta patètica quan veus Moliner de prop. Jo volia saber fins a quin punt era cursi i presumida i em va quedar claríssim: incapaç de riure’s de si mateixa com riu dels altres. Tan inflexible, covarda i encartronada com la seva prosa.

Xapó! Ja era hora que algú ho escrivís sense embuts. No puc estar més d’acord amb aquesta radiografia (autòpsia?) de la Moliner -perquè jo poso l’article davant del cognom de l’Amparito. L’adjectiu patètica li escau d’allò més. L’única vegada que he tingut el disgust de veure-la actuar en directe va ser a la Sala Capitular del Monestir de Sant Cugat en la Trobada sobre el Dietarisme. No sé què hi fotia, allí. El cas és que, com que no tenia res a dir, per a muntar el numeret, la paia (talment una macaco) va posar-se dempeus sobre la taula… I el pitjor és que encara hi va haver alguns que li van riure la gràcia. Genteta així fa molt de mal a la literatura catalana. La Moliner és una cabaretera de pa sucat amb margarina. A Herr Vallcorba li hauria de caure la cara de vergonya per mantenir una sangonera com aquesta.

Post sobre la Moliner a TdQ

Fons musical: The Trouble With Sweeney

Benvingut a la Catosfera